Una R misteriosa

Una petita clau grinyola dins del pany. La mà nerviosa que vol fer-la girar no ho aconsegueix. Cric-crac, torna a provar. Ara cap a aquest costat, després cap a l’altre. Ni cas.

L’home a qui la petita peça no vol obeir es gira vers els seus fidels. Del front, perlejat de suor, cauen un parell de gotes que van a espetegar en la casulla i deixen una marca fosca en el verd lluent. Els feligresos estan corpresos. Ell els parla.

-Ja ho heu vist. Jesús no vol sortir. Està tancat dins el sagrari i es nega a aparèixer, escandalitzat per tots els pecats que s’estan cometent aquests dies a la ciutat.

Un petit remoreig s’escampa entre bancades i reclinatoris. Ningú gosa dir res en un to més alt.

-El senyal està ben clar. La sang ha estat la revenja. Ell s’ha manifestat. El seu llamp, fugaç i reparador, ens ha donat una mostra de la justícia celestial. Aneu i doneu-li gràcies. La venjança s’ha acomplert.

L’autoritat municipal ha dictaminat la suspensió de la festa. Amb dol i penar, les entitats han acceptat la decisió. La plaça de la Vila sembla més deserta que mai. En el gran escenari, ara despoblat i desencisat, l’aire fa remolins que escampen el fred i l’aflicció fins a l’última cantonada de la vila torbada.

El caminar de la gent arrossega una pesadesa ciclòpia, com si carretegessin pedres del moll. Venint de la rambla, un grupet travessa entre palmeres, desafiant la temperatura paralitzadora. El negre és el color dominant en el seu abillament. Quan passa davant del bar, gairebé desert, s’alcen mirades alertades per les veuetes que deixen anar lletanies i gemecs. Arriben prop de l’entrada del carrer dels Caputxins i formen rotllana, agenollats, on va caure Dionís i el ganivet clavat.

Les dones duen faldilles llargues i un mocador, gris o fosc, al cap. Un aire de naftalina les empaita. Una d’elles deixa anar paraules i petites frases que els acompanyants repeteixen, coralment, en to encongit. Alguns dels passants s’hi incorporen, clavant a terra els dos genolls.

Quan dalt del campanar toca migdia, el grup s’ha convertit en una gentada que gairebé omple el fòrum local i repeteix pregàries insistents. Hi ha espelmes en flama al voltant del punt on la lletra R manté la vermellor esclatant. També petits gerros i gots amb flors compungides. Se senten càntics lúgubres i un miserere. La salmòdia monòtona i inexpressiva talla el ventet que pobla l’espai. Les veus caparrudes mai no apugen el to ni l’amuntegament de recitats sobrepassa el volum circumspecte i reservat.

A més dels molt curiosos que passen a prop, per sota de les voltes, com si volgués passar desapercebut, travessa un grupet que vesteix com els nobles francesos de la cort del Lluís número XIV. Uns van vestits de senyor, altres de senyora, amb perruques i barrets, però tots són homes. Porten antifaç. Tenen la cara ben negra i se’n van corrent.

Des de la plaça no es veu, però, darrere del porticó de lames de fusta del balcó principal, l’alcalde observa, amb celles arrufades, allò que està passant.

Torralba mira fix a la dona del ferit, esperant que respongui la seva pregunta. Nerviosa, Cecília torna a apartar els cabells que li cauen sobre la cara i al capdavall deixa anar:

-Vaig veure per últim cop el meu marit el matí de la comparsa. A la plaça. Ell, portant la bandera, que és el que volia. Jo anava amb una colla diferent, duent Tomàs com a parella, un amic de casa.

No li importa declarar que la relació amb l’espòs estava malmesa des de feia temps.

-No hi havia marxa enrere. Continuàvem vivint a la mateixa casa... com dos germans.

Reconeix que després de la comparsa se’n va anar a dinar amb el seu comparser, en un vaixell.

-No vaig saber res del que havia succeït fins que vostè mateix m’ho va dir en desembarcar al moll.

Més tard, a casa de Tomàs, Torralba escolta les respostes de l’home que va embarcar amb Cecília, mentre admira per la finestra la bella imatge de la farola. L’interrogat admet que coneixia el marit, però de vista només. Assegura que mai no hi havia creuat ni una paraula. En veu més baixa explica que mantenia una relació d’amistat amb la senyora des de feia uns mesos.

-Es podria dir que aquesta relació era molt més que una amistat? -inquireix l’inspector.

-Sí, es podria dir així- envermelleix mentre ho diu.

Que bonic que és l’amor, pensa el policia, si no fos que deixa ferits per totes bandes.

L’Eix Diari continua detallant les novetats del cas. També ho fa Canal Blau. A l’hora de dinar, TV3 s’ha afegit a l’interès per la R i la ganivetada. Els mitjans obren amb unes declaracions del marbrista que va pavimentar el sòl.

-Els puc assegurar que no es tracta de cap resta d’una làpida mortuòria. Simplement, vaig fer una visita a Roma i em vaig enamorar d’aquell impressionant llegat històric. En especial de com treballaven les pedres i les esteles els romans. Aquella escriptura, gravada de manera delicada i meticulosa, té un mèrit grandiós per l’època que va ser feta. En tornar a casa, em va fer gràcia provar de fer-ne. Quan em van encarregar el mosaic de la plaça, vaig pensar que la col·locaria per allà al mig, discretament, com un reconeixement personal, extremadament discret, a aquells picapedrers enginyosos que van fer meravelles ara fa dos mil anys. També va ser, no ho puc amagar, una guinyada d’ullet a les persones que no s’acontenten amb una visió superficial de les coses i busquen conèixer els petits detalls. Era oferir un misteri de Vilanova als que cerquen misteris ocults a tot arreu. Em feia gràcia la idea de veure gent sobre les rajoletes, amb el cap cot, buscant la lletreta perduda en el paviment. Aquesta és la veritat, no hi busquin més misteris.

La senzilla explicació no és ben acollida. La ciutadania, que esperava una resposta espectacular o màgica, es divideix entre els qui diuen que el marbrista parla sota coacció de l’ajuntament i els que, a més, han decidit assaltar el taller i trobar la resta de la làpida trencada. L’espantat marbrista se’ls treu del damunt com pot. Els diu que les làpides es fabriquen al mateix cementiri. Així les vies de la necròpolis veuen arribar una multitud que pregunta i després no accepta la resposta. Remenen cada racó i entre les herbes. Repassen les làpides dels nínxols cercant-ne una que hagi perdut una R. L’enterramorts aconsegueix frenar dos joves que malden per alçar la llosa d’un panteó. 

Tota la vila va plena de què l’esposa ha estat detinguda. Fins i tot afegeixen que ha confessat ser l’agressora. Els que se la creuen pel carrer l’esguarden com si veiessin un ressuscitat.

Deu ser per això que, poques hores després, s’escampa que l’han deixada anar perquè el seu pare, un empresari potent, ha pressionat l’ajuntament i també la policia.

Al mateix temps, Torralba es fa creus que, amb tanta gent que hi havia a la plaça, ningú s’hagués adonat que algú clavava una ganivetada al bell mig de la multitud.

-És carnaval! -declaren els companys de colla del ferit-. En un dia així ningú no es fixa en el que fan els altres. I menys en plena atonyinada de caramels. Saltar i riure i s’ha acabat.

-És possible que la rivalitat entre les colles de carnaval pogués portar algú, un eixelebrat o un desequilibrat, a donar mort a un membre d’una colla amb la qual estiguessin enemistats?

-I ara! Però què diu vostè? Ja es veu que no és d’aquí. Això és absolutament impensable. Ni en els segles que fa que duren les comparses ni en els pitjors enfrontaments polítics mai no ha passat cap cosa ni remotament similar. Naltrus no som així.

Cecília sent un gran descans així que posa el primer peu al cancell de casa seva, en un dels blocs dels pisos del Manco. Per fi lluny de malèvoles mirades. Mentre puja l’ascensor, fa ganyotes i postures al mirall. Quina satisfacció haver-se deslliurat de la gent que la miren malament o de reüll. Obre la porta, fa volar la jaqueta fins al sofà i travessa la porta del menjador. Deixa anar un gran crit en veure els calaixos del bufet tirats per terra i el seu contingut escampat per la sala. A l’habitació, el llit està desfet i la panxa del matalàs, esquinçada, mostra les tripes d’on sobresurten molles alliberades. Tarda cinc minuts a recobrar-se, temps de digerir un vàlium, i agafa el telèfon per trucar la policia.

Mentrestant a la plaça, la brigada enviada per l’alcalde, que s’apropa a tapar amb ciment la lletra apareguda en el mosaic, no sols rep el rebuig dels beats, que encara els hi queden lletanies, sinó també els improperis dels qui exigeixen que la Nesi se’n torni a Egipte. Sectors nostrats exhibeixen una pancarta que diu: “Volem mòmies catalanes (de mòmios ja en tenim prou”). En canvi, des de tendències internacionalistes s’opta per cridar: “Nessy go home”. Vilatans que vagaregen, esperant noves de l’atemptat, reclamen una comissió d’investigació sobre l’origen de la R.

Malgrat l’allau de discrepàncies, tothom està d’acord a no deixar passar la brigada. Asseguren que tan sols vol amagar el que ha succeït. Un grup d’àcrates els llancen envasos de cervesa i tomàquets que han pres de la verduleria ecològica del costat.

A la nit, davant l’ajuntament, un altre contingent ciutadà, també ben ampli, exigeix a l’ajuntament que la policia obri una investigació al voltant de la promesa de venjança que, des del balcó, va abocar la mòmia. Molts porten la cara coberta amb una màscara igual que la que duia el Carnestoltes a l’Arrivo. Criden justícia i una pancarta reclama que Nesi sigui declarada mòmia non grata.

Al voltant de la R, que encara llueix ben roja, s’està produint un enfrontament, de moment només verbal, entre els sectaris, que s’han cansat de resar i ara ballen com hare krishnas, i uns de la Unió que exigeixen una lupa gegant, instal·lada sobre la lletra ensangonada, per tal que fins i tot els més curts de vista la puguin veure.

Els mossos que escriuen l’atestat de l’assalt al pis del bloc del Manco fan constar que tot apunta a un robatori. Que s’ha forçat el pany, sense fer-lo malbé gaire. La inquilina ha declarat que li han buidat el joier. Troba a faltar un collaret modernista, dels Masriera, que li llegà la besàvia. Descarta que el robatori tingui cap relació amb la ganivetada que manté el seu marit greu, ingressat allà als Camils. 

Pròxim capítol, diumenge vinent:

Dimarts de Carnaval / “ÉS ELLA!!”