¿Qué pone tu DNI?

Ara encara no ho sento gaire sovint, però ho sento, i em temo que ho puc sentir molt més en un futur. Però no és d’això que vull parlar, encara que hi té relació.

Actualment el català, basc o gallec, topen amb moltes dificultats per a mantenir els seus drets, uns drets que alguns partits espanyols volen retallar encara més, així que puguin.

S’acaba d’aprovar el Pacte Nacional per la Llengua, una eina que ha de fer possible, presumptament, que cada any s’integrin milers de nous parlants al grup de catalanoparlants. Penso que pot ser útil disposar d’aquesta eina, i per tant accepto la seva aprovació, però com la farem servir? Sembla que el problema del català, actualment, sigui una qüestió  de pressupost. És evident que manquen diners, però si no canviem el marc legal, però il·lícit, en que s’ha de moure el català i el seu us, un augment de pressupost no servirà de gran cosa. Si gastem 52 milions en el Consorci de Normalització Lingüística però la demanda d’una família pot tombar el projecte educatiu d’una escola, malaguanyats milions. O és que s’entén que la normalització és imposar un 25% de castellà? O que obstaculitzar que el català sigui la llengua vehicular, forma part de la normalització?

Si no som capaços de plantar-nos i apostar decididament pel català, digui el que digui el Tribunal Constitucional o el Gobierno, seguirem com fins ara. La Generalitat escriu que les seves institucions, i els seus representants, s’expressin sempre en català en les comunicacions adreçades a la societat catalana. Però el govern ho concreta dient que en farà un ús preferent “excepte en situacions concretes”. Això significa excepte que Ferraz hi estigui en contra? O la Moncloa?

Podria fer molts més comentaris, però no és aquesta la meva intenció. De la mateixa manera que he defensat el Pacte Nacional per la Llengua (“Penso que pot ser útil poder disposar d’aquesta eina, i per tant accepto la seva aprovació”), he de dir que puc entendre les discrepàncies que alguns partits han manifestat i que, per tant, no li han donat recolzament. Sí, però, que s’han compromès fer costat en les votacions parlamentàries de temes compresos al P N per la Ll, que siguin a favor de la defensa de la llengua. Tots els partits, no haurien pogut guardar en un calaix els seus egos interessats i viciats, i fer l’esforç de posar-se d’acord? Tot i les mancances, els partits que hi han votat en contra, no haurien pogut acceptar-lo arrencant el compromís del altres grups de pressionar les institucions de l’Estat per tal de millorar l’entorn legal que dificulta la utilització del català? Comprometre’s vol dir indicar com i quan ho faran; fets, no paraules. Els que han votat el Pacte sense esperar que fos una aprovació realment nacional, perquè dos partits han quedat fora, no haurien pogut pressionar l’estat, ja per endavant, per tal que el PN per la Ll resultés un pacte on tots s’hi sentissin representats en les seves aspiracions i propostes?

El setge a tot el que fa olor de català va prenent cos. El Tribunal Supremo ha de determinar, segons el seu criteri, presumptament objectiu, si s’haurà d’enviar a Sixena frescos que, des de l’any 1936, Catalunya es va ocupar de conservar després d’un incendi i de passar anys al descobert sense sostre: la conservació s’ha fet al MNAC. Sort que ara no és vigent l’article 155: o sí?

El Constitucional, en breu, hauria de dir si és o no legal l’obligació del 25% de castellà a les escoles catalanes.

Fa pocs dies un llicenciat i doctor en periodisme per la Universidad CEU San Pablo, una institució catòlica i privada, donà les seves raons per recuperar les denominacions castellanes de les poblacions perquè les catalanes són “denominaciones impuestos por las nuevas realidades geopolíticas o reclamados por los gobiernos locales, que a menudo chocan con las denominaciones tradicionales”. El senyor Miguel Pérez Pichel té tots els títols acadèmics que vulgui, però el dia que parlaven d’història de Catalunya devia fer campana: els noms tradicionals van intentar carregar-se’ls persones com Felipe V o Francisco Franco, entre d’altres.

Una associació unionista espanyola, Impulso Ciudadano, està presentant el Pacte Nacional per la Llengua com una eina per a marginar el castellà, retallar els drets lingüístics de milions de persones que viuen a Catalunya i expandir la visió supremacista del català.

La pressió contra tot el que representa Catalunya i el català augmenta i seguirà augmentant, saben que poden fer-ho amb una evident impunitat jurídica. Si en dubtem, tenim un recurs fàcil: què passa al País Valencià? Un Govern de dretes i unionista cada cop posa més dificultats per mantenir l’ús del català.

Acatar i sotmetre’s a la legalitat espanyola i a l’aparent normalització política i social que impulsa el Gobierno i el Govern, representa acceptar que la llengua quedi com una peculiaritat d’unes minories.

Cada dia que passa apareixen noves demostracions del setge a Catalunya i al català. No sé si plantar cara a aquesta situació és o no eficient. El que sí que sé és que callar, mirar a un altre lloc i no fer res, és totalment ineficient.