Censura dels de dalt i dels de baix

Mai he estat persona de posar-me medalles, sempre he estat a la tercera  o quarta fila de tots els moviments en els que he participat, entre ells defensar la  llibertat d’expressió, la igualtat de les dones o els drets humans amb majúscules, no els del sí però no. 

Abans d’entrar en matèria, he de dir que soc molt conscient que el valor  de les paraules el dona qui les rep i no, encara que penseu el contrari, qui les  diu. Jo puc dir “cabronet” a un conegut, amb tot el bon rotllo del món, però si ell  s’ho agafa malament, resulta que l’he insultat i ofès. I això és el que preval. S’ha  dictat sentència. L’hi haig de demanar perdó o passo a ser el proscrit de la colla. 

M’he enfrontat a la censura dels de dalt. Quan estava militant al PSUC, o  formava part de la junta de l’Acord i volíem portar algun cantant de la cançó  protesta de l’època jo, que aleshores era un dels encarregats del BBC (Bodas,  bautizos i comuniones), és a dir, dels esdeveniments socials del partit o de  l’entitat, havia d’anar al Govern Civil de Barcelona amb la lletra de les cançons  que el cantant de marres pensava cantar i ells ens havien d’enviar un document  autoritzant quines cançons passaven el garbell de la censura. Després, durant el  concert, hi havia un funcionari que certificava que es cantava les legals i  s’obviava les que no havien passat el llistó, sota pena de multa o pitjor. Estem  parlant dels darrers anys del franquisme, és a dir principis dels setanta. 

D’ençà a llavors ha plogut molt i fins i tot ara sona a ridícul. Recordem les  lletres de les cançons de La Trinca per fer-nos una millor idea del que estic  parlant i, propi de la meva edat, recordar batalletes. Però heus aquí que, com diu 

un dels personatges de la meva darrera obra de teatre “Descobrint la Via Làctia”:  “La vida és cíclica i sempre tornem al punt de partida”. Per què dic això? Perquè  ara hem passat de la censura dels de dalt a la censura dels de baix. 

Els temes tabús de fa un temps, com el clero, l’exercit, el govern, la Casa  Real o la noblesa, ara és totalment lícit fer-ne conya, mentre que no pots dir a  una noia que coneixes: “adeu, xata”, sense que infringeixis una de les lleis més  controvertides que s’han inventat en aquests darrers temps..., els drets de la  dona. Sempre he cregut que els homes i dones som iguals en drets, d’això en  poden donar fe les meves dues ex. Heu equiparat els mal anomenats “piropos”  dels paletes des del andami, dient a una desconeguda de bon veure: “Te voy a  comer el c...”, a una expressió d’alegria en veure una clienta que feia algun temps  que no passava per la meva copisteria i se’m va ocorre dir-li: “Hola, xata”,  obtenint per resposta: “Perdona, em dic Carla”. 

Us preguntareu a que ve aquesta reflexió precisament ara. Els dies 3 i 4  d’octubre, vaig estrenar al Catòlic la meva quarta obra de teatre, escrita e  interpretada per mi. És una obra on l’argument central és molt dur, mentides,  traïcions, venjances... Des de que escric obres de teatre i actuo, sempre m’ha  agradat escoltar les rialles del públic. M’encanta el drama, però aleshores és més  difícil saber que el públic ho està gaudint, és per això que a les meves obres  sempre procuro que tinguin alguns tocs còmics. 

En aquest cas s’esqueia perfectament per obtenir aquest to còmic, donar  entrada a unes escenes on el principal tema era la prostitució. En cap moment  es parla de màfies, proxenetes, tracta de blanques ni explotació de dones. Són  tres dones que viuen d’això on estan encantades de la seva feina i fins i tot en 

fan broma. És una llicència literària que em permeto per fer més suau aquesta  obra i arrancar algun somriure al públic..., com així va ser. 

Dues setmanes abans de l’estrena, vaig tenir una revelació divina dels no  creients, que em va dir mentre dormia: “Això et portarà problemes, has de fer  alguna cosa”. M’ho vaig prendre seriosament i vaig pensar la manera de  solucionar el problema. Vaig creure que al final de l’obra havia de dir unes  paraules que convencés aquells que creien que me’n fotia de la prostitució o,  encara pitjor, que la intentava humanitzar i justificar. 

Vaig comunicar la meva iniciativa al director i algun altra membre de l’elenc  i em van dir que si estava boig, que ningú dels espectadors, per més recargolats  que fossin, podrien pensar que jo pensava d’aquesta manera. Jo no els vaig fer  cas i el divendres, en acabar l’obra i en mig de gran aplaudiments, els vaig fer  una declaració de principis, explicant que jo, particularment, estava en contra de  la prostitució i que em feia vergonya que a les alçades que estem del segle XXI  encara no estigués prohibida, tot això és veritat, i que havia creat aquest  col·lectiu totalment irreal i fictici com a complement exclusiu d’aquesta obra de  teatre. 

Fins aquí no sabem si aquest aclariment era necessari o no, però  l’endemà, dissabte, abans de començar l’obra, una de les actrius em va  comunicar que va ser una gran idea puntualitzar el tema tal com ho vaig fer,  perquè alguna espectadora del dia abans havia dit: “Sort que ha sortit a aclarir el  tema, perquè..., Déu ni do...” 

No estic orgullós d’haver-ho endevinat..., més aviat m’entristeix haver  passar d’una censura dels de dalt a una dels de baix..., a la fi tot és censura.

On queda la llibertat d’expressió? Escric novel·les i obres de teatre  pensant que havíem aconseguit, amb la nostra lluita, tenir el dret de parlar de tot,  sempre amb respecte, però ja veig que haurem de remar novament si volem  aconseguir el que ja em pensava que era una realitat.