Guia il·lustrada de l’Havana xica

De la Geltrú

Mapa de Vilanova any 1500. Arxiu Comarcal del Garraf

Mapa de Vilanova any 1500. Arxiu Comarcal del Garraf

Guia il·lustrada de l’Havana xica

Recordeu que, que segons la llegenda va ser per l’exigència del dret a posseir la primera nit amb la jove esposada que van fugir de la Geltrú els joves esposos que iniciaren la vila nova, el més infame dels “usos” del patriarcat, la privativa possessió del goig del sexe. Així, si la Geltrú és el pare, la mare... fora Cubelles? Sembla que sí, ja que tota la jurisdicció de la terra a l’altre cantó del torrent era emparada pel castell de Cubelles, sota aquesta empara ja existien poblaments anteriors a la vila nova, Enveja, Creixell i Darró, que estaven dallà del profund barranc que dividia la plana on naixeria la ciutat actual.

Comparada amb el creixement de la ciutat, la Geltrú va expandir-se més poc a poc i amb retard, però també ha tingut els seus eixamples. El més antic, fora muralles, van ser els tres carrers, amb la mateixa tipologia agrària que la del nucli vell, de Santa Maria, Santa Gertrudis i de la Creu, a l’altra cantó del camí/carrer de Barcelona. D’aquests tres carrers, el més alt, fa de nexe d’unió amb el raval vilanoví de santa Magdalena; per cert quedaria per escatir a quin raval pertany el carrer dits dels Gitanos, al de Vilanova o al de la Geltrú. Al cap-de-vall del camí/carrer de Barcelona, en la confluència amb el carrer Bonaire, naixia el camí de Sitges, i també hi naixia el camí vell de Ribes. En aquest indret, on avui vegeta, a l’espera d’una més afortunada urbanització, la desangelada plaça del Portal de Sitges, on s’alçava la creu de Xirivia, fita de Terme urbà que avui trobem al creuament entre la rambla Sant Jordi i el carrer de la Creu de Xirivia. Posteriorment, a partir de la meitat del segle XX, els edils locals van tenir l’encert, no repetit gaire sovint, de fer obrir entre les façanes del carrer Muralla, un espai amb escales per salvar el desnivell on descansa la Geltrú, i per fer enllaçar amb la nova via que s’obria al sud de la vila, la Rambla del Castell -que malauradament mai ha adoptat la forma de rambla, sinó la d’un carrer atapeït. Tot seguit, un cop desaparegut el Camp Municipal de Futbol, entre la pseudo-rambla i la continuïtat del carrer del Tigre s’ordenà un eixample ben ordenat però de vials decididament escanyats, per els edificis que van alçar-s’hi, aconseguint una de les zones més manifestament mals aconseguides de l’urbanisme post-franquista, i part del pre-democràtic (tot s’ha de dir). Decididament, la ciutat de Vilanova, els vilanovins que han tingut la responsabilitat de fer-ho, no han sabut tractar prou bé el pare Geltrú, l’han rodejat pels seus cantons est i sud d’un marc urbanístic deplorable; esperem que un dia se n’adonin, rectifiquin, i no sigui massa tard. A la Geltrú, espai ciutadà recondit i amable on n’hi hagi, algun veïns han tingut l’encert de respectar volums i caràcter històric de les seves propietats. Altres s’han conformat conservant volum i l’alçada, però -amb més o menys “gust”- han alterat, per mor de l’economia, o d’un suspecte sentit de modernitat, el caràcter. Cal dir que als llarg dels anys, i per part de els responsables polítics, s’ha maldat perquè es respectés un i altre concepte, però no n’hi ha hagut prou amb la voluntat, calia una vigilància i ajuda que no ha estat prou eficaç. De fet mantenir el caràcter d’aquest indret no surt gaire car, només amb manteniment i algunes mans de pintura de tant en tant, l’efecte ja hagués estat prou òptim. 

Maria Lluïsa Orriols i Vidal, en ‘Alguns aspectes de la Geltrú’, editat l’any 1987 per la ‘Comissió de Cultura’ de l’Ajuntament local, ens facilita algunes de les notícies més remotes que posseïm de la Geltrú. Sobre el seu nom, tant dissimilar al de la majoria de topònims comarcals, aquesta autora escriu que la primera menció «es troba en un breu de 1154 (s.XI) on se l’anomena Guisaltrud». Però diu la mateixa autora que amb anterioritat, l’any 999 (sX) aquest mateix castell és anomenat «Vila episcopal», o sigui castell i vila pertanyent al bisbe de Barcelona, com els seus veïns castells de Ribes i de Sitges. En relació a aquest estrany Guisaltrud, i al seu primitiu de vila bisbal, es curiós de reportar que en aquests anys, a la família del bisbe de Barcelona (títol i ofici que per herència pertanyia a la nissaga vescomtal barcelonina) hi apareix varies vegades el nom propi Guislabert. Raó per la qual més d’un investigador ha sustentat que el terme Geltrú tindria el sentit de castell i vila del bisbe Guislabert. En fi, per si algú té més curiositat sobre el terme Geltrú, pot acudir a l’ ’Onomàsticon’ de Joan Coromines, que des de fa pocs dies pot consultar-se online https://oncat.iec.cat/llista_termes.asp. també és curiós d’anotar que el nom Geltrú no és tant estrany en la toponímia catalana, en una visita amb un bon amic a l’osonenca  Manlleu, vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me amb l’existència d’una església de Sant Esteve de Vilasetrú, terme recollit en l’ ‘Onomàsticon’, en la forma llatina “Villasetrud”. O sigui, que els geltrunencs no estan sols, tenen uns cosins a Osona. 

Al contrari de la Vilanova, que adquirí aparença allargada al formar-se a banda i banda del camí ral, la Geltrú va formar-se al voltant d’un castell, i després d’una església; senyors seculars i senyors espirituals de les ànimes dels vells geltrunencs. L’antic nucli urbà de la Geltrú va quedar contingut entre el torrent i els camí/carrers de Barcelona i Sitges. A l’interior d’aquest circuit, la vileta vivia entre les actuals vies dels Arengaders, de l’Argenteria, de la Muralla, i el Ravalet. Paral·lela als carrers que hem mencionat dorm la muralla sota les cases entre els carrers Arengaders/Ravalet i camí de Barcelona; de les Roques i Argenters; i Muralla i camí/carrer de Sitges. D’acord amb el que ja he indicat en anteriors articles, crec que la nomenclatura vial d’una població expressa una part de la seva història, així que aprofitarem que en el llibre de Maria Lluïsa Orriols va tenir l’encert de transmetre’ns el noms dels carrers de la Geltrú de mitjans del segle XV, per mirar d’emparentar aquells vells noms amb les vies actuals. En la llista més antiga en menciona catorze (tinguem en compte que hi afegeix places i portes de la muralla), un de menys del que el Pare Garí va anotar en el seu ‘Descripción e historia de Villanueva y Geltrú...’ -tinguem en compte que ambdós autors inclouen el Palmerar dins la Geltrú. El nomenclàtor més antic menciona els següents:  Pubiledo; d’en Porta; volta del Phaliper (faliper) o phaler (faler) o Pau Arnau o lo carrer miga (sic); del portal d’en Roqueta; de Bon ayre; del Padró; Davall (sic); vora Muralla; carrarano trasnsibili; camí nou (dicta vila al mare); de l’Alou; Novo; i del portal d’en Bassa. El llibre del pare Garí menciona els següents: Den Mauri; d’Antoni Ferrer; Den Ballester del Vall; detras de la Rectoria; Bernat Coll; Esteve Torres; Bonayre; Canís; Vilafranquina; Maymò; Carreró; Mateo Montserrat; Plaza del Pozo; Plaza del Palmerar.

De tots ells jo m’aventuraria a identificar els següents: primer de tots l’indubtable del Bonaire, que surt en els dos llistats. També el de vora muralla amb l’actual de la Muralla. L’anomenat Pau Arnau o lo carrer miga (sic), si entenem que a quest miga pot ser un mig que se li ha afegit una a, podria ser l’actual de Jaume I, que queda en mig de la part alta de la vila i la muralla de baix. El carrarano trasnsibil i el Carreró, bé podrien ser el mateix racó, però no podem saber a quin indret actual es referiria. El de detras de la Rectoria, em sembla que podem assignar-lo a l’actual dels Terrissers. Els  Davall i el d’en Ballester del Vall, penso que caldria buscar-lo en alguna part la muralla que caigués sobre un Vall, i en aquest cas només se m’acut la part alta, la muralla dels Arengaders que donava al camí de Barcelona. La plaza del Pozo és sens dubte l’actual plaça dels Lledoners, on hi havia el Pou de la vila. La plaza del Palmerar, tal com es pot veure en el mapa que dibuixa Garí en el seu llibre, és l’actual del Pou. Em queda el dubte del “camí nou (dicta vila al mare); crec que aquest camí a la mar, no pot ser el mateix que des de la plaça Lledoners sortia cap a l’ermita de Sant Cristòfol. Crec que hauria de ser un altre que sortint pel pont de la Pujada del Cinto seguia directe cap a la part més antiga de Ça Llacuna. El traçat d’aquest camí podria justificar el biaix de la façana oest de la plaça Miró de Montgrós, la direcció del carrer Sant Felip Neri/Calderers i el biaix de la façana Est de la plaça dels Carros. Si a aquesta orientació us entreteniu a posar-hi un regle fins Baix-a-Mar, anireu a parar, aproximadament, amb el carrer Ferrer Vidal, que per cert, abans de tenir aquest nom s’havia conegut com de les Barques, nom que després quedà desplaçat al corraló sense sortida que donava a la Pirelli.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!