Perdent utilitat

Ves, que hi fa un gàbia en mig del carrer…

Se l’han deixat en un moment d’aturada i no han pensat després en agafar-la?

Algú que ha vist que encara era útil l’ha agafat del costat dels contenidors i potser tindrà una nova vida?.

És una instal·lació artística a la que no hi sabem veure la seva magnificència?.

La veritat és que genera una certa sorpresa en mig de la vorera trobar-te l’andròmina en qüestió sense cap explicació raonable ni cap element que ens doni les instruccions del que cal fer.

Potser recollir-la i llançar-la de nou.

Potser veure si encara és utilitzable i comprar un periquito, o uns diamants o altres petits ocells i fer-la servir.

I encara hi hauria una possible justificació de la presència de la gàbia. Que fos un trampa per caçar algun ocell o perquè el que hi havia hagut hi tornés després de donar un tomb per l’entorn.

Vet aquí el que hem pogut llegir sobre l’ús de gàbies per caçar de manera  il·legal i prohibida.

Així deia la notícia que portava el diari el Periódico: Els Mossos d’Esquadra van sorprendre dimarts passat un veí de l’Hospitalet de Llobregat, de 60 anys i de nacionalitat espanyola, caçant ocells sense autorització i amb trampes prohibides. Agents de la unitat de Medi Ambient el van descobrir mentre deixava una gàbia penjada d’un arbre en un descampat del seu municipi. La gàbia contenia una trampa per atrapar fringíl·lids i, al costat d’aquesta, n’havia col·locat una altra que tenia tancada una cadernera (‘Carduelis carduelis’) que feia d’esquer. Ei seixanta anys i nacionalitat espanyola i intentant enganyar els ocellets i fer-los caure en la gàbia. Noi, que això no està bé.

Qui ho havia de dir.

I ens faríem creus de la quantitat de casos de caçadors furtius d’ocells. Hi ha molta vigilància també. Persecució entre lladres i serenos, res de l’altre món. 

Tot i que ja sabem que la gàbia és un artefacte que ve de lluny i ha anat modificant les seves formes des d’algunes d’antany amb formes barroques fins les que tenim a la vista per la fotografia molt més estilitzades i simples, de  mides també diverses en funció de quins ocells, ocellets o ocellots hi vols posar, i ja no parlem de les que hi havia als zoològics que podien tenir dimensions exagerades i descomunals.

També tenen utilitat per molts animals.

Des dels hàmsters que van estar de moda fa un temps, amb el seu girar permanent i gairebé hipnòtic fins a espècies  d’aquelles que avui està prohibit tenir-les o caçar-les.

Però bàsicament les gàbies com la de la foto són per ocells d’una envergadura més aviat petita.

Un hi posaria agapornis de diverses classes.

Altres hi farien viure canaris.

I encara algú hi posaria uns acolorits diamants.

I hi ha qui prefereix els periquitos...

I així anar fent i ja no parlem dels lloros...

I el més bonic és que hi ha qui obre al gàbia i els deixa volar lliure per interactuar amb ells.

Hem vist coses ben divertides com aquell periquito que intenta agafar-se al rajolí, creient que era sòlid, que anava des del porró fins a la boca del que bevia. Desconcert i reprendre el vol.

Però tenir la gàbia vol dir que cal mantenir una certa neteja i ordre. Mantenir-la neta sempre posar-hi el menjar i l’aigua, vigilar el seu estat es tracta de que la gàbia no sigui en els casos d’alguns ocell sinònim de maltracte que ja en podríem parlar... En fi que no és fàcil i pot arribar a constituir una càrrega insuportable.

I així podem entendre que algú que ja se’n ha afartat hagi deixat en llibertat els ocells i l’hagi deixat al mig de la vorera per si algú vol aprofitar-la. Tot té dues vides com a mínim.

Confiem que no sigui una actuació recurrent com ho va ser per una temporada posar al mig del carrer matalassos o tasses de water.

Agafem-ho com una voluntat d’expressió artística. Com un clam per la llibertat dels ocellets engabiats i endavant!