Coronavirus

Les residències del futur o un futur sense residències

El mercat converteix en negoci totes les necessitats humanes. En termes capitalistes i neoliberals les etapes en què som cuidades són etapes no productives. I ens trobem amb el fet que si bé la persona no pot vendre la seva força de treball al mercat, aquest busca la manera per continuar generant benefici econòmic, en aquest cas amb la gestió de la seva cura. La persona ja no ven la seva força de treball, sinó la seva necessitat de ser cuidada.

Després del què hem viscut a la residència de Mediona, pensem en les residències del futur, en com ens agradaria que fossin. I quan ens posem a fer-ho sortim, necessàriament, de la lògica del mercat. Les pensem no en termes de beneficis econòmics, sinó en termes de beneficis col·lectius. I és quan ho fem d’aquesta manera que la forma en què les plantegem se’ns apareix més clarament.

Pensem en residències gestionades des de les comunitats, amb el suport de l’administració pública local, que és qui més coneix les necessitats de les seves veïnes i les peculiaritats del territori. En aquest sentit, és del tot imprescindible que aquestes administracions locals tinguin la suficient capacitat econòmica i autonomia per donar respostes de proximitat, no pensades i dictades des de departaments i administracions llunyanes, no generalistes i despersonalitzades.

En el cas que les administracions necessitin externalitzar el servei caldrà continuar-ho fent des de l'òptica del benefici col·lectiu i no econòmic i vetllant sempre perquè en cap moment es perverteixi el model. No podem, per tant, donar prioritat a les ofertes econòmiques, ja que això ens fa caure, de nou, en la lògica del mercat, i el mercat és ple de taurons: tinguem-ho clar, la privatització no funciona. En aquest sentit, les iniciatives emmarcades dins de l’economia social i solidària se’ns apareixen com de les poques opcions que poden assumir aquest encàrrec, ja que el model cooperatiu i de l’ESS és un model que, de per si, no es regeix només pel benefici econòmic i que és capaç de posa la vida al centre. Si cal externalitzar serveis, doncs, caldrà que sigui sempre sota el paraigües de l’autèntica economia social i solidària.

Si pensem les residències, però, també ens cal deixar de pensar-les com a mers espais d’assistencialisme i imaginar-les com a espais de cura, i per tant com a espais que es construeixen amb la participació de les persones que en formen part i que les habiten, de les seves treballadores, de la comunitat local. Només així esdevenen autèntics serveis comunitaris, integrats a la vida del municipal, amb un fluxe d’interaccions i una creació de riqueses relacionals i immaterials que nodreixen tota la comunitat.

Pensem en residències que dignifiquen les seves treballadores, que són capaces de reconèixer la tasca de cura que desenvolupen. Treballadores que es desmarquen de l’actual precarietat, que complementen els seus equips amb personal sanitari, que es regulen amb jornades laborals que els permeten dedicar el temps i l’espai necessaris a cadascuna de les persones que atenen, trobant-se davant del què realment son, persones a les qui cuidar i no elements d’una cadena de muntatge.

I, anant una mica més enllà, quan pensem en el futur, no pensem pas en residències, sinó en totes aquelles xarxes, serveis i atencions que permeten desenvolupar la vida amb autonomia i dignitat. Pensem en una atenció domiciliària de qualitat. Pensem en una retribució digna i una reducció de la jornada laboral per a les famílies que acullen les seves àvies a casa. Pensem en una xarxa de suports comunitaris que ens permeten equilibrar el desgast que sovint comporta conjugar la cura de la vida i la dinàmica laboral. Pensem en formes comunitàries de convivència que permeten mancomunar serveis i assistències i que alhora continuen garantint el necessari espai individual i d’autonomia per a cadascuna de les persones que hi habiten. Pensem en comunitats cooperatives d’envelliment, en projectes que són capaços d’organitzar-se per donar lloc i atenció a totes les etapes vitals. Perquè si d’alguna cosa ens adonem és que cal que siguem cuidades al llarg de totes les etapes de la vida en què ho necessitem (és a dir, gairebé sempre) i no només durant la infància o la vellesa. Entendre que la vida cal ser cuidada i organitzar-nos des de ja perquè així sigui.

Imaginar el futur de les residències és imaginar un futur on no haguem de delegar l’atenció dels nostres vells a la institució. I per fer-ho ens cal tenir el suport -econòmic, social, professional, personal- suficient per assumir-ne la cura (amb assistència domiciliària, reducció de jornades laborals, espais de dia o grups de suport que ens poden ajudar a sostenir, etc.).

Ens cal, en definitiva, desmarcar-nos de l’oxímoron inicial i entendre que per cuidar la vida, ens cal sortir del mercat i del capital.

Aina Llotge i Mireia Bosch

Regidores de la CUP de l'Ajuntament de Mediona

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!