Una mirada als últims 50 anys de periodisme a Vilanova i la Geltrú i el Garraf

Fa uns dies, un company de TV3, on he treballat com a periodista els últims 40 anys, va rebre una multa de trànsit. L'import era una xifra respectable: 300 euros. Des de la meva taula el vaig veure que feia alguna cosa davant de l'ordinador. En qüestió de minuts es va acostar i em va dir:

- "Mira, he fet un recurs".

I em va presentar un gruix de papers que acabava d'imprimir. La intel·ligència artificial —la IA, així li va dir— en qüestió de minuts li va escriure un recurs de desenes de fulls, citant una pila d'articles legals per demanar la retirada de la seva sanció. Us explico aquest cas de la vida real ja que, com sabeu, la IA avança, potser silenciosament, però avança. No crec que trigui gaire temps, i en alguns casos ja hi és present, a incorporar-la als mitjans de comunicació.

Tot plegat era impensable quan, el dia 11 de novembre de 1976, aviat farà 50 anys, per la Fira, va sortir al carrer el primer número zero del Setmanari de Vilanova i la Geltrú. El Sixte Moral, el Bienve Moya, l'Oriol Pi de Cabanyes i l’Eugeni Molero —que dona nom als premis de periodisme que convoca el Consell Comarcal del Garraf— van tenir la iniciativa de tirar endavant, un any després de la mort del dictador Franco, una publicació democràtica i progressista, en la ona dels nous temps polítics, per fer front a la premsa del Movimiento que representava aleshores el Villanueva y Geltrú, que amb el pas dels anys va convertir-se en el Diari de Vilanova.

La idea de publicar el Setmanari es va començar a gestar a principis de 1976, encara no dos mesos després del 20-N, data de la mort del dictador. El setmanari Canigó va publicar el 31 de gener d’aquell any un dossier dedicat a Vilanova i la Geltrú, on feia balanç del que ara en diríem “l’estat de la ciutat” o “on som i on volem anar”. La notícia local que ho va propiciar va ser l’ensorrament d’un tram del Torrent a la Pastera, al carrer Unió. Això va servir per fer una taula rodona amb la participació de la “gent que es movia” a la ciutat en aquella època.

Poc després de publicar-se el dossier a Canigó, el Sixte Moral, l’Oriol Pi de Cabanyes, el Bienve Moya i l’Eugeni Molero, tots ells col·laboradors del Villanueva y Geltrú, van demanar per escrit al director de la publicació la seva posada al dia, la seva democratització, amb la creació d’un Consell de Redacció en què hi poguessin participar. El director, Jaume Carbonell, mai va contestar el requeriment. Aleshores van posar en marxa el que en podríem dir un pla B. L’Eugeni Molero tenia contacte amb el Miquel Adrià.

Adrià, veí de Cubelles, era un important empresari de la construcció de la comarca i també tenia altres negocis. Però, a més, estava interessat en la cultura: era propietari d'una sala d'exposicions al centre de Barcelona. El Sixte, el Bienve, l’Oriol i l’Eugeni el van convèncer per finançar el Setmanari.

En aquella redacció del Setmanari, a més dels quatre impulsors del projecte, ens hi vam trobar joves estudiants de periodisme, com el Xavier Capdevila, el Paco Escribano i jo mateix. Nosaltres tres i el Sixte érem també corresponsals de diaris barcelonins a Vilanova i la comarca. I com enviàvem les cròniques als seus diaris aquells aprenents de periodista? Doncs, en el millor dels casos, dictant-les per telèfon des de casa. A l'altra banda del telèfon, a la redacció, algú teclejava en una màquina d'escriure —una Olivetti d'aquelles grans i pesades—, paraula a paraula, el text que el corresponsal li anava llegint.

Jo, com que no tenia telèfon a casa meva —imagineu-vos a dia d’avui, un periodista sense telèfon ni mòbil—, havia d’anar a la central de Telefónica que hi havia al carrer Recreo, a prop de la Rambla de Vilanova. Un edifici brutal forrat de marbre que encara existeix però que ara està en desús. Allà demanaves a una operadora una trucada a càrrec del diari; en el meu cas, el Diari de Barcelona. Quan el diari l’acceptava, passaves a una cabina tancada on hi havia un telèfon penjat a la paret des del qual dictaves la crònica.

El Setmanari tenia un local cedit també per Miquel Adrià, situat a la Rambla, baixant a mà esquerra, a prop d’on ara hi ha el monument a Francesc Macià. Era una mena de local comercial de dues plantes situat a Vilanova Port, una promoció d’habitatges que va construir Adrià. El local de la redacció només el fèiem servir per reunir-nos en una mena de Consell de Redacció molt improvisat, on ens repartíem els temes sobre els quals cadascú escriuria aquella setmana. Després, cadascú redactava els seus textos a casa seva.

En aquells temps calia que el director d’una publicació tingués el carnet de periodista. L’Oriol Pi de Cabanyes coneixia en Joan Rendé, periodista del diari Avui, que va acceptar de bon grat la proposta. Sempre li haurem d’agrair aquest gest desinteressat, però mai va exercir el càrrec. De fet, l'Eugeni Molero va fer una mica de coordinador de la publicació. Hi dedicava totes les seves hores lliures i més. Escrivia sovint les editorials, feia cròniques de sardanes i, sobretot, una columna molt seguida que firmava com “L'home de la ballesta”. Eren articles sovint contundents i directes. El primer es va publicar el 28 de gener de 1977 en el primer número del Setmanari; el va titular “El do de la inoportunitat”, i tot indica que el va dedicar al director del Villanueva y Geltrú, Jaume Carbonell:

“L’home ha passat prop de 40 anys -que són molts anys- dedicat únicament i exclusivament a cantar les excel.lències d’una sèrie d’individuus l’activitat pública dels quals no pot pas ésser qualificada d’exemplar. Més ben dit, aquest mateix homenet, aquest adulador endèmic, malgrat la seva curtesa de gambals, també arribà a adonar-se un dia que els mèrits de les figures que glorificava eren molt discutibles.

Però els seus protectors han desaparegut del mapa, almenys en part. I ara l’homenet s’adona que el poble parla, pensa i raona de manera totalment oposada als criteris dogmàtics i els postulats inapel.lables que defensà durant tant i tant de temps. Sent parlar de democràcia, d’autogestió, de participació, de diàleg, de ruptura, de resposta, d’autonomia, de llibertat…. I, naturalment, l’homenet s’esglaia.

Però mogut per qui sap quina mena d’interessos o d’apetències (inconfesables potser) se sent induit a replantejar els seus judicis i consideracions, tot afegint-se al cor de les veus discrepants, aquelles veus que defensen els mateixos principis contra els quals lluità aferrissadament per espai de vuit lustres.

L’home vol, en el fons, canviar de camisa (ell d’això en diu evolucionar). I aleshores decideix, potser per primera vegada a la vida, criticar el poder establert. I critica a distància, de la mateixa manera que ha treballat sempre. Sense arribar mai al fons de la qüestió, sense assabentar-se ben bé de res, sense profunditzar en cap assumpte, per apassionant que fos.

Aleshores parla de coses insòlites. I talment com si es veiés en un mirall, acusa els altres d’oportunistes, de mancats d’escrúpols i d’ingrats. I en un gest d’audàcia irrisòria, aventura suggeriments per a ells increïbles i estranys, sense adonar-se que els seus rivals arriben més enllà de les divagacions demagògiques elaborades, després de molts intents, pel seu pobre cervell de bufó reaccionari i fracassat”.

Molero també dedicava les seves ballestes a l’alcalde, al cap de la policia municipal, als funcionaris de Renfe o a l’Administrador de Correus, entre d’altres.

La tecnologia als mitjans de comunicació dels anys 70 era molt rudimentària. Els articles escrits a màquina s'enviaven a un taller d'arts gràfiques. Allà els recollia el linotipista, que s'encarregava de tornar a escriure sobre unes barres de plom, lletra a lletra, tots els articles. Lletra a lletra i paraula a paraula es composaven línies que després formaven les pàgines de la publicació. En alguns casos s'hi afegia una fotografia i el titular corresponent. Hi havia poques fotos perquè cada una requerien un fotolit, és a dir, passar la imatge del paper a una planxa gravada, i era car. Amb les columnes i les fotos ja muntades, la pàgina es posava dins d’un marc metàl·lic, que, ben apretat, servia per imprimir la pàgina en una màquina.

La crisi del totxo dels anys 70 i el to, potser excessivament crític o esquerranós, que va anar adquirint el Setmanari, va portar el nostre editor a tancar-lo i a vendre la capçalera a persones properes a la UCD d’Adolfo Suárez. D’aquesta manera, va canviar la línia editorial, per donar suport a la candidatura de Josep Piqué. Precisament, el Setmanari havia estat molt crític amb la gestió de l'últim ajuntament franquista encapçalat per Josep Piqué i amb projectes com la Tèrmica que aleshores es projectava construir a Cubelles. També va fer campanya per salvar la façana del Pòsit de Pescadors i per dedicar un monument a Francesc Macià, al final de la Rambla, a tocar de mar.

Amb més o menys encert, especialment per la falta d’experiència i per la joventut de la majoria dels que fèiem el Setmanari, vam intentar seguir les regles d’or del periodisme, tal com explica Andreu Missé, periodista referent de la informació econòmica:

-No hem de tenir por de cap autoritat, ni dels poders fàctics o econòmics.

-Hem de ser inoportuns, descarats i fer la pregunta inconvenient.

-La feina dels periodistes és denunciar coses i posar sobre la taula les mesures que van en contra de la gent.

Després de publicar una editorial titulada “Una gran maniobra política” i denunciar els fets, els redactors vam abandonar el Setmanari.

Però el problema de fons del Setmanari va ser que no hi havia un projecte empresarial periodístic al darrere. Senzillament, Adrià cobria les despeses i possibles pèrdues econòmiques que generés la publicació. Mai hi va haver tampoc un gerent i, molt important, una estructura per captar publicitat. Els anuncis es van deixar en mans d'una agència poc recomanable que no pagava els que havia contractat pel Setmanari, i que, per si fos poc, tenia també interessos en la competència, és a dir, el Diari de Vilanova, i a qui mai se li va demanar responsabilitats, precisament per la manca d'estructura i d’interès empresarial.

Si en aquella època els diaris editats a Barcelona tenien interès en el públic i les notícies de comarques, ara podem dir que això ha desaparegut. Si de cas, interessa algun succés, un malaurat cas de violència de gènere o algun escàndol polític. Però això també ho podem veure des d’un prisma positiu: la premsa de Barcelona s'ha tancat en les seves muralles perquè a comarques han sorgit publicacions, ràdios i televisions locals que ja informen del que hi passa, amb encerts i errors. Potser aquests nous mitjans locals ofereixen, a vegades, un excés d’informació oficialista. Hi trobo a faltar més històries protagonitzades per gent que no ocupa cap càrrec. I a més de males notícies, també bones notícies, que, de ben segur, n'hi ha moltes.

Aquest centralisme de la premsa barcelonina també l'ha trencat, des de fa 13 anys, Eix Diari. Un mitjà sorgit de les cendres de l’edició de casa nostra d'El Punt/Avui. Precisament, a El Punt el va precedir L’Hora del Garraf, un setmanari amb un plantejament clarament comarcal que es va començar a publicar el 1994. Al contrari del Setmanari de Vilanova, aquesta va ser una iniciativa de la capçalera El 3 de Vuit, que es publica al Penedès, amb finançament d’un grup d’empresaris locals encapçalat per Sergi Navarro. Un projecte amb més estructura empresarial que va durar 9 anys, amb una redacció integrada per joves periodistes de la comarca que van continuar la seva carrera en altres mitjans de comunicació.

A dia d’avui, ja a l’era digital, Eix Diari demostra que amb pocs mitjans, sense capital extern, com a iniciativa dels propis periodistes i amb molt treball, trepitjant el carrer per cercar notícies, es pot fer premsa local que interessi els lectors. Tretze anys són molts anys. Felicitats. I felicitats també per la renovada proposta de L'Eco de Sitges i de la seva edició de Sant Pere de Ribes. Si volem una premsa independent i de proximitat, hi hem de contribuir amb subscripcions i anuncis.

Que pot fer un jove periodista de comarques com jo quan veu que tanquen els diaris on ha tingut un peu, amb la il·lusió de treballar-hi algun dia? Doncs espavilar-se. En el meu cas, vaig crear un projecte d’emissora de ràdio municipal. A principis dels anys 80 va néixer a Catalunya el moviment de ràdios municipals. Antoni Esteve, amb qui havíem estat companys a Grupo Mundo —que editava Mundo Diario, Catalunya/Express o Tele/Express—, era regidor de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, sorgit de les primeres eleccions municipals democràtiques. Aquells ajuntaments volien ser més oberts i explicar a la població què feien a la casa gran, fomentant la participació ciutadana.

De l’Antoni Esteve va ser la idea de crear una ràdio municipal, és a dir, una emissora pública emparada per l’ajuntament. I en un article publicat a la revista Arrel, editada per la Diputació de Barcelona, explicava en el número 3 (abril-setembre de 1982) les bases programàtiques d’aquestes emissores locals i públiques:

"Una ràdio lligada als ajuntaments com a organismes plenament representatius dels ciutadans, però no pas com a vehicle de propaganda. Amb plena autonomia dels equips que la fan. El qualificatiu municipal li ve del fet que són emissores que pretenen ser de tota la comunitat. Es vinculen als ajuntaments perquè des de l’abril de 1979 aquest és l’organisme més representatiu i acostat als ciutadans de cada localitat. I perquè en una societat democràtica s’ha de perdre la por i les prevencions a les pròpies institucions. Els ajuntaments, com a part de l’Estat, tenen dret a crear mitjans de comunicació, però aquests no han d’estar al servei del consistori, sinó a disposició de la col·lectivitat, com qualsevol altre servei municipal."

Amb aquesta declaració d’intencions, que assumeixo al cent per cent, vaig presentar una proposta d’emissora municipal d’àmbit comarcal al Garraf que finalment es va concretar en Ràdio Ribes i va servir de llavor per crear Ràdio Cubelles, a proposta del regidor Joan Amorós.

He treballat el gruix de la meva carrera a TV3: 40 anys, que són molts. TV3, ara 3CAT, ha fet i fa una feina notable a Catalunya i dona veu a la informació local amb el Telenotícies Comarques, del qual he estat membre de l’equip fundacional. Però tot i aquest esforç, no pot arribar al detall de la informació local que pot oferir, per exemple, Canal Blau, sempre que tingui prou recursos humans. Al final, la informació la fan els periodistes i la llibertat que tinguin per treballar.

Torno al principi, a la intel·ligència artificial (IA). Com explica Thais Armengol en un recent article publicat a Report.cat, que edita el Col·legi de Periodistes:

"La IA és una eina digital que buida grans volums de dades i visualitza relacions que a simple vista restarien invisibles. Però no tot val. L’ús de la IA requereix ètica. No podem caure en el parany d’acceptar una resposta de la IA com a veritat absoluta. Cal verificació i contrastar sempre."

I afegeix:

"No es tracta de tecnificar una professió, sinó d’ampliar la mirada, perquè és en la combinació entre tecnologia i sensibilitat humana on neixen les històries que realment poden canviar les coses."

I jo afegeixo: treballem per evitar que la IA, al servei d’interessos molt poderosos, ens faci víctimes de la propaganda, obviant la informació contrastada, la que es fa trepitjant el carrer i parant bé l’orella, com ha fet sempre el bon periodisme.