Cada vegada que entro a un institut per parlar amb alumnes de batxillerat, o final d’ESO, del problema de les pensions, els sous i, en general, la situació de precarietat que estem vivint, em sento desconcertat
Els números a la Seguretat Social no surten, i si no surten s’han de fer sortir. La via sempre és la mateixa: reducció del pressupost i retallada dels serveis
Hi ha mitjans d’informació, massa diria jo, que dibuixen un conflicte generacional: l’Estat protegeix els pensionistes i hipoteca o condemna el futur dels joves. I ara, que cal perfilar els comptes públics, el debat es fa més present
És cert això que no tenim problemes? És cert que no hi ha problemes més urgents on invertir aquests 5.500 milions?
Mai les administracions del país no havien estat tan endeutades com ara: 1.475 bilions d'euros (amb xifres publicades del Banc d’Espanya). El tema és gravíssim
L'executiu crea un xec de 200 euros per a treballadors, aturats i autònoms amb ingressos baixos
Es diu que no és sostenible que hi hagi pensions de 1.500 euros quan el Sou Mínim Interprofessional arriba just als 1.000, i el cobren un 18% dels treballadors. Però es calla que la pensió més usual no arriba als 700 euros
En la pugna d’interessos per dur les pensions públiques cap a mans privades, la Unió Europea hi juga un paper important
En aquests moments seria raonable sentir la sensació d’incapacitat per sortir del laberint social, polític, econòmic on ens han posat. Qui? Els que manen amb la resignada complicitat dels que governen. O no tant resignada...
Dins de la poca informació que s’ha donat d’aquest tema, la major part de l’esforç dels mitjans ha estat per a subratllar la promoció pública dels fons de pensions i amagar que en realitat aniran a parar a mans d’ens privats
Gairebé la meitat de la població entre 25 i 49 anys té mútua, i els posseïdors d'un pla de pensions arriben al 22,7%
En el terreny laboral les falses promeses i les mentides s’han anat acumulant poc a poc, però sense aturador. I seguim? Ara no parlarem de la reforma que s’està acabant de cuinar sinó dels precedents, de mentides i falses promeses
El dia que ens unim i entenguem que, si volem enretirar totes aquestes lloses, tots ens hi hem de posar, aquell dia podrem anar endavant
Quan arribo, la Remei encara no hi és, però no en dubto: vindrà aviat
Caminem a poc a poc mentre la Remei i jo anem parlant. El to de la conversa és afable però despren una certa tensió, sembla que ella vulgui saltar i no trobi el moment
Els autors intenten obtenir dades personals amb el pretext de l'augment de les pensions
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.
Subscriu-te ara! Al periodisme local