Farts, molt farts d’uns i altres

Bona part dels polítics d’aquest país, algunes patronals, i en general l’opinió publica està en contra d’aquesta operació. Pèrdua de competitivitat, desajustos en el sistema econòmic català, ben tractat per part de Sabadell, sense que el BBVA tracti malament, però la sensibilitat sembla diferent i encara hi hauríem d’afegir la segura pèrdua de nombrosos llocs de treball i el tancament d’oficines. Això és important

Una operació que des del primer moment ha generat una quantitat de debats, paperassa i informacions que comencem a cansar.

Ja s’entén que el tema deu ser importants per accionistes i pels sectors econòmics però a la majoria de la gent poc es veurà afectada, si no és perquè es toqui la fibra en que el país quedarà sense un banc propi (retornat després de l’espantada post 1-O). Que no vinguin amb discursos patriòtics, això va de guanys per un quants i poca cosa més.

Sense que es consultés a tota els impositors de la Caixa de Catalunya, entitat en la que teníem els minsos estalvis, ens vam veure impel·lits a una reestructuració de caixes.

El juny de l'any 2009, es van fer realitat els rumors de possibles fusions entre algunes caixes. I així dues caixes públiques: Caixa Catalunya de la Diputació de Barcelona i Caixa Tarragona és va unir a Caixa de Manresa de propietat privada. El desembre de 2009 es concretava la fusió amb una notable reducció d’oficines i personal concrets. I al cap d’uns anys de la fusió la caixa resultant va entrar a l’òrbita del Banc de Bilbao Biscaia.

Així en un procés en que no vam poder dir ni ase ni bèstia i la teva opinió no valia ni una merda ens vam trobar com a clients (això sí, clients de baixa categoria i interès) del banc de Bilbao-Biscaia. Algun dia s’estudiarà el procés de fusió de caixes que gairebé per imposició exterior van haver de fusionar-se. En altres països com la mateixa Alemanya les caixes estaven pitjor i no hi van haver fusions. Ja ho sabem qui mana, mana i els altres a callar.

Estàs obligat a tenir algun compte o llibreta perquè t’ingressin la nòmina, i fins i tot hi ha hagut sentencies que obligaven a cobrar a través del banc, més  seguretat diuen però només el negoci que fan els bancs en dos dies de retenir les nòmines ja n’hi ha per fer una bona colla de dinerons.

I ara hem hagut de seguir per la insistència publicitària l’ofensiva per les ones, per les imatges i pel paper del diari l’ofensiva del Bilbao sobre el Sabadell.

Ofertes llamineres (sembla) per temptar els accionistes del Sabadell perquè venguin les seves accions. Els directius amb actitud versallesca dirimeixen les seves diferències sense aparentment despentinar-se i fent càlculs dels que podrien guanyar, segur que per dintre els renecs i els cagar-se en... són habituals.

Vivíem tranquil amb els quatre quartos a la llibreta maleint les comissions que ens cobren per la presumpta feinada que tenen amb els nostres minsos estalvis.

I tot d’una tot esclata el Bilbao. Llença una opa (oferta pública d’adquisició)  hostil al Sabadell.

I partir d’aquí la publicitat (segurament més enganyosa que real) de la bonança de l’operació. Serem més forts, diuen, i la contraofensiva del Sabadell, sols anirem millor.

I realment els primers anuncis els llegeixes perquè cal dir que estan molt ben fets, que atrauen l’atenció del lector del diari o de les imatges que van sorgint, però la història ha durant tant que al final te’n afartes perquè en el fons a molta, a moltíssima gent se’ls en refot com acabi la història. No hi té res a guanyar ni a perdre. És una batalla pels diners i aquets ja sabem que no tenen ni amics, nis sentiments, ni pàtria ni bandera.

Campanyes publicitàries massives, pàgines i més pagines.

I acabes pensat. I això quan val? I encara et ve al cap la frase planiana “Escolti, i tot això, qui ho paga?”. Doncs els bancs amb les comissions que ens cobren, l’escreix de guanys i dividends que no reparteixen entre els seus accionistes i la rebaixa dels interessos que no paguen als impositors (un miserable 0.10 %).

Capitalisme pur. Especulació ben estructurada. Obscenitat mediàtica.

Costos publicitaris desorbitats a no ser que els “bancs” es cobrin alguns préstec a les editores dels diaris.

Però que acabin ja, ja n’hi ha prou d’haver de veure anuncis i més anuncis, atac i contraatac. A veure qui la diu més grossa.

Seducció pel diner.

Podien haver fet la campanya directament als accionistes i deixar a la resta del món en pau. Que s’ha facin ell i no emprenyin a la resta

Que s’acabi ja d’una vegada, som forces els que ja n’estem ben farts i la veritat és que tampoc hi veiem cap benefici per la majoria de la ciutadania malgrat el soroll mediàtic i veure si un cop més allò del  que el peix gros es menja el petit.

Res que no hàgim vist ja.