Territori

Com més siguem més riurem

Eix

Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Ja se sap que el límits territorials no guarden sempre arguments lògics contundents. Obeeixen a raons tant diverses i tan raonables com pot ser la geografia i els seus accidents naturals que configuren amb certesa espais físics recognoscibles i també en algunes ocasions raons tant arbitràries i il·lògiques com el traçat d’una ratlla damunt un mapa i prou i, encara, en altres ocasions per raons pràctiques. Així s’explica que les comarques es van configurar a l’any 1936, entre altres raons, el fet de poder anar a i tornar de la capital de la comarca en un dia. També aquestes divisions després serveixen per anar estructurant el poder central, ficant delegats del govern, dependències orgàniques, estructures administratives, judicials, serveis i un llarg etc.

Al llarg dels anys les divisions territorials acaben creant sentiment de pertinença i fins i tot de recerca d’elements identitaris lligant el tarannà del personal amb condicions geogràfiques, vents que bufen, productes particulars, peculiars, i propis  de la terra, festes singulars i si la lluna es posa damunt del mar i la pesquem amb un cove...

Res que no hàgim debatut mil i una vegada.

I també hi pot haver qui com col·lectiu no se senti massa còmode on els han situat les ratlles de la història quan es divideix un territori per formar sub-territoris, més enllà de les mateixes ciutats. Són diversos els exemples de ciutats i pobles que han volgut agrupar-se amb altres de manera diferent com l’atzar de la divisió territorial els ha atorgat. En altres ocasions són municipis o pobles que volen passar-se de comarca perquè consideren que a la que estan no té cap mena de lògica ser-hi, no en treuen cap avantatge, i si en canvi a la que volen anar. Hi veuen avantatges i més comoditats i sobretot creuen que milloraria la seva condició global.

Aquesta darrera possibilitat sembla la del cas de la vila de Cunit, que en el seu dia van encunyar un lema tan magnífic com “Cunit, poble eixerit” i això d’entrada ja fa pensar que el personal està disposat a batre’s per aconseguir el  canvi de comarca si ens atenem a alguns del sinònims d’eixerit: astut astuta; desimbolt desimbolta; despert desperta; desvetllat desvetllada...

Aquí mateix a l’Eix Diari el periodista Jordi Lleó en els “reportatges setmanals” i amb el títol Un idil·li d’anys, Cunit es planteja adherir-se al Garraf escriu un complert, documentat i més que interessant reportatge en el que explica de manera exhaustiva la feina que està fent una plataforma que començarà a treballar formalment per aconseguir el canvi de comarca i si cal, cosa difícil de  “província”. Naturalment la ciutadania està en el dret de reclamar que se’ls consulti sobre la pertinença a determinades organitzacions territorials, i la consulta serà, diuen, el primer pas per iniciar el camí, llarg i gens fàcil, per poder canviar d’ubicació comarcal. Cert és que hi ha serveis i ens administratius que Cunit ja comparteix amb la resta de municipis del Garraf, per tant, tampoc seria un trasbals el trasllat ni generaria excessius costos. En el reportatge s’expressa que hi ha motivacions històriques, socials, econòmiques, de dependència etc... Totes són acceptables i ben segur que les dels que no volen ser del Garraf, que n’hi deu haver, seran així mateix legítimes i amb el mateix valor argumental.

Cunit vol expressar-se, vol portar a la pràctica allò tan invocat del dret a decidir, i si la consulta és positiva per les tesis de formar part del Garraf la seva decisió després haurà de passar pe tots els canals administratius i polítics necessaris per fer realitat el traspàs al Garraf per fer efectiva aquesta incorporació al nou territori. Cal recordar que quan es van formar les comarques cap a finals del 80 i la constitució dels Consell Comarcals els municipis es van pronunciar, aquesta consulta va fer que Olesa de Bonesvalls i Castellet deixessin el Garraf.

I parlant de territoris i canvis en el seu moment vam proposar que es fes també una consulta per saber realment quanta gent del Garraf volia formar part de la Vegueria del Penedès, encara que fos només indicativa de l’opinió que hi havia. Ningú va dir res ni els més abrandats partidaris del dret a decidir a altres nivells ni els que presumptament estaven en contra de formar la vegueria van piular.

Que les cunitenques i els cunitencs tinguin més sort i comprensió a l’hora de demanar i obtenir la possibilitat de votar i que la plataforma pro Garraf pugui acabar veient com es posen les urnes i saber que en pensen els qui votin i saber, també, quants voten.

Però només s’han d’expressar el cunitencs. El habitants del Garraf no hi poden dir la seva?.

Ja sabem (almenys ho hem dit sempre) que som un territori d’acollida, amable,  empàtics i simpàtics, hospitalaris, cordials i afables... vaja els millors del món, però també tenim la possibilitat de dir que ja estem bé com estem i que no cal créixer amb més pobles. No crec que sigui el cas, però segur que els grups polítics fan números per saber si la incorporació a la comarca de més gent pot comportar moviments en la correlació de forces i això, sens dubte, també condiciona en algunes institucions.

Ep! però advertim també que formar part del Garraf no és cap ganga. Només cal consultar xifres d’inversió del Govern, atur, llistes d’espera, la lluita de greuges és gran...

No som ni de lluny el paradigma del benestar, però tenim espigalls, escarola perruqueta, un massís, xato de Vilanova (els altres són succedanis) carnaval de mascarots i també de lluentons i una llista molt llarga de coses interessants que seria inacabable 

Però vaja, que siguin benvinguts i benvingudes i ja sabem allò de que com més siguem més riurem.

I ja se sap que riure és saludable.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local