Sostre de Foc Correfoc Festa Major'09 Vilanova

La Festa Major que celebrem aquest dies és la meva cinquena des que vam mudar-nos a Catalunya i el correfoc del divendres em va fer recordar la primera. Ja ençà havia començat a llegir el Diari de Vilanova, així que entenia que és tractava d’un esdeveniment especial, però no tenia pistes què esperar.

Uns amics de la nostra part del món - ell de Suècia i ella de Dinamarca – havien vingut a visitar-nos aquell cap de setmana, i per sopar, la meva dona i jo els haveim portat a una petita pizzeria al voltant de l'esglesia Sant Antoni Abat. Ja quan vam començar d’anar cap a casa, sentíem l'eco d'explosions però no estavem gens preparats per a aquell autèntic infern que aviat s’obriria. Va passar quan vam arribar a la plaça de les Neus: gent estranyament vestida van encendre pals que després xiulaven i escupiaven foc per sobre de nosaltres. Ens va espantar completament i, com si per empitjorar tot, vam tenir la sensació que tothom que omplia els carrers va trobar la nostra reacció altament divertida.

Intentant ser bons amfitrions, vam agafar els nostres amics sota els braços i vem treure’ls a través de la Rambla, continuant corrent fins que vam arribar al C/ Escolapis. Tanmateix, la calma relativa no va durar gaire: des de la plaça de la Vila vèiem i sentíem explosions davant nosaltres, en el C/ Colom, però també a la dreta en l’avinguda Francesc Macià, i a l'esquerra, en el C/ de la Fruita. Estant totalment envoltats, vam adonar-nos que calia ser valents i travessar l’horrilbe cercavila una segona vegada.

Uns minuts més tard, amb canyes ben fredes a les mans i una distància de seguretat des de la part baixa de la plaça de Soler i Gustems, vam finalment poder relaxar prou per parlar d’això que estavem vivint; soroll a uns nivells de decibel que els habitants d’Escandinavia no conneixem ni tan sols dels malsons i un foc absolutament perillós pertot arreu. Com per donar-nos raó, a l’altre costat de la plaça, davant dels nostres ulls, van prendre foc les cortines d’una finestra oberta. De nou ens va semblar que erem els únics que vam reaccionar mentre que els diables continuaven el seu ball com si res no hagués passat.

"Sou realment segurs que voleu viure aquí"? van preguntar-nos els nostres amics. La meva dona i jo vam intentar defensar la nostra nova casa, dient que l’ambient tan violent era una excepció i que Vilanova normalment era una ciutat tranquil·la, però al fons agraíem que el nostre fill (el petit encara no havia nascut) passava l’estiu amb els seus avis a Suècia.

Havent après de Wikipedia que la colla de ball de Diables de Vilanova i la Geltrú és una de les més antigues que encara existeixen, em sap greu no haver aconseguit fer-ne un clip. Us prometo compensar durant la mostra de balls populars del dimecres que vé.