La misteriosa flor vermella…

La natura 
diligent ens procura 
una bèstia 
per a cada molèstia

Aquest són versos d’un fragment del poema de Pere IV. Mosques i mosquits.

Però si el portem aquí no és pel tema ni de les mosques ni dels mosquits sinó per la diligència que s’atribueix a la natura.

La diligència, la rapidesa, la rapidesa en l’actuació potser és el que ens porta a la imatge que hem pogut captar en una filera de xicrandes florides a mitjans del mes de juny.

Diligència en protegir amb un para-sol (paraigües) les flors que han anat florint de la colorada que vam patir en aquells dies.

Perquè a primera vista vam creure que era una mena de flor nova, invasiva potser que havia crescut a l’arbre. Però ben aviat vam sortir de l’engany visual al deduir i que no, que no era cap flor sinó un paraigües penjat entre les branques de l’arbre.

Si hagués estat una flor ens trobaríem davant d’un fenomen gairebé sobrenatural.

Però no, no ens precipitem, no és una flor.

Però dit això, la pregunta és: què redimonis fa un paraigua penjat a les branques d’un arbre.

Ja em diran si no és una imatge una mica extravagant.

Si hi hagués hagut una tempesta d’aquelles que fan por, si hi hagués hagut un esclafit podríem entendre que el paraigües en qüestió hagués sortit volant i s’hagi quedat enganxat entre les branques de la xicranda donant una imatge exòtica, estranya, però no em negaran d’una certa bellesa, un toc poètic de difícil explicació.

Després de tempestes, de paraigües n’hem vist molts a dins de les papereres o pel mateix terra destrossats. No és el cas.

Però per més imaginació que hi posis no acabes de veure clar que hi fa aquest paraigües dalt de l’arbre i com redimonis hi ha arribat.

Cert és que en la llegendistica popular de la mitologia vilanovina es parla d’un ciutadà que es va llençar d’un balcó amb un paraigües obert per comprovar si es produïa l’efecte paracaigudes i aterrava amb suavitat damunt l’empedrat del carrer. El final se’ls suposen oi?. Però l‘arbre no està prop de cap balcó que permetés l’audàcia.

Altre hipòtesi és que ara amb les calorades cada cop es veu més gent que circula amb paraigües o para-sols per protegir-se dels raig infernals que ens envia la natura. Però tot i ser així difícilment explicaria que el paraigües hagués anat a parar a dalt de l’arbre.

Potser alguna experiència portada terme de propulsió d’algun artefacte o dron i que en el seu retorn acabés embolicat entre les branques. O encara més exagerat, que fos part de la carcassa d’alguna d’aquestes naus espacials que van caient ara sí i ara també.

Els més pel·liculeros ens parlen de la Mary Poppins, però tampoc cola. No hi ha constància de que la senyoreta en qüestió hagi esta darrerament per la nostra ciutat de visita o per cruspir-se un plat de gambes de Vilanova.

Podíem seguir especulant i menjant-nos el “coco” i potser tot plegat té una explicació simple i sense cap mena de complicació, senzilla sense enfilar-se en suposicions recargolades.

Sigui el que sigui feia “patxoca” i donava per a les més diverses teories i històries.

L’impacte visual era realment fort.

La misteriosa i suposada flor vermella no era res més que un simple paraigües, però per un moment ens va alegrar la vista.

Sempre s’està a temps de xocar amb la realitat.