Sanitat pública

Capvespre d’estiu a la fresca

La pandèmia va trencar forces tradicions, però fa poc dies vam poder recuperar una trobada entre amics i famílies que fèiem just començada la setmana de Festa Major. Trobada de capvespre d’estiu quan sembla que la fresca s’insinua ja (o això voldríem). Trobada  distesa, agradable, tranquil·la sense límit de temps, fins que el cos o el seny o la xafogor ens faci dir prou. Posar-nos al dia, fer safareig i “rajar”, si convé, de l’un i de l’altre entre unes quantes cerveses, algun vinet que el experts han descobert i quatre menges més o menys exquisides per omplir l’estómac, allò que en diem fer coixí, per anar bevent (amb moderació, l’edat ja no perdona).

Res que no hàgim fet altres vegades amb un parell d’anys d’absència per les mesures sanitàries i allò de les bombolles que ja gairebé ningú no recorda.  Però ara té el seu interès afegit perquè ens hem d’explicar més coses, necessitem expressar també sentiments. La baixa interacció fa que hagin quedat moltes coses al pap que d’alguna manera cal que s’expliquin.

Parlem de fill, nets (això només alguns privilegiats), pares i mares ja en edat de senectut i les dificultats que hi ha per trobar l’equilibri en les cures i assistències.

I clar volen arreglar el poble, el món i el que calgui. Ens surt l’ànima d’alcalde, d’entrenador de futbol o de tertulià que tots portem a dintre i les diem de l’alçada d’un campanar. Tot està per dir i tot es pot narrar.

Que si els carrils bici sense bicis

Que els contenidors tornen a estar sobreeixits.

Un que treballa encorbatat lloa Sánchez perquè ha dit que si no cal la corbata millor treure-la, altres es debaten en la figura de Borràs a favor i en contra però acaba guanyat la consideració de que actua amb una supèrbia innecessària, Ucraïna i Rússia i tota ens convertim en experts estrategs i graduats “cum laude” en relacions internacionals...

Apostes ja de cara a les eleccions municipals d’aquí menys d’un any.

Els darrers descobriments en el camp de la gastronomia hi tenen el seu lloc, i encara l’anàlisi de perquè la verema enguany ha començat ben bé tres setmanes abans. Profetes del que ha passat invoquen el canvi climàtic. I encara hi ha qui s’ho pren amb escepticisme...

Paradoxalment el tema Barça surt d’esquitllada. Algú pretén explicar pedagògicament això de les palanques, vendre patrimoni per subsistir, ras i curt.

I la Rosalia, i Eufòria...

En fi que no decaigui la festa!

I quan ja es porten unes quantes cerveses i ja estem en l’estadi dels gintònics i els didalets de digestius de graduació notable entrem en un tema gairebé tabú, les malalties, els dolors, les xacres de cada un. Què si només es tracta de carrosseria anem fent, sense entrar en detalls. Si cada mati busquem quin punt ens fa mal, que si el dolor... etc. etc. Un sumari llarg, divers, repetit, recurrent. Que si la tensió, que si el sucre, per no parlar del colesterol, ja ens ho sabem.  A mesura que han passat els estius i les trobades sorgeixen més molèsties, la llista de dèficits és més gran, però vaja tothom, sense dir-ho, toca fusta per quedar-se com està i no haver d’explicar coses d’aquelles més lletges.

I entrats en matèria m’ha sorprès la història que ha explicat un dels convidats, ho ha fet amb resignació -no cristiana, precisament- i sense fer massa escarafalls.

El relat és possiblement similar al de molts altres que puguem escotar a les vesprades d’estiu a la fresca i amb bona companyia i copes...

Així ho explica i així ho transcrivim “A l’octubre novembre em van començar a fer mal els talons, una molèstia difícil de definir, però el dolor em molestava al caminar, vaig posar-m’hi una crema d’aquestes pel dolor, que segons deia el prospecte ho curava tot, però no notava cap millora. Al cap d’uns dies truco per demanar hora a la meva metgessa. Impossible

- Si vol li donem hora per un altre metge.

- Bé doncs, doni’m hora. 7 de gener. No hi havia cap més data i el que tenia no semblava massa greu.

M’atén una metgessa i em diu que clar que ella sense una radiografia no pot dictaminar -prudència lògica- creu que és un esperó però no n’està segura, però que em fa fer la radiografia. Passen tres setmanes...

Ara la visita ja és amb una altra metgessa. No vostè no te cap esperó. Pot ser que sigui Fascitis plantar. Osti! això no ho coneixia. Tiro ràpidament de google i llegeixo tota la informació. Veig que molts esportistes ho poden patir i que sembla que és una molèstia degut a una inflamació. La nova metgessa em recomana que em prengui ibuprofè i em cita tres setmanes més tard per fer-me una infiltració. És allò que els hi fan a les “figures quan estan lesionats” i han de jugar. Hi torno al cap del temps convingut i sembla que s’ho ha repensat. No m’infiltra. Vagi a la seva metgessa de capçalera i ja li dirà que cal fer. Passen unes quantes setmanes i aconsegueixo hora per la metgessa de capçalera. Mentre el dolor va i bé però no desapareix però tampoc és incapacitant. La metgessa de capçalera s’ho mira tot, em recepta una pomada i em recomana uns estiraments que m’aniran bé i em demana hora per l’especialista. La visita serà el mes de juliol. La demanda del mes d’abril. Mentre que vagi fent exercicis però que no deixi de caminar. Espero els quatre mesos. Vaig a l’especialista (quart metge que em visita) que em diu que suposa que és el que m’han dit -fascitis plantar- però que sense una ecografia no ho pot assegurar. I jo penso i aquesta prova no me la podien haver fet el primer dia?. Ah! Sembla que no.

Bé doncs sense dir-me gairebé res de nou, si que em prescriu i que em cridaran, unes sessions de rehabilitació (i no sap segur que tinc i ja em rehabilita?) i que ja em donaran hora per l’ecografia. I sí me la donen, pel mes de novembre. I aquí es tanca el cercle. O sigui que un any més tard ningú m’ha resolt el problema i tornem a començar amb una prova que me la podien haver fet fa nous mesos”

El col·lega sempre havia estat un defensor a ultrança del serveis públics i per tant de la sanitat pública però en tot el seu relat sura una mena de sensació de que haurà d’acabar a la privada si vol una resolució en temps raonable del seu problema. No ho diu però segur que ho pensa. I potser és el que vol l’administració.

Acaba el relat i es fa un silenci, vaja ningú es veu en cor de donar solucions ni opinar. Algú estossega per trencar els silenci, ens mirem i a veure qui és el valent que és capaç de donar una explicació, sinó raonable, almenys que pugui consolar una mica al company de sopar.

Poques aportacions, certament.

Algú treu la coca de crema i pinyons. S’ha acabat el debat.

Conclusió, segurament la sanitat del País funciona prou bé en temes urgents, però que l’amic en qüestió ha tingut mala sort no els sembla.

Però a casa ja fent la darrera copeta (camamilla) abans d’estirar-me al llit i, amb permís, de la xafogor, agafar el son m’assetja el dubte.

Només mala sort?

No serà que malgrat el govern Republicà i consellers simpàtics com el sr Argimon, no tenim en realitat el sistema sanitari tan bo com diuen?.

Res, conversa d’estiu a la fresca.  

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!