Quedem advertits, procurarem respectar les indicacions

Privat, no hi ha ni un ús ni un gaudi col·lectiu.

Hi ha aquella dita universal que diu que no es poden posar portes al camp. Això no vol dir que no es puguin posar manta cartells, senyals, indicacions, advertint que aquell camp, és propietat privada, potser no hi ha portes físiques però sí mentals. Abstenir-se de entrar-hi i passar-hi, doncs.

I ja sabem que a la nostra societat la propietat privada està consagrada en la constitució (aquella que nos dimos entre todos). Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herència (art.33). Poca conya!. També la Constitució en el seu article 47 diu: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Ja veiem algun article tant sagrat i altre, el de l’habitatge, tant oblidat.

En fi l’advertiment està clar.

I segueix el cartell informatiu advertint que hi ha gossos en llibertat. Assumim doncs que la propietat privada està vigilada per uns quants gossos en mode “segurata”. Suposem que és una manera d’intimidar al personal que passa i té la temptació de posar un peu en la propietat privada.

Qui avisa no és traïdor i si es passes del límit et pots trobar amb una sorpresa no sempre agradable. Sempre et poden explicar, segur, alguna mala experiència amb gossos pel camp, gossos que defensen el seu tros però que tampoc és que estiguin massa controlats, potser això és la llibertat. Sempre és millor evitar-los sinó és que tinguis la capacitat -poca gent la té- d’amansir-los amb la mirada com a vegades hem vist en algunes pel·lícules.

Algun gos ens ha seguit al llarg de tota la sortida i et fa patir per si és perd, però segur que té clar el seu lloc d’estada i ja hi tornarà.

Però si el gos marxa de la propietat privada i ens trobem al camí, què?.

Volem creure que l’amo els té ensenyants perquè entenguin que el camí és d’ús públic i per tant ensumar els passejants i aquí s‘acaba.

Ep! si no també hi ha l’alternativa -millor no haver d’arribar- d’apedregar-lo o usar els pals de caminar com a defensa.

Millor no haver de fer res de tot això, la pacífica convivència entre els ciutadans humans i ciutadans no humans hauria de ser exemplar.

Però malauradament no sempre és així i millor prevenir que curar.

No refiar-se del gos del veí ni del que vigila la propietat privada, però actua fora del seu terme.

A qui demanar responsabilitats en cas d’incident? A l’amo del tros? Al mestre armer, o t’aguantes i un altre cop vas amb més compte o et mostres més agressiu. Però per si de cas un bon bastó, i aquí ho deixem...

Pel que fa al tercer cartell tota la raó del món. No, la llenya no és teva, i això de la mangancia moltes vegades és una ruïna pels pagesos, que ara els prenen les garrofes, ara les olives, després les pinyes i les castanyes, els melons i les figues i al final ras i curt: els prenen el pèl i els calers.

Siguem curosos, i sí, ja sabem que sempre hi ha els espavilats que acaben fruint i aprofitant-se del treball dels altres.

No sé si en el cas de la llenya és aplicable la propietat privada, els arbres a vegades creixen en mig del camí, o els arbres que fruit de la sequera han caigut en mig del pas són de domini públic i per tant quatre branques es poden agafar sense incomplir cap mena de norma.

I recollir llenya i sota bosc de manera ordenada és una bona manera de prevenció dels incendis que ja hem vist que no respecten res.

Recollir-la amb mesura, no agafant-ne més de la que necessitem pot ser un bon servei.

Això sí aquella que trobem en mig dels camins o en zones de boscos  comunals, que cada vegada en són menys.

En fi que amb les coses de menjar i amb la propietat no s’hi pot jugar gaire. Ja ens ho adverteixen.

Però en la propera ocasió estaria bé que els cartells fossin enganxats amb un sistema menys lesiu pels arbres, no?. 

I per altra banda, en el cartell sobre no agafar llenya està en dos idiomes oficials. Hi ha intenció al darrera?.