“Estima Vilanova, encara que ells no ho facin”

L’onada reaccionària creu que les seves propostes ens salvaran de la invasió de la gent immigrant, i que aconseguiran allò de “Vilanova per als vilanovins”, o el que ara el pacte ultradretà PP-VOX a les Comunitats Autònomes considera “prioritat nacional”: els espanyols, catalans o vilanovins han de tenir prioritat en els serveis públics, independentment de la seva situació socioeconòmica. D’això se’n diu directament racisme. Les persones immigrades o d’origen immigrant han de tenir els mateixos drets, per una qüestió d’humanitat i justícia. No només els partits polítics i les organitzacions socials progressistes defensen aquesta posició, sinó que una institució com l’Església catòlica s’ha posicionat en aquest sentit. “Quan un immigrant resideixi amb vosaltres en el vostre país, no l’oprimiu. L’immigrant que resideix amb vosaltres serà per a vosaltres com un nadiu; l’estimaràs com a tu mateix, perquè també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte.”Levític 19,33-34.

Podem entendre que PP, VOX i evidentment Aliança Catalana, partit islamòfob per definició, defensin aquestes posicions. Posicions demagògiques i que lamentablement fan forat entre molta gent. El que ja no trobem tan comprensible és que un partit de llarga tradició democràtica com Junts per Catalunya, hereva de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya, caigui en aquests marcs de posicionament xenòfob. Ho estem veient a diversos municipis de Catalunya. Un exemple recent i concret és Figueres: Junts va aprovar una moció contra la regularització de migrants del govern espanyol, qualificant-la d’“irresponsable” i amb “greus conseqüències econòmiques i socials”. No sabem si es refereixen a les desenes de milers de persones que començaran a cotitzar a la Seguretat Social i a Hisenda gràcies a poder legalitzar les seves fonts d’ingressos. A Girona, Gemma Geis va defensar exigir deu anys d’empadronament per accedir a una promoció de pisos de lloguer social per a joves, amb l’argument que “els recursos públics són, primer, per a la gent de la ciutat”. On ha quedat allò de: “és català qui viu i treballa a Catalunya”? Tinc al cap alguns històrics de CDC, i no vull nomenar-los per respecte, que mai haurien comprat aquestes mesures. El seu humanisme cristià no els hi hauria permès de cap manera. Junts ha posat el focus en seguretat, multireincidència i ocupacions com a part de l’estratègia per frenar Aliança Catalana. Això també està començant a passar als nostres municipis més propers.

Per exemple, la marca de Junts a la capital del Garraf s’ha reconvertit ara en Estimem Vilanova. El canvi no és només estètic. És una operació política coherent amb el gir que comentàvem: Junts intenta disputar a Aliança Catalana el camp de la identitat, la immigració, l’ordre, la llengua, el creixement urbà i la defensa dels “de casa”, però amb una marca amable, municipalista i transversal. Però no ens enganyem. El substrat és similar.

Davant d’aquestes operacions i del blanquejament de les posicions extremes i xenòfobes, què diem des dels Comuns? Que el municipalisme progressista té un paper importantíssim a jugar en el fre a les posicions reaccionàries o directament autoritàries. Ho deien els politòlegs Ricard Gomà i Ismael Blanco en un article recent. Contraposen l’autoritarisme postdemocràtic, que associen a una política estatal allunyada de la quotidianitat, amb la política municipal, que consideren més capaç de connectar amb les necessitats concretes de la gent. El municipalisme progressista continua dempeus, diuen, com una trama d’esperança. Al seu entendre, les ciutats poden construir alternatives reals al cicle reaccionari, protegir el clima, defensar la vida quotidiana i reforçar els vincles comunitaris. Per això sostenen que el futur passa, en bona part, per una política democràtica de proximitat arrelada a les necessitats de la gent i als seus horitzons de benestar compartit.

A finals dels 80, un visionari vilanoví anomenat Francesc Surroca va impulsar una campanya d’Iniciativa per Catalunya sota el lema “Estima Vilanova, encara que ells no ho facin”. Aquesta crida a l’acció, a estimar la ciutat, era generosa i tenia una característica moderna: encara que ells no ho facin. És una apel·lació cívica, no excloent. No demana identificar enemics, ni sospitosos, ni nouvinguts, ni metropolitans, ni “els de fora”. Demana una actitud: tenir cura de la ciutat fins i tot quan altres no ho fan, fins i tot quan les institucions fallen, fins i tot quan hi ha deixadesa, especulació, brutícia, desordre o indiferència. L’“estima” de Surroca era inclusiva perquè no preguntava qui eres, sinó què estaves disposat a fer per Vilanova. L’ús polític actual del mateix verb corre el risc de fer el contrari: convertir l’estima en una prova de pertinença i en una frontera contra els qui són percebuts com a forans, massificadors o poc arrelats. El llegat del PSUC, d’ICV i ara dels Comuns no propugna un “Vilanova per als nostres”. Diem: “Vilanova és de qui en té cura”.

Per als Comuns, la política municipal continua sent un espai de mobilització comunitària i, avui, d’alternativa davant projectes autoritaris.

Guillem Mercader
Membre de l’executiva de Comuns VNG