Cunyadisme il·lustrat

I he de confessar que de petit no em convencia massa la idea, sempre m’ha agradat enraonar, i això significava haver de contenir-se l’opinió més sovint.

Amb els anys he après, no només que tenia raó, sinó de la idoneïtat de mesurar bé les meves paraules. Ara bé, malgrat l’evidència, existeix un gruix molt ampli de la població que estic convençut que no comparteix aquesta tesi. I no ho dic en va. Parlo dels popularment coneguts com a cunyats. I no precisament dels marits de les teves germanes, sinó dels qui en moments de polèmica esdevenen tertulians de sofà i catedràtics de bar.

Amb l’apagada general de la setmana passada tots eren experts en enginyeria elèctrica i, poc abans, amb la mort del Papa Francesc, tots eren entesos en conclaves papals. Però no us penseu que això ve d’ara, aquesta espècie fa anys que arrela a casa nostra. Amb la pandèmia tots eren metges epidemiòlegs; amb l’erupció del volcà de la Palma, geòlegs especialistes en tectònica de plaques; amb l’aprovació de la llei d’amnistia, juristes de reconegut prestigi i amb la guerra comercial propugnada pel president nord-americà, grans coneixedors de les relacions internacionals.

Doncs bé, si aquesta cosa de l’opinòleg generalista és un fet estès, ho és més encara en determinades branques de coneixement. I sí, parlo de les ciències socials. Les meves. Les de molta gent. Perquè també són ciències, malgrat alguns -pocs- creguin que per llegir les notícies i escoltar alguna tertúlia cada tarda, ja són erudits economistes, politòlegs o filòlegs. Els qui difícilment gosarien contradir un biòleg o un enginyer de camins, no els tremola el pols en rebatre arguments de l’àmbit social. A tots ells, una recomanació en forma de dita popular: “Més val tenir la boca tancada i semblar ximple, que obrir-la i demostrar que ho ets”.

En tot cas, permeteu-me que per un moment faci de nebot orgullós i us suggereixi, no només pels debats sinó per la vida en general, que feu cas a la meva tieta i a les virtuts de Déu. Jo, també en prenc nota. Així que, escoltem dues vegades i parlem-ne tot just una.