Penedès vs Catalunya

Aquesta frase no recordo qui la va dir, però la vaig valorar. Probablement, en alguna jornada d’urbanisme; tota la meva admiració a l’autor, perquè defineix molt bé el que explico a continuació.

Els 947 municipis de Catalunya, mentre no s’apliqui l’informe Roca (2001), aparcat per el Parlament, és difícil que trobin l’encaix dins d’aquest solar, tot respectant la diversitat paisatgística i d’equilibris de sostenibilitat. En un territori de perfils diversos, no es pot avançar “fent política de campanar” amb una visió limitada envers els problemes generals.

Avui encara es pot dir que Catalunya no té un Pla d’Ordenació Territorial de País. Portem massa temps que sabem el que s’ha de fer, la pregunta és: què ens passa? Governança? Egoismes? Interessos?

Vàrem recuperar el model de les vegueries, no n’hi ha prou amb els dibuixos i normatives (avui, algunes d’elles desfasades), però sabem també que ens falta la tramitació de la planificació de la darrera vegueria, aprovada el 2017, la Vegueria Penedès. Portem 9 anys de retard; deu ser això el nostre tendó d’Aquil·les, que som molt lents en la gestió de la feina?

Ja sé, per experiència, que governar no és fàcil, que el que no governa el que vol és que marxis tu per posar-s’hi ell. La democràcia no hauria de ser això, sobre tot en els temes que son urgents i necessaris per a la col·lectivitat. Una cosa és la mala gestió i una altre, l’oportuna i necessària alternança, però si el projecte és bo... el que cal és avançar i no frenar i i endarrerir-ho tot.

Si tinguéssim els 8 Plans Territorials Parcials de les Vegueries actualitzats i aprovats, es podria fer un Pla General d’Ordenació per tot el territori català. Això si, per descomptat, amb la participació dels ciutadans, i institucions públiques i privades i acadèmiques.

Reflexió de treball

Cal respondre a la pregunta clau:  Catalunya on va? Si no som capaços de respondre a aquesta pregunta, vol dir que no som útils per aquesta qüestió, tot partint que moltes vegades el que cal és “parar, reflexionar i planificar”, però ja portem massa temps parats o semiparats, diguem-li com vulguem. Ens cal llum a la foscor; sabem d’on venim, on som, però no on anem?

Tot aquest caldo de cultiu fa que em pregunti: pot seguir Catalunya aquest camí? Si no tenim ni tan sols una llei electoral pròpia. En canvi, cada dia hi ha més partits polítics, camí impossible per el consens.

Així ho veig