Educació social

Parlem de la por, de les pors...

Eix

Eix

Si donem un cop d’ull al diccionari podem llegir que la por és una emoció caracteritzada per un sentiment intens, habitualment desagradable, provocat per la percepció d'un perill. Aquesta mateixa por provoca que el nostre cos posi en marxa una sèrie de reaccions fisiològiques, reaccionem fugint del perill, atacant, paralitzats o mostrant-nos submisos. La por pot esdevenir real quan hem d’afrontar i resoldre problemes que compliquen la nostra vida i imaginària quan els nostres pensaments detonen les nostres emocions.

Quan la por ens domina pot provocar resistències, aleshores apareixen mecanismes d'evitació com confiar en que desapareguin, creure que no existeixen i fins i tot buscar un refugi en l'alcohol o les drogues per no veure'l.

Les pors conviuen amb nosaltres des de l’etapa infantil fins a l’adolescència i, a petita escala, compleixen una funció de supervivència i adaptació a les situacions de perill real. Quan aquestes són excessives,  no permeten que el nen/a o l’adolescent desenvolupin la seva vida amb normalitat, és quan parlem d’una patologia i caldrà demanar l’ajuda d’un professional. Les pors provoquen sensacions desagradables al nen/a o a l’adolescent i a vegades realitzen una funció de supervivència, els ajuda a adaptar-los en les situacions de perill potencial.

Algunes vegades aquestes pors no obeeixen a una causa real de perill, provoquen un gran patiment per part del nen/a que les pateix i pels seus pares. La por pot ser irreal i condiciona la vida de l’infant alterant la seva capacitat per afrontar aquelles situacions quotidianes com anar a dormir, anar a l’escola, quedar-se sol, sortir al carrer, etc. Cal dir que les pors són evolutives i normals a certa edat, allò temut canvia a mida que el nen creix i el seu sistema psicobiològic madura, d’una manera progressiva aniran desapareixent.

Els infants entre els 6 i els 11 anys comencen a tenir la capacitat de diferenciar les pors, aquestes esdevenen més reals i especifiques, por a éssers imaginaris o del món fantàstic van desapareixent. Aleshores apareixen els temors mes significatius, la por als accident a fer-se mal, a les ferides, la sang, les injeccions o senzillament a anar al metge o a l’hospital.

Alguns infants somatitzen la seva por al fracàs escolar, a ser criticats o jutjats pels seus companyes/es i amics. Les relacions amb els seus iguals poden esdevenir traumàtiques i les seves relacions poden canviar.

Alguns infants mostren por a la separació o el divorci dels seus pares, s’inicia quan perceb que la relació d’aquests comença a trontollar, a vegades per la influencia d’altres companys/es que han viscut un cas similar.

Quan un infant mostra indicis de por, els adults hem de tenir present viure aquesta situació amb normalitat i sense mostrar preocupació o angoixa, sobretot al seu, sobretot estant ell/a present. Cal tenir en consideració que l’infant sovint interioritza els comportaments i percep l’estat anímic dels pares, si estan molt preocupats poden augmentar la tensió del seu fill/a.

Hi ha pors que són necessàries, ens ajuden a prendre distància davant algunes situacions, com tenir por als gossos, mirar amb respecte al foc... Sobretot hem d’evitar ridiculitzar als infants per les seves pors davant dels seus companys/es, no riure’ns , ni castigar-los, sempre hem de cercar la solució i no el càstig. Això si, sempre evitarem el visionat de pel·lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o terror. S’ha de treballar el modelatge, demostrar que no passa res, l’acompanyament dels adults davant de situacions que li provoquen por i que el puguin angoixar.

Compte, si les seves pors són més severes i alteren significativament el funcionament del nen en el seu entorn familiar, escolar o social, poden aparèixer trastorns que necessiten del  tractament especialitzat professional.

Els adults, en aquest cas, els pares i els educadors no hem de fomentar el silenci, s’han de parlar de les coses fan por als infants, no hem de ser sobreprotectors, els infants han d’experimentar per ells mateixos. No se’ls ha de ridiculitzar quan parlen de les seves pors i parlar d’allò que els/les atemoreix, minimitzant sempre els perills, sempre evitant forçar-los a enfrontar-se al què els hi fa por.

Si la por és irracional, hem d’aprendre que aquesta no es sustenta amb la lògica, hem de conèixer exactament quina és la causa i ser conscients de les nostres reaccions emocionals i fisiològiques. Un bon recurs serà visualitzar les situacions que ens por i millor la nostra autoestima.

Haurem fer un acompanyament per a superar-ho, valorant molt els esforços, penseu que la por és un mecanisme innat de defensa que s'activa davant la percepció d'un perill, que pot ser real o no. Tothom ens enfrontem a diferents situacions incertes que ens provoquen por, es va desenvolupant por al fracàs, por al rebuig, por a les pèrdues, por a la mort i, sobretot, als grans canvis. Els nens i les nenes perceben la nostra vulnerabilitat i han de veure que ens atrevim, ens superem i tenim coratge.

A voltes sorgeixen les pors irracionals que provoquen una resposta desproporcionada davant el perill real que representa l'estímul, pensem en les fòbies que ens provoquen una resposta exagerada davant una situació que no ens representa un perill real. De vegades el record d’un fet del passat es fa permanent en el nostre inconscient, algunes vegades, aquest es transforma en  pànic i ens provoca molta ansietat.

El nostre instint es manifesta en por amb l’objectiu d’exercir una supervivència davant una suposada situació de perill. Si la por ens paralitza i ens porta a la inacció, deixa de ser un mecanisme d'alerta davant els possibles perills. La por ens obliga a mantenir-nos a la nostra zona de confort i limita les nostres vides. Quan no  la puguem controlar es convertirà en una fòbia, és aleshores quan ens cal cercat un suport psicològic especialitzat.

Quan una criatura cau, mira l'adult, si ens veu espantats es posa a plorar, no hem d’anticipar-nos que siguin ells els/les que vinguin a demanar-nos ajuda. Podem establir uns tipus de pors si tenen un caire visceral, com a la foscor, als fenòmens naturals els llamps i trons.. i dels animals com rates, serps… i les pors a determinades persones i/o actituds.

Un altra és la por a acceptar-se, a afrontar-se a les situacions negatives, a les nostres diferències tant físiques com psíquiques que sempre volem amagar, apareixent doncs un rebuig respecte nosaltres i els altres.

També la por a desenvolupar idees i il·lusions, l’absència de projectes vitals per la por a no poder aconseguir fer-los realitat. Un tema important és la por a decidir i actuar, la por a decidir entre diferents opcions ens fa augmentar la tensió. I la por a perdre, l’excés de preocupació i sobreprotecció.

La por és pròpia de l’ésser humà, ens acompanya des del moment en què naixem fins al dia en què morim i esdevé un mecanisme de supervivència. Les pors excessives provoquen la crisi d’ansietat i el pànic, s’han d’aprendre a vèncer, reconeixent les pròpies pors i inseguretats.

La por a la mort, la por a volar, a les alçades i tot allò que ens relaciona amb la mort. La por de perdre la nostra autonomia, com la por al compromís, a vegades sorgeix la claustrofòbia. EL contrari seria la por a la solitud, el temor a l’abandonament, al rebuig o a sentir-se menyspreat, apareixen doncs l’enveja i la gelosia.

Algunes persones presenten una por a la mutilació, a perdre una part del cos o a veure minvades algunes funcions d’ell mateix, d’aquí les fòbies als animals verinosos, a les catàstrofes naturals o a l’ús d’eines com a destrals, ganivets esmolats i aparells tallants. Por a ferir el nostre ego, a la humiliació, a la vergonya o a les situacions que puguin ocasionar una profunda desaprovació.

Ens cal assumir que tenim por o fòbia, sentir por és una cosa natural i que probablement té un motiu. També ens cal reconèixer que no tenim el control de certes coses i no ens hem de tornar dependents. No hem d’evitar les pors, ens cal confronta-les, ampliant la nostra  percepció i la nostra curiositat. La por no és el mateix que l’ansietat, aquesta es manifesta de forma generalitzada en el cos en resposta a d’ altres emocions.

Hobbes va escriure: “El dia que jo vaig néixer, la meva mare va parir dos bessons: jo i la meva por”, i és que ningú s’escapa de la por. Quan tenim por es produeixen una sèrie de canvis fisiològics immediats al nostre cos, augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial, el metabolisme cel·lular, la glucosa en sang, l’adrenalina i l’activitat cerebral, així com la coagulació sanguínia. La sang flueix als músculs grans (especialment a les extremitats inferiors, en preparació per a la fugida). Els ulls es fan més rodons per millorar la visió, i les pupil·les es dilaten per facilitar l’admissió de llum. El cervell coordina tots aquests canvis.

A l'altre costat de la por poden amagar-se les experiències més increïbles de la vida”, diu l'actor Will Smith, explicant com va ser la seva primera experiència tirant-se en paracaigudes, ell ens anima a fer front diàriament a tot allò que ens espanta i a superar les pors que ens impedeixen gaudir de noves sensacions i vivències.

Joan Rodríguez i Serra és educador social

 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!