Hi ha algú que s’imagini una Catalunya dels 947 municipis?

Aquest 13 d’abril, més d’un centenar de càrrecs municipals electes de diferents opcions polítiques (Impulsem el Penedès, Junts, ERC, PSC…) ens vam reunir a la Panadella per exigir un nou model de governança per a la Catalunya no metropolitana on el mal anomenat “territori” tingui veu i capacitat real de decisió.

Entre intervenció i intervenció, em va venir a la memòria quan, de petit, em fascinaven les notícies que seguien les visites constants del llavors president Pujol a pobles que, per a mi, eren totalment desconeguts. Jugava a buscar-los al mapa de casa, encuriosit per noms que em semblaven exòtics —Santa Eulàlia de Riuprimer, Gratallops, Ultramort— o fins i tot divertits a ulls d’un pre-adolescent, com Porrera o Cardedeu. És així com vaig conèixer la geografia del meu País.

Tot i això, em vaig quedar totalment sorprès el dia que vaig veure el President passejant per la plaça del meu poble, parlant amb la meva gent i reunint-se amb el nostre l’alcalde. No entenia per què tot un president d’una Catalunya dels 6 milions d’habitants dedicava tota una jornada a un poble de menys de 300 persones. I la gent gran m’explicava que per governar Catalunya des de la Plaça St. Jaume s’ha de conèixer de primera mà tots els seus recons. En aquesta lògica, tenia tant valor una capital de comarca amb menys habitant que un bloc de pisos a Badalona, com tota Badalona.

Aquests records contrasten amb la sensació que tinc avui en dia. Veig hi ha qui somnia en la Catalunya dels 10 milions i que el debat polític es formula en clau de ciutats i barris, com si el país s’acabés allà on acaba Rodalies.

No és casual que el fracàs (que no crisis), de Renfe-ADIF es conegui com “crisis de Rodalies”, i en canvi es parli poc de la “crisis dels Regionals” quan el fet es triga més a arribar a Barcelona des de Tortosa o Flix que des de Madrid. Tot un símptoma d’una important fractura en la cohesió interna del País.

Veig un risc evident: un futur amb una Catalunya convertida en una Barcelona expandida envoltada de territoris adjacents, subordinats i progressivament desconnectats. D’una banda, una Àrea Metropolitana amb capacitat de govern i recursos (tal i com ha de ser); de l’altra, unes Vegueries que, més enllà del paper, continuen buides de contingut i de poder.

I aquí rau l’error, i el perill. Catalunya som 947 realitats. Tants com municipis, des dels que tenen 1,6 milions d’habitants com Barcelona fins als que tenen 25 com Sant Jaume de Frontanyà. Correm el perill de caure en la dictadura de la demografia on les decisions pesen pel més pel nombre d’habitant que hi ha en un espai determinat (els 36 municipis que formen l’Àrea Metropolitana de Barcelona) que no pas en les necessitats i singularitats dels habitants dels altres 911 municipis.

Barcelona ha estat, és i ha de continuar sent el Cap i Casal. Però un cap sense tronc és una quimera disfuncional. Jo no vull ser un habitant “adjacent” a Barcelona, vull ser habitant d’un dels 947 municipis de Catalunya, vull ser un habitant d’un Cos (país) funcional.

Josep M. Puche
Regidor de Bonastre