Ara ho veig diferent

Fa uns quants anys, tot escoltant un concert a l’església de Cadaqués, vaig escriure un text, que clou el meu primer recull de poesies, ‘Trenat d’onades i remors’, publicat el 2010 per Abadia Editors, i en el qual es llegia aquest paràgraf:

"Mai no s'ha vist que un músic fes la guerra; acostumats com estan al diàleg entre els instruments, sempre que hi ha hagut conteses, ells han estat al bàndol dels pacífics -a les minves, no pas a la maregassa ni a l'onada desbocada- i, sovint, dels vençuts: el violí d'Auschwitz, el Pianista, la Simfonia dels dos pobles, de l'orquestra d'Israel, amb joves músics israelians i palestins".

Avui el mantindria, però el matisaria, hi afegiria algun altre paràgraf en el sentit que ara diré.

No és del tot cert que els músics -que la música- no estiguin mai vinculats a la guerra. En tenim un exemple evident en tots aquells "uniformats" del bestiar nazi que, bo i essent capaços de les més grans i inhumanes atrocitats, dels crims més ignominiosos, escoltaven clàssica embadalits hores i més hores o ells mateixos tocaven algun instrument.. De vegades, la mateixa música els inspirava vils accions...

Una de les innumerables crueltats dels nazis l'he vista avui en una pel·lícula que han passat a la tv: uns oficials fan que una orquestrina de deportats jueus toqui durant hores en un racó inhòspit del camp, cadascú el seu instrument, un grup de cambra màgic per les notes que eren capaços d'extreure de la corda, del vent, de la percussió. Una baixada celestial a l'ànima, un contacte efímer amb la bellesa més excelsa.

Jueus condemnats pel sol fet de ser-ho.

Jueus cultes, llegits, músics, metges, estudiosos dels llibres sagrats, professors, pensadors, poetes.... condemnats a morir per uns dèspotes, per uns bojos, per uns assedegats de mal, per éssers plens de dolenteria...

M'és fàcil imaginar que aquesta escena podia repetir-se tantes vegades com el caprici dels oficials ho sol·licitava, tant en bon temps com en el fred i en la neu més tallants.

Doncs, bé, en les imatges de la pel·lícula que esmento, quan els oficials han deixat ben esgotats els pobres músics, què creieu que fan?

Exactament allò que esteu pensant, els maten un rere l'altre sense cap mirament ni res que els en freni.

I ha estat en veure aquestes seqüències que he pensat en el text que vaig escriure i en què havia de rectificar-lo en part i posar-lo al dia en aquell paràgraf concret que he adjuntat. Perquè ara ho veig diferent. Més matisat i més d'acord amb la realitat, amb el que va succeir en tants períodes de la història coneguts i potser en d'altres, menys ressenyats que, tristament, encara se'ns escapen.