El niño que perdió la guerra

El llibre però es decanta per fer una crítica més dura contra el comunisme malgrat en alguns moments la comparació amb la repressió franquista sembla força igual o pitjor. Critica la manera d’implementar la ideologia i com es manté en el poder.

La història però creiem que és excessivament maniquea, bons i dolents amb pocs matisos, poc aprofundiment en altres aspectes vinculats a la guerra mundial, sembla que l’entorn històric no importa per tal de que la proposta narrativa flueixi amb facilitat, potser massa facilitat i simplisme per analitzar el fets que han condicionat bona part de la història europea durant bona part del segle XX.

L’ofici i la capacitat narrativa de l’autora salva en bona part la seva lectura, l’agilitat narrativa i un projecte ambiciós de relat, potser sense que acabi esdevenint la seva millor novel·la, no desmereix el llibre que es llegeix prou bé.

El llibre ha estat en la llista de més venuts des de que ha sortit ara farà cinc mesos. Això demostra que té un públic fidel.

Julia Navarro va desenvolupar una notable carrera dins del món del periodisme abans de convertir-se en una de les autores més conegudes del panorama literari espanyol.

Especialitzada en anàlisi política, durant més de 35 anys va treballar per a mitjans com Cadena SER, COPE o Europa Press, entre altres importants canals de ràdio, premsa escrita i televisió. D’aquesta època són els seus primers llibres d’assaig, dedicats a analitzar la Transició Espanyola així com l’actualitat política dels anys 90.

Navarro va fer el salt a la literatura el 2004 amb la publicació de La Germandat del Llençol Santa, una novel·la històrica carregada d'intriga i bons personatges que li va suposar un èxit fulgurant, sent traduïda i publicada a gairebé tot Europa.

A partir d'aquell moment el pes de la seva carrera literària va superar el seu treball com a periodista, publicant des de llavors altres èxits com La Bíblia de fang, La sang dels innocents, Digues-me qui sóc, que va ser adaptada en format sèrie el 2020, Dispara, jo ja estic mort, Història d'un canalla o Tu no mataràs.

Es calcula que ha venut més d'un milió de llibres amb les últimes novel·les i ha resultat guanyadora de premis tan importants com el Quéleer, el Ciutat de Cartagena o el Ciutat de Còrdova, entre d'altres. Ara torna a una narració èpica amb El niño que perdió la guerra.

La novel·la comença en dos plans narratius. Un a Madrid, en plena guerra civil. Les coses sembla que comencen a tòrcer-se i més o menys comença a pensar en una sortida personal que permeti salvar la vida. A Madrid hi trobem a l’Agustín i la Clotilde membres del partit comunista, ell combat al front de Madrid i fa de xofer i company del comissari soviètic Boris Petrov i ella, la Clotilde, és una dibuixant excepcional que es dedica a publicar caricatures dels dirigent feixistes en diverses publicacions i cartells de propaganda que s’exposen per Madrid. Tenen un fill el Pablo.

Mentre tant a Moscou hi trobem a la Anya la companya de Boris Petrov, una dona valenta, estima la poesia i la música, aficions que el règim estalinista persegueix si no són laudatòries pel poder i les considera burgeses i per tant objectiu de persecució per part del poder. L’Anya i el Boris tenen un fill, l’Igor, que encara menut  enyora el pare que combat a Espanya i després haurà de formar part de l’exèrcit soviètic en el front d’Estalingrad.

Aquesta és la situació de partida. A Madrid l’Agustín és conscient de que la guerra està perduda i que hi haurà una repressió brutal contra els perdedors i en aquesta circumstàncies decideix que Boris Petrov, que torna a Moscou davant la derrota, prengui al seu fill  Pablo a Rússia per salvar-lo de les urpes del franquisme. Aquesta decisió la pren contra la voluntat de la Clotilde que no vol deixar el seu fill. Però finalment el prenen i sota al protecció de Petrov arriba  a Moscou on l’Anya l’acollirà com si fos un fill propi pensant en que voldria per l’Igor si fos ella que l’hagués de deixar. Anya no dubte a cuidar de Pablo com si fos el seu propi fill, sense fer distincions amb Igor, el seu germà d'adopció.

Pablo s’integra amb més o menys intensitat a la vida russa amb la dificultat que representa viure de nou una nova guerra.

El llibre seguirà a les dues famílies en la seva trajectòria de la postguerra, la Clotilde refà la seva vida i es torna a casar pensant sempre però amb el seu fill Pablo. Viu perseguida per la policia pel seu passat fins l’extrem que amb el marit acaben exiliant-se a Mèxic però seguint la pista del Pablo.

La família del Boris i l’Anya també pateixen la repressió de l’estalinisme ja que consideren que ell amb les seves vel·leïtats artístiques es mou prop dels cercles dissidents. Es denunciada i passarà anys al Gulag com el seu fill Pablo. Ni el gloriós passat en la guerra del pare i el marit de l’Anya serveix per aturar la implacable persecució de l’estalinisme contra qualsevol dissidència per menor que sigui.

El final hi ha un retrobament ja passat molt de temps i potser les ferides encara no estan curades del tot.

El llibre és un al·legat contra les injustícies del totalitarisme i una reivindicació de la llibertat. Potser excessivament maniqueista però formalment ben construïda i de lectura fàcil. Manté expectatives en el relat i denota així mateix una investigació i documentació àmplia però amb un cert biaix maniqueu.

Història del segle  XX, dues de la grans dictadures, el franquisme i l’estalinisme són el marc -potser caldria contextualitzar més- d’una història de lluita, de perseverança, de dissidència i també d’amor i esperança.

Una novel·la de lectura agraïda.  

El niño que perdió la guerra
Julia Navarro
Editorial PLAZA & JANES
Barcelona, setembre 2024