Obituari

La verticalitat d’un somriure

L'escriptora Almudena Grandes. ACN / Pere Francesch

L'escriptora Almudena Grandes. ACN / Pere Francesch

Parlo d'un munt de llibres i  les col·laboracions periodístiques setmanals al diari “EL PAÍS”. El buit que s'acaba de produir costarà molt de cobrir amb un rampell de  qualitat idèntica. Fou un llunyà 1989 que saltà a la fama, guanyant el premi "La sonrisa vertical" (de novel·la eròtica), amb un llibre titulat  "las edades de Lulú". El president del jurat era l'afamat director de  cinema Luis García Berlanga. 

Allunyada del rebombori d'un sector feminista cridaner i inconsistent,  donava veu als col·lectius més ensotalats. Dit altrament, als  perdedors, als qui esguerren les "fotos" triomfalistes de bona part dels nostres dirigents polítics. La gran majoria d'ells, imbuïts  d'egocentrisme i seduïts per l'autocontemplació de suposats èxits  macroeconòmics. Solen rebutjar qui els fa de mosca collonera i  paparra, com aquesta novel·lista. Ja n'hi ha prou dels seus despits  quan pretenen driblar preguntes capciosament incòmodes de  periodistes punyents i compromesos. Aleshores, tenen el  desvergonyiment d'obrir-se pas entre la gent que els envolta -per a  fugir- deixant-los plantats, tot etzibant un groller "moltes gràcies".  Em pregunto de què, quan no fan altra cosa que fer-se l'orni!

L'escriptura és com una bala que es "dispara". El tret d'un projectil  que sovint molesta. No va revestida de cap matís malhumorat. Però  mai no pica en ferro fred. Interpel·la un o altre... I, a diferència de les  paraules -que se les emporta el vent- sempre roman en la memòria  del lector. Per a bé o per a mal. No és insubstancial com les imatges  de qualsevol canal televisiu o xarxa social. Al meu entendre, aquest  fou el perfil d'aquesta autora. Una mica en clau de "torracollons", amb l'objectiu d'assolir millores pels éssers més desvalguts i oblidadissos.

En la seva darrera col·laboració al "País" -del proppassat 21 de  novembre- intueixo que ella ja sentia l'alenada de la "germana mort",  que la venia a buscar. Quan, referint-se a la "ciudad del oso y el  madroño", parlava de "barris invisibles per a la gent normal". Alhora,  de cara a Nadal, qüestionava "el malbaratament obscè de llums  nadalenques, en plena crisi de consum elèctric"... Per això, tancava  l'article esmentat de manera contundent i clara: "tan sols sé que la  meva Verge-Almudena i jo no tenim res a veure amb aquest entrellat.
Ni ganes !" Això sí, a l’hora del seu sepeli, bé que van anar-hi per tal  d’apuntar-se a l’estratagema d’esgarrapar vots dels qui no pensen.

És en aquest sentit que jo també recordo la figura d'en Groucho Marx.  Sobretot amb una sentència lapidària: "detureu el món, que me'n vull  baixar". Justament allò que acaba de fer la nostra Almudena. Que la terra li sigui lleu! Mentrestant, em proposo seguir el seu mestratge, de la millor manera possible.

Finalment, adreço un prec a tots aquells lectors que mai no han llegit res seu. Sobretot pel fet que n’hi ha que la varen encasellar al “team” dels autors de temàtica adscrita un pel al “paper de color rosa”. Cal que ampliïn el ventall panoràmic i no en sortiran pas decebuts. Ans al contrari.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!