Relats

Somiatruites

Els ulls se’m tanquen, involuntàriament, no ho puc evitar. La respiració i el silenci són un de sol... La foscor més fosca, aquella calma estranyament desitjada.

Entreobro els ulls, l’habitació a les fosques. Em sento respirar. Em quedo molt quieta sota els llençols, que cap moviment trenqui l’harmonia del moment. Negra nit, caic de son. M’adormo sense voler-ho, profundament.

No somio mai jo, quan dormo. I si ho faig, somio somnis petits i lleugers; utopies que fugen amb la primera llum del dia.

Només a l’hora perfecta és quan tot té sentit. És aleshores, en aquell instant indecís entre la nit i el dia, quan el breu somni somiat és real durant un moment curt, gairebé imperceptible. Però jo el percebo, somric endormiscada i el faig durar uns segons fugaços. M’agradaria retenir-lo, però fuig. Sempre fuig.

De dia persegueixo il·lusions borroses, reminiscències de la nit quasi oblidada. Busco l’encaix com si m’hi anés la vida, però les peces em fan la guitza: o me’n falten o bé me’n sobren. Maldo per reconstruir un somni somiat que ja no serà.

O potser sí. De vegades ho pressento així: quan tinc quelcom a la punta de la llengua, quan les claus em cauen a terra, quan ensopego maldestrament amb mi mateixa, quan em sembla que sento un soroll o quan algú em crida pel carrer... bocins d’un somni a mig somiar.

De dia persegueixo il·lusions borroses, i somio desperta.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!