A la vida (II)

Hi serà sempre, mentre sempre tingui sentit per a nosaltres. I durarà per sempre, mentre vulguem que sigui així. Potser algun dia, sempre ja no ens dirà res, o serà tan sols un record del que podria haver estat.

Ens aferrem als extrems perillosament, malgrat que la intensitat del desig ens ha traït ja més d’una vegada. I acluquem els ulls i tornem a desitjar, més profundament encara. Aquella sensació no té preu, la volem tornar a sentir, ni que sigui tan sols uns segons escassos... Després el preu serà massa alt, però ara i aquí això no compta, almenys no per a nosaltres.

Pot ser que no tinguem raó i que no siguem invencibles, segur que no. Però vivim, i no ens cal res més. Ens sentim els amos del món en un món que ja no ho és, però no hi volem renunciar. Ens queda tant per fer... i sempre ens havien dit que tot és possible: doncs, fem-ho! Visquem i que, sigui el que sigui, sigui possible. Amor, desig i vida, en tenim prou.

Ningú no ens prendrà l’horitzó. Mai.