Exclusió social

Demanar no fa pobre

ACN / Àlex Recolons

ACN / Àlex Recolons

Pel fet de demanar, mai no es perd res. Si no ho intentem, ningú no remourà una negativa inicial. Els anglesos tradueixen aquesta locució gairebé al peu de la lletra: “there’s no harm in asking”- demanar no fa pobre; el no ja el tenim… I el fet de persistir pot capgirar esquemes. 

El demanar no fa pobre, però hi fa tornar. És ací que em ve a la memòria un passatge de l'evangelista Sant Mateu (7, 7-8): “demaneu i us serà donat. Cerqueu i trobareu. Truqueu i us obriran. Perquè tot aquell que demana, rep. Qui cerca, troba. I, a qui truca, se l'obre”. 

En pla paparra -fins i tot d’un cert torrecollons insistent- citaria la vella promesa de l’orgue del Sant Esperit. La “broma” ve gairebé de  12 anys enrere. Sense esplaiar-me massa, refresco i remoc la idea. No demano pas la lluna en un cove. Només el compliment d'una promesa. Fóra bo informar a la feligresia catòlica i al conjunt de la ciutadania el punt exacte on és el tema. Quins passos reals s'han fet.  Escalfarem la il·lusió de contar les llunes que falten per a veure´l. 

La pregària personal també és una forma de demanar. Això sí, sense oblidar a dita del “a Déu pregant i amb el mall donant". No res de fer se l'espavilat, sense aplicar el mínim esforç de doblegar el llom! Llavors, arribat el moment, un no es pot quedar a casa, tancant-se i no sortint. Tinc la impressió que l'home actual és dropo. Sovint hi ha massa gent que s´aplica la fórmula de viure bé… Ja m’ho portaran. Al cap i a la fi, quan no vull cuinar o tinc un antull, hi ha missatgers gastronòmics de “Glovo” o “pizzeros”. Com ens hem tornat i capgirat amb les facilitats i la immediatesa telemàtica associada a Internet! 

De ben segur que, en aquest punt, hi ha cert bri d'orgull xulesc. En el sentit que tot es pot comprar amb diners. Tot? Entre altres coses, la pluja, no. La felicitat, tampoc. A la nostra infantesa, teníem ben  poques joguines. No hi havia comerços de “fast food”… És clar que  ens ho passàvem pipa, a la nostra manera i sense dir ni piu. El progrés desbocat i no-solidari, ha fet pujar el nombre de pidolaires i  dels qui regiren contenidors de les escombraries. Hem parit el terme dels qui són en risc d'exclusió social. Hem après a emprar la tàctica dels ulls clucs a la misèria. El col·lectiu cada cop més nodrit d´aquest sector gairebé no gosa fer-se visible i parar la mà. Ens netegem la consciència creient que l’atenció pertany al poder públic. “My god!” 

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local