Avui parlem dels judicis paral·lels i la segona oportunitat... (1a part)

Els judicis paral·lels o mediàtics són una pràctica periodística que té com a objectiu guanyar diners captant l’interès del públic. Uns guanys que es fan gràcies a l’audiència, donat que quan més augmenta l’audiència, els guanys per anunciants i els espais publicitaris del programa creixen.

És així doncs que la veracitat de les notícies que expliquen perd rellevància per les empreses periodístiques, tot passa a ser un joc mediàtic. En aquest joc aquests mai perden, els que ho fan són els altres, sentenciats molt abans de començar el procés judicial.

Curiosament, en tot el procés “tothom és innocent fins que es demostra el contrari” una afirmació que ningú gosa criticar, el tribunal judicial no ha de demostrar la seva culpabilitat, sinó que l’acusat amb la seva defensa han de defensar la seva innocència.

S’ha de defensar el dret a la informació, però cal que reclamem als mitjans de comunicació que sempre faci una investigació rigorosa, que es confrontin els diversos punts de vista i per sobre de tot que es respecti tot el procés judicial evitant així judicis paral·lels en tertúlies, cròniques i editorials.

Val a dir, a banda, que els mitjans de comunicació poden fer que la notícia esdevingui un tema i exercir molta influència durant tot el procés judicial. I és aquí on les xarxes socials contribueixen a la intoxicació amb missatges falsos sense rigor i contrastació. Les xarxes socials poden reunir persones amb un perfil molt diferent, n’hi ha que donen el seu suport i n’hi ha que criminalitzen a tort i a dret.

El pitjor d’aquest judici moral és l’anomenada “pena de banqueta”, que permet sentenciar abans del judici just en una societat dividida i tensada que necessita resultats immediats. Els judicis paral·lels o mediàtics ataquen directament la imparcialitat del jutge i del jurat, ben mirat són persones que pateixen la influència dels missatges mediàtics.

El jutge es limita a analitzar els fets i veure si aquests són constitutius de delicte. Per contra, la premsa avalua assumptes morals, econòmics, d'ordre públic, culturals, ètics, etc. El dret de defensa es veu afectat per la pressió social i mediàtica. Cal doncs una regulació de la normativa dels col·legis d’advocats, analitzar el dret de defensa i regular-lo si cal amb una Llei Orgànica. Hi ha un sector important de l’advocacia catalana que insta al govern estatal amb la redacció de l'Avantprojecte de Llei Orgànica del Dret de Defensa.

Clarament les persones han deixat de tenir valor, és més rellevant el dret a la informació que el dret a la intimitat, a la protecció personal, al respecte de les persones. Han d’existir uns principis que han de presidir tota actuació de policies, fiscals i jutges i que la premsa no hauria d'ignorar o obviar. Una persona pot ser detinguda durant dotze hores i ser totalment innocent i quedar lliure sense càrrecs, el que passa és que, si entremig hi ha hagut les portades dels diaris, aleshores la taca serà difícil d'esborrar. En un estat de dret existeix el que s’anomena presumpció d’innocència. Tothom és innocent fins que es demostri el contrari i les acusacions cal provar-les.

S’han de rebutjar els judicis paral·lels mediàtics que parlen les persones implicades on es pressuposa la seva culpabilitat i es condemna per endavant.

Article 11. Hom presumeix innocent tota persona acusada d'un acte delictiu fins que la seva culpabilitat hagi estat establerta legalment en el curs d'un procés públic, en el qual totes les garanties necessàries per a la defensa hagin estat assegurades.

2. Ningú no serà condemnat per accions o per omissions que quan foren comeses no constituïen acte delictiu d'acord amb el dret nacional i internacional. Tampoc no s'imposarà cap pena superior a la que era aplicable quan l'acte delictiu fou comès."

Article 12. Ningú no serà objecte d'intromissions arbitràries en la seva vida privada ni en la de la seva família, en el seu domicili ni en la seva correspondència, ni d'atemptats contra la seva fama o reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o aquests atemptats.

Article 11è i 12è de la Declaració Universal de Drets Humans (Nacions Unides, 1948)

“Els judicis paral·lels o mediàtics són una pràctica periodística creada amb la finalitat de guanyar diners. Aquests diners es fan gràcies a l’audiència, ja que com més audiència hi ha més diners costa anunciar-se en els espais publicitaris del programa. Així doncs, a les empreses periodístiques que hi entren els és igual la veracitat de les notícies que expliquen. Per a ells tot és un joc mediàtic en el qual ells mai perden, sinó que els que perden estan ja presentenciats molt abans de començar el procés judicial; així, en el procés, el tribunal judicial no ha de demostrar la seva culpabilitat, sinó que l’acusat amb la seva defensa han de defensar la seva innocència.

Aquest és un fet provocat per la vulneració de la presumpció d’innocència, concepte clau en qualsevol societat democràtica.

A part de diners, aquests procediments periodisticojudicials aconsegueixen donar poder al mitjà de comunicació, ja que controla molta informació que molta gent no vol que surti a la llum.”

“La professió periodística no té un codi legal regulador, i les úniques lleis que afecten la professió són ambigües i poden aconseguir saltar-se-les fàcilment, ja que el periodista té el dret de no citar mai les seves fonts. Per aquest fet, la diferència entre els mitjans que entren a fer judicis paral·lels o mediàtics i els que no hi entren són l’ètica i el rigor periodístic del mitjà. Ara bé, en l’actualitat ja no es pot intentar fer cap llei protectora envers aquests fenòmens, ja que qualsevol llei que afecti la llibertat de premsa pot ser vista com a censura.

Cal recalcar que aquests judicis paral·lels o mediàtics afecten la imparcialitat del jutge i del jurat, ja que aquests també pateixen la influència de les opinions mediàtiques.

Segons el meu punt de vista, els judicis paral·lels són una creació de la premsa groga amb l’única finalitat de guanyar diners i que, contràriament, afecten la premsa i la justícia de manera negativa, ja que a una la deixen com a manipuladora i a l’altra, com a insuficient i no funcional, ja que no acaba tenint les resolucions esperades per la societat. Així doncs, aquests fenòmens són negatius per a totes les parts implicades, i l’únic  guanyador són els accionistes o els propietaris del mitjà, ja que són els que es queden amb els diners que generen aquests processos.” Treball de Queralt Cadafalch de Juan, alumna Vedruna Vall 2015.

“... la condemna social que comporta un judici paral·lel és molt més greu i sentenciosa, molt més forta, una nova espècie amb l’esperança de vida dilatadíssima. Que pot perviure, fins i tot, davant el cataclisme que seria l’absolució penal. Engegat el judici paral·lel, tremola justícia ordinària!..” Mar Bosch Oliveras, 2008 és llicenciada en Filosofia i especialitzada en Periodisme Cultural per la Universitat de Girona.

Joan Rodríguez i Serra és educador social