25N

Una mica d'història: violència institucional contra les dones des del franquisme

Violència institucional. Eix

Violència institucional. Eix

La violència contra les dones adopta i ha adoptat múltiples formes, entre elles la violència institucional, que les menysprea, no les creu, i les maltracta de diverses formes. Una de les formes de violència institucional més terrible que s’ha donat històricament ha estat el robatori de nens i nenes a les seves mares. A l’estat espanyol tenim experiències històriques properes en aquest tema, amb la repressió franquista contra les dones republicanes després de la guerra civil.

Les dones republicanes van rebre humiliacions, tortures i vexacions diferenciades pel fet de ser dones, des de rapar-les el cabell i fer-les beure oli de ricí per humiliar-les, passejar-les pels pobles mentre feien les seves necessitats a sobre per efecte de l’oli de ricí i al temps que s’animava al públic a apedregar-les, fins a les violacions i la crueltat en l’assassinat. Només a les dones les condemnaven per delicte “consort”, és a dir, per “delictes” comesos pels seus marits o fills (com ara haver estat membre d’un partit o sindicat republicà).

A les presons, les recluses que tenien filles i fills que no podien deixar amb ningú, entraven a la presó amb ells, però a les criatures no se les inscrivia en cap registre, tot i que se les comptabilitzava com a nombre, com a la presó de les Corts. Al principi, en ser filles i fills de “rojos”, no els importava si morien. Cada dia morien criatures per falta de condicions higièniques i per l’escassa alimentació que es donava a les mares, a les que se’ls anava la llet si estaven amamantant. A la presó de Ventas de Madrid, l’olor de la galeria on hi havia les mares era insuportable, doncs hi havia 1000 dones amb les seves criatures, que sumaven més de 3000. Els vòmits i excrements es trobaven adherits a la roba de les nenes i nens per impossibilitat de poder rentar-les i s’assecaven a la roba. Després les criatures agafaven tinya i les mares no volien desprendre’s d’elles per anar a la infermeria infantil perquè moltes morien i no les tornaven a veure.

El psiquiatra del règim, Antonio Vallejo Nágera, va dir que per evitar la degeneració de la raça amb el gen marxista i democràtic, s’havia de separar les criatures de les seves mares. Va ser l’iniciador del pla de robatori de nens i nenes de famílies republicanes, tant els que les preses tenien a les presons com els de les dones que tenien els marits presos, a través de l' Auxilio Social. Uns 30.000 nens i nenes van ser robats a les seves mares republicanes. A partir d’una ordre del 30 de març de 1940, les filles i fills de preses majors de tres anys que no eren recollits per familiars directes, passaven a ser tutelats per l’estat a través de les Juntas Provinciales de Protección a la Infancia. Aquesta ordre es va fer efectiva sobretot a partir de 1941. Una de les més fervents seguidores de Vallejo Nágera va ser María Topete, que va passar de funcionària de la presó de Ventas, on era coneguda per la seva crueltat, a directora de la Prisión de Madres Lactantes de Madrid, fundada al gener de 1941. Va ser el principi del robatori de criatures a les presons. Les criatures de més de 3 anys ja no van poder estar amb les seves mares a les presons i les més petites que estaven a la presó per lactants tampoc les veien molt. Continuaven morint criatures però ara la finalitat era separar els fills i filles de les seves mares i donar-los en adopció a famílies del règim o a orfenats, on eren tractats de forma vexatòria. Quan una dona embarassada estava condemnada a mort, esperaven a què fes la quarantena per complir la condemna i robar-li la criatura recent nascuda, a no ser que hi hagués algun familiar, generalment una dona, atenta per emportar-se el bebè. D’altra banda, els homes presoners que estaven acollits a la Redención de Penas por el Trabajo, coneguts com esclaus del franquisme, se’ls donava una quantitat ínfima pel seu treball, que havien de cobrar les seves dones a través de l’Auxilio Social. Aquesta institució era una manera de controlar les dones de famílies republicanes i, a través d’aquest control, els treien els nens i nenes.

Més tard, i particularment durant els anys 60 i 70, es va donar una altra forma de robatori de nens i nenes a les seves mares.  Un negoci d’adopcions a partir del robatori de bebès a mares solteres i a parelles de classe humil, sense estudis, i amb molta por per protestar, a qui se’ls robava els fills i filles recent nascuts. Les criatures les donaven en adopció per unes 200.000 pesetes, convertint el crim en un negoci en els que hi havia implicats metges, monges, infermeres, advocats... amb el vist-i-plau de les institucions. A les dones solteres, en una societat nacionalcatòlica on les dones havien de casar-se verges i quedar-se embarassada sense casar-se era una deshonra, les convencien les monges de què les ajudarien i després els hi robaven els bebès. A les parelles pobres, quan anaven a l’hospital pel part, com ara l’Hospital O’Donnell de Madrid, amb metges com el malauradament conegut Dr Vela, els deien que el bebè havia mort per otitis o per altres causes i que el mateix hospital s’encarregava del sepeli, sense donar cap altra possibilitat. Això va durar fins als anys 80, quan suposadament ja hi havia democràcia, però malgrat ser un crim de lesa humanitat, hi ha hagut absoluta impunitat. Curiosament, alguns dels metges implicats a la trama tenen o han tingut relació amb el PP, com José Botella, oncle d’Ana Botella, o el pare de Mayor Oreja.  

La violència institucional contra les dones, amb l’amenaça de treure’ls-hi els fills i filles, continua avui dia, sovint com a colofó de la violència vicària que pateixen dones maltractades per les seves parelles o ex-parelles. Els casos de Sara B., Irune Costumero, María Salmerón, o Juana Rivas són només alguns exemples, en el que dones maltractades han perdut la custòdia i fins i tot el dret a veure als seus fills i filles després d’haver estat maltractades, mentre que el tracte institucional és molt més favorable als homes tot i que siguin abusadors i maltractadors, donat que molt difícilment perden el dret a veure la seva descendència, i molts cops se’ls dona la custòdia compartida, i com es veu pels casos anteriors, la custòdia total, mentre que les mares perden custòdies i fins i tot el dret de veure als seus fills i filles per defensar-los dels abusos paterns (fins i tot de tipus sexual) i/o després de patir maltractaments. Molts cops la custòdia ha passat a centres de menors, de vegades a instàncies del pare. Gemma Lienas va denunciar fa un temps al Parlament de Catalunya els abusos i irregularitats en treure’n custòdies, amb criteris d’uniformitat que deixen desemparades les dones, i un cop la custòdia ha estat retirada, s’entra en un laberint administratiu i judicial, on els centres de menors cobren 4000 euros per cada criatura custodiada, en un negoci que augmenta si les criatures han de ser medicades. Els problemes que denunciava Lienas encara no s’han solucionat.

Isabel Pérez Molina
Associació de Dones Feministes La Frontissa

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!