Valoració de les Jornades Argumenta

Les Jornades Argumenta, dedicades als sis primers volums de la col•lecció d’assaig homònima que edita El Cep i la Nansa, van reunir al Foment Vilanoví, el cap de setmana del 16 i 17 de juny, més d’una quarantena de ponents d’arreu dels Països Catalans. La voluntat de debatre i contrastar idees, en públic, al voltant dels eixos temàtics dels primers volums de la col•lecció Argumenta es veié plenament satisfeta. La primera evidència de les Jornades és que fan falta espais independents de trobada, d’intercanvi d’idees i propostes, per generar alternatives als grans reptes que té la societat catalana en plena era de la mundialització o per imaginar, com deia M. Molins, una nova utopia.

El conjunt de debats de les taules rodones o converses sobre història, societat, cultura, periodisme, edició i teatre foren molt riques en aportacions i propostes. Així, la taula rodona d’història (M. Aisa, R. Arnabat, X. Carmaniu, G. C. Cattini, F. Escribano) va debatre sobre la construcció del relats històrics i la interpretació que s’ha fet fins avui de l’anomenada “Transició democràtica”. Els ponents coincidiren a qüestionar el caire “modèlic” d’aquest procés, en què arrenca la gènesi dels dèficits del sistema polític actual, i, conseqüentment, a titllar-lo d'oportunitat perduda”. Com a construcció mediàtica, blindada a les heretgies, la Transició deixà rèmores com ara la anormalitat de les relacions entre periodisme i política i, sobretot, el desconeixement del passat. Davant d’aquesta situació, es plantejà de “remirar” el procés transitiu per incloure-hi els “oblidats” (sobretot el moviment obrer i popular) i estudiar més a fons el franquisme per situar-lo en les coordenades internacionals (creació de Comissions de Dignitat) i calibrar el grau de connivència o de por de la població. En aquest sentit, també es reclamà un esforç de divulgació de la recerca històrica en què participés tant la universitat com la classe política o el periodisme d’investigació.

La taula rodona de societat (J.-D. Beszonoff, M. Molins, A. Munné-Jordà, E. Pujol) focalitzà l’atenció en la qüestió identitària. Es recordà que la Transició bandejà alguns temes reclamats per l’Assemblea Democràtica, com ara l’autodeterminació, i s’al•ludí al caire transversal del projecte indentitari. En contrapartida, també es discutí la pretesa embranzida identitària, bo i destacant la situació molt crítica del País Valencià, on el catalanisme és minoritari. O l’aïllament que es viu en territoris com ara la Catalunya del Nord, en què la llengua catalana agonitza. Entre les visions més o menys optimistes sobre l’existència d’un cos social identificat amb la idea dels Països Catalans, se suggerí de millorar la infraestructura existent (mitjans de comunicació, associacionisme), evitar actituds “romàntiques” o “cofoistes”, apostar per la creació d’un sentit de col•lectivitat solidari, conèixer millor el territori i la seva gent, i aturar l’espanyolització (model valencià) de la vida politicocultural.

L’intercanvi entre els professionals vinculats amb el periodisme (M. Bandera, C. Castro, P. Franch, J. M. Fulquet) posà sobre la taula els condicionants (polítics, econòmics, ideològics) dels mitjans i, lligat amb això, la progressiva pèrdua de “qualitat” informativa. Els diaris tendeixen a oferir molt poca “reflexió” i “interpretació” de la notícia i a caure en una “frivolització” creixent. Les propostes, en aquest àmbit, anaren de la defensa d’una visió més plural dels mitjans, que garanteixi la llibertat d’expressió i la independència, al reclam d’una millora de les condicions professionals que eviti la precarietat i la vulnerabilitat del periodista. Alhora, es cotitzà en positiu la influència denunciadora dels mitjans a l’hora d’endegar campanyes democratitzadores, esbombar “realitats ocultes” i “abusos de poder”, i contribuir a preservar la memòria històrica. Com a complement, D. Casals demostrà que Catalunya Ràdio i TV3 ofereixen una informació subjecta a la divisió administrativa, tot i que amb una certa presència de les varietats dialectals de la llengua.

A propòsit de l’edició (J. Ferré, E. Folch, O. Izquierdo), es desenvoluparen temes com ara el baix nivell de lectura en català, la concentració de segells editorials d’aquests darrers temps, la subsidiarietat de la literatura catalana respecte de la castellana, l’ofici d’editor, el valor de les traduccions en català i l’especialització dels segells editorials. En el terreny de les propostes, es considerà que caldria invertir la tendència a favor de la lectura en català, aprofitar l’oportunitat de les concentracions editorials i millorar el procés de producció, els punts de distribució i la receptivitat dels mitjans de comunicació.

Els ponents d’arts escèniques (T. Cabré, J. Casanovas, J. Lladó, B. Raubert) versaren sobre la necessitat de crear un Observatori Independent de Dramatúrgia que recaptés la informació del teatre impulsat pels estaments públics i que permetés de valorar més objectivament i ubicar la dramatúrgia catalana en les coordenades internacionals. També es vindicà que es diversifiquessin els públics i es renovessin les programacions per donar més espai a les propostes joves, que s’eliminessin les traves administratives per crear nous espais teatrals, que hi hagués una implicació més decidida de les polítiques teatrals per atreure més públics (especialment per a la dansa) o per vivificar la tradició teatral catalana i, entre altres aspectes, que es fes un esforç per traduir més textos en les llengües de més difusió internacional.

A més de les taules rodones, hi hagué també dues converses, una sobre cultura entre O. Pi de Cabanyes i J. Radigales, i una altra sobre periodisme protagonitzada per F.-M. Álvaro. Davant dels perills de la postmodernitat, Pi de Cabanyes instà a renovar la fidelitat a les “qüestions elementals” (coneixement, consciència, vivència profunda) i Radigales vindicà una cultura d’elit. Per la seva banda, Álvaro defensà la irreverència periodística per oferir una interpretació del món respectuosa amb l’ètica periodística. Ni els uns ni l’altre no s’estigueren de crítiques valentes: envers la impostura del consumisme o la pèrdua de referents, els primers, i envers la colonització dels mitjans de comunicació catalans i la pèrdua de pluralisme informatiu a causa de la concentració empresarial, el segon.

Per altra banda, Ricard Salvat, en una conferència sobre teatre i societat, denuncià la defecció de la burgesia catalana en relació amb la cultura del país, la manca de ruptura amb els 23 anys de política cultural convergent, el desinterès dels polítics per la cultura i el poc funcionament democràtic dels teatres públics. Així mateix, exposà la inexistència d’uns òrgans independents en l’àmbit cultural, com ara el Consell de les Arts, o d’uns processos de selecció transparents, per concurs públic, dels directors dels equips artístics dels teatres oficials. Com a propostes, Salvat exigí la renovació profunda dels teatres públics i la creació d’una xarxa transversal de producció i distribució que programi de manera descentralitzada i amb criteris de qualitat.

Entre les activitats complementàries als debats, les Jornades acolliren també la lectura d’un pamflet de Ll. Granell, que advocava per l’autodeterminació dels Països Catalans, i d’un manifest intitulat Desficis de l’ofici, un text, escrit per alumnes de periodisme, sobre el malestar de la professió i la necessitat de millorar-ne la formació. En els interludis, a més de presentar-hi llibres, P. Escribano comentà les interioritats del programa Polònia de TV3 i n’oferí un tast que va generar un debat interessant sobre el grau d’inocuïtat o corrosió de l’humor polític.

Francesc Foguet i Mireia Sopena
Coordinadors editorials d’Argumenta