Josep Rovira, el ‘recader’ que volia fer la revolució

El Rovira ‘recader’, com tothom l’anomenava, havia après l’ofici del seu pare, que anava i venia en tren de Vilanova a Barcelona, amb un farcell ple de paquets. Ell esperava amb un burret i un carro a l’estació, ho carregaven tot i se n’anaven al carrer del Teatre núm. 1 on tenien el magatzem. Havia nascut a Vilanova el 1934.

Les Conferències del Dimecres

Jaume Bertran recorda que l’havia vist alguna vegada al bar del Fuentes, a la Rambla, xerrant amb el Josep Albà. “Però on vaig començar a tenir una relació amb ell, quan teníem 16 o 17 anys, va ser a les Conferències del Dimecres. Unes xerrades que organitzaven un parell de capellans, primer el Ricard Pedrals, després el Casimir Martí i el Josep Dalmau, al Círcol Catòlic. Era a finals dels anys 50.

“Allà es parlava de tot, des de sexualitat a política, encara que aquesta es tocava una mica disfressada”. Hi havia un públic molt variat, “des de gent de la HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) fins a falangistes entronitzats. El Rovira intervenia poc i, quan ho feia, era per mostrar la seva rebel·lia davant alguns fets, més que per fer un discurs fabricat i pensat. A la sortida anàvem al bar del Fuentes, a la Rambla, i continuàvem la xerrada, més tranquils perquè sabíem que allà no hi havia confidents camuflats que poguessin explicar el que estàvem parlant a la Guàrdia Civil. Érem, sobretot, el Josep Albà, el Rafel Pujol, el Rovira ‘recader’ i jo. Allà hi havia una tendència a manifestar-se políticament. Alguns ja havíem començat a enrolar-nos en organitzacions polítiques, com el FOC (Front Obrer de Catalunya), que era una mena de descendent del POUM”. Devia ser els anys 65 o 66. En aquell temps el Rovira es va afiliar al FOC.

“La primera vegada que ens vam anar a manifestar per l’11 de Setembre, a Barcelona davant la Casa de les Punxes, ell va venir. Vam ser una vintena de persones, amb les cames a punt per dispersar-se. Va ser estrany que vingués, perquè era un nacionalista especial, més aviat trotskista”.

Admirador del Che Guevara

-D’on li va venir la radicalització?

-Jo diria que no es va radicalitzar intel·lectualment. No perquè hagués fet una reflexió profunda que l’hagués portat a pensar que aquest era l’únic camí per a fer la revolució. En un moment determinat, en què les coses anaven malament i els partits no s’entenien, i el FOC es va dissoldre, ell es va plantejar: Quin és l’extrem? El PCE (I)? Doncs em faig d’aquest. Jo diria que més que actuar per raons valorades, amb els pros i els contres, ell actuava per sentiment”.

“Recordo la seva felicitat el dia que Fidel Castro va entrar a l’Havana. El Che Guevara i la revolució cubana van ser una de les coses que va seguir amb més entusiasme”.

Jugar-se la vida pels seus ideals

 “Jo li vaig preguntar un dia per què es va fer del Partit Comunista Internacional -explica el seu fill Josep Maria- Em va respondre així: “Perquè és l'únic en què vaig veure que els militants serien capaços de jugar-se la vida pels seus ideals”. Creia que els altres partits no arribarien a on ell creu que s'ha d'arribar”.

“Mon pare va acabar anant a petar en un partit que era marxista-leninista, amb tot el paquet complet: revolució armada, dictadura del proletariat i tot. I d'aquí no el treguis. Creia que el PCE i la Unió Soviètica del 65 eren tots uns revisionistes. Uns capitalistes. I de la revolució cubana només en salvava l’Ernesto Che Guevara”.

El 1963 va néixer el tercer fill, el Carlos.

La primera detenció

L’any 1967 participa en la fundació de CCOO a Vilanova (1).

Al principi de la seva activitat en el partit, vivia a Vilanova, desplaçant-se sovint a Barcelona per la feina de transportista i, a més per fer política.

La seva primera detenció va ser arran d’una escampada de fulls de propaganda política a Vilanova. Algú va xerrar que havia estat ell. La Guàrdia Civil no va anar a casa seva a buscar-lo, sinó que el va fer cridar, comenta Bertran.

El van tenir uns dies detinguts, però no el van enviar a la presó. En sortir, ell deia al Bertran: “Si hagués sabut que el que volia la Guàrdia Civil era això, jo m’escapo”.

“Va continuar treballant de ‘recader‘. Però va tardar molt a tornar a venir a casa meva. Em va dir que ho va fer per no comprometre’m”.

Abandona la família pel partit

“Finalment, va marxar de casa i es va passar a la clandestinitat. Va deixar la família pel partit. Pels seus ideals.

L’Ernest, el quart fill, havia nascut el 1968. Era un bebè quan el pare se’n va anar. “Jo recordo -diu Cristòfol- que amb 7 i 8 anys li canviava els bolquers. La mare anava de bòlit fent-se càrrec de l’empresa de transports”.

“Es diu Joan Ernest. El pare li volia posar Ernest, com el Che, però ma mare no ho volia. Li volia posar el nom de l'avi Joan. Finalment li van posar Joan Ernest. Ara tots l'hi diem Ernest”.

En aquesta situació es va mantenir des de 1968 fins a final del primer semestre de 1969. Elena Fontanals, la seva dona, i els fills no sabien ni a on parava ni què feia. Tot i això, va donar senyals de vida en tres ocasions. “Una vegada -explica el germà gran- la mama i jo vam anar a veure’l clandestinament a Barcelona. Era l’any 69. Estàvem en una plaça esperant, però no venia ningú. Després de dues hores i mitja d’espera, ens vam aixecar i vam marxar carrer avall, vigilant que ningú no ens seguís. Llavors se’ns va apropar un senyor, que no coneixíem, i ens va dir que era del partit i que ens acompanyaria a veure el papa. Nosaltres esperàvem que vingués ell, però no va ser així. Aquest senyor ens va portar a veure el pare a un xaletet fora de Barcelona”.

“Una altra vegada, va ser en un pis al costat de l’estació de Sants, l’antiga. Devia viure a Barcelona, no ho sé, no en tinc ni idea.

El tercer cop va ser diferente. “Estàvem a la Ràpita, un nucli de población a prop de Santa Margarida i els Monjos, dinant a casa de l’àvia, la mare de la mare, a on anàvem cada diumenge. Es va presentar de cop, sense avisar, amb una espessa barba”.

A Bilbao en la clandestinitat

Després d’una important caiguda de gent del partit, és enviat a Bilbao per fer proselitisme i crear un grup de militants del Partit Comunista Internacional, tot en la clandestinitat. Allà usa el nom de guerra de Joaquín i capta joves pel partit en sectors industrials i estudiantils. “No el vam tornar a veure fins després que li fotessin la palissa i se li disparés la malaltia”.

“Ell estava convençut que era un procés imparable, que arribaria un moment que la classe treballadora voldria agafar el poder i canviaria la situació. El que va passar a la Unió Soviètica. Creia en la revolució”, expliquen Josep Maria i Cristòfol, els dos germans grans.

“Nosaltres vivíem amb la mare, al carrer Picapedrers. Davant hi havia un bar de mala mort. I en aquest bar es posava la policia social. Hi havia dos socials esperant que vingués. En aquella època, almenys un cop, que jo recordi -afegeix el Josep Maria-, pugen a casa a fer un registre”.

“A Bilbao es va posar a treballar d’obrer. Em va explicar que va arribar a conduir un camió d'aquests gegants, com els que treballen a les mines”.

Detenció a Bilbao

Els últims dies d’abril del 70, va aparèixer mort a Barakaldo el treballador Andrés Gómez, electrocutat en intentar penjar una bandera roja, amb les sigles PCI, en una torreta de suport de cables d’alta tensió, com una crida a la mobilització del proper 1 de maig. Aquest fet va provocar una onada de detencions entre els afins al difunt.

Era el 29 d’abril de 1970. “Em va explicar que anava pel carrer i dos tios el van agafar -recorda el fill gran-. Un per un costat i l’altre per l’altre. Em va dir que algú l’havia delatat. I jo, ingenu, li vaig preguntar: “Per què no et vas posar a córrer?” Ell em va respondre: “Eren més joves i més àgils que jo. Què vols? Que em fotessin un tret?”

En aquell moment, la família no sabia on era el pare, segons em va explicar Francesc X. Puig Rovira. Ell, amb la col·laboració de Josep Joan Llorens, director de la sucursal de Caixa del Penedès a Vilanova, van aprofitar els seus contactes amb persones de la democràcia cristiana a Madrid i li van aconseguir-li un advocat: Tomàs de la Quadra-Salcedo, del despatx de Gregorio Peces-Barba. Anys a venir, De la Quadra seria ministre d’Administració Territorial en el primer govern de Felipe González i, més tard, president del Consell d’Estat i ministre de Justícia.

Electrodes als testicles i costelles trencades

Va ser interrogat a la caserna d’Intxaurrondo durant les hores 72 hores legals, segons escriu J. Oñate (2). Després el van conduir a la presó de Basauri i, mitja hora més tard, fou excarcerat i dut de nou a comissaria, amb permís del jutge instructor. Allà fou torturat altra vegada.

“No sabem què li van fer -diuen Josep Maria i Cristòfol-. A nosaltres no ens ho va explicar en detall mai”.

El Josep i l’Elena van tenir cinc fills, quatre nens i una nena. Els dos més grans guarden records d’aquella època: “Nosaltres érem molt petits quan va anar a la presó. Jo, que soc el gran, vaig néixer l’any 60. Per tant, tenia 7 anys quan ell va passar a la clandestinitat. El segon, que va néixer el 62, en devia tenir 5. Els records que tenim, que en tenim bastants, són de canalla”.

Al llibre Ho vam donar tot, Cristina Farré descriu que “el van estar torturant despietadament, amb totes les tècniques esgarrifoses d’aleshores: la banyera, la bossa d’asfíxia, els elèctrodes a testicles i mamelles, colpejant-lo amb barres de ferro...” (3). De la Quadra, el seu advocat, va explicar al jutge aquests fets, aconseguint que anés a veure’l a la presó i que l’examinés el fiscal de l’Audiència de Bilbao. “Todos pudieron observar que Rovira Roig estaba, además de con varias costillas rotas, totalmente morado desde la cintura hasta los pies, y que los hematomas de los genitales le habían producido tal hinchazón que apenas podía vestirse”, afegeix J. Ocaña. “En aquests dies va estar dues o tres vegades a cinc minuts de la mort”, afegeixen els fills.

L’Audiència va obrir una informació immediata i el cap de la brigada política, Félix Criado Sanz, fou destituït i traslladat, segons Ocaña.

Dos presos en una cel·la de 2 metres quadrats

“El porten a la presó de Basauri i el tanquen, amb un altre, en una cel·la de càstig de dos metres per dos. Aquí, el 20 de desembre de 1970, pateix un episodi agut delirant esquizofrènic, segons la sentència. Aquest episodi va ser el disparador d’un trastorn bipolar que va patir la resta de la seva vida. El porten al psiquiàtric de Madrid.

“Més tard, el duen a una cel·la més gran, a la galeria dels polítics. Nosaltres, els dos germans grans, vam estar dins de la presó. Devia ser alguna festivitat o s’havia portat bé, no ho sé, i ens van deixar entrar. Vam estar amb ell a la cel·la, on tenien un ganivet amagat a la paret. Fins i tot vam poder anar al pati, amb tots els etarres. Els caps del grup de presos d'ETA no volien que els seus militants parlessin amb el pare. Perquè tenien debats polítics i els matxucaven”.

Tierra Vasca, una publicació a l’exili, fa constar que a principis de l’any 1971 continuava a la presó de Basauri (4).

Un informe d’Amnistia Internacional relata l’estat deplorable en què es trobava la infermeria de la presó. Explica que l’amuntegament dels presos polítics a les cel·les “va ser la responsable de la crisi que va patir un d’ells, Josep Rovira Roig”. Afegeix que els interns amb malalties mentals no rebien cap mena de tractament” (5).

Contrari a la lluita armada

-Ell va col·laborar amb ETA en alguna ocasió?

-Ell no creia en ETA. Fins i tot hi havia sospites que algú d’ETA l’hagués delatat. Però això no ho sabem segur.

-Sabeu si va participar en algun atemptat o un fet d’aquest calibre?

-Pel seu partit la lluita armada, el que es diu terrorisme, era tabú. L'anticrist. No hi creien. Ells creien que havien d'agafar el poder amb els treballadors al darrere. Ell no va tenir pistoles. Estava en contra del modus operandi d’ETA. Això era impossible ideològicament per a ell.

Condemna a tres anys de presó

El judici davant el Tribunal de Orden Público, TOP, se celebrà a Madrid. El fiscal l’acusà d’associació il·lícita, per se membre d’un partit comunista, i de propaganda il·legal, per haver llançat pamflets. És jutjat amb 8 persones més, acusades de ser del mateix partit. 

La petició fiscal, per a ell, va ser de 6 anys de presó, per associació il·lícita, i 4 per propaganda il·legal. 10 en total. Però el jutge considerà no provada la propaganda. Finalment, la sentència, que es donà a conèixer el 28 d’abril de 1971, fixa una pena de 3 anys per associació il·lícita. Tenia 37 anys,

El trauma terrible de l’esposa

-La vostra mare us va explicar coses d'aquelles que ell no explicava?

-La mare no explicava el què li va passar al pare. Per a ella això va ser un trauma terrible per tota la seva vida. I preferia guardar-ho per a ella. Es va quedar tirada, amb quatre criatures i l’empresa. Ella no ho va entendre mai. El va cuidar tota la vida, fins que va morir. No crec que li perdonés l’abandonament de la família, però sempre va estar al seu costat. La vida la va posar en una situació que ella mai hagués imaginat que seria capaç de tirar endavant. Però ho va fer. Va criar els cinc fills, va portar l’empresa durant anys i va cuidar al seu marit que la necessitava.

Una tercera detenció, a Vilanova

-Què sabeu de la seva sortida de la presó?

-Hi va haver un moment que, inesperadament, l’envien cap a casa, en llibertat provisional -conta el Josep Maria-. El pare em va explicar que el van deixar anar perquè li tiressin un tret per delator. Però, quan veuen que ningú no li fa res, perquè els seus camarades són plenament conscients que no tenia més remei que ‘cantar’ després de la tortura brutal, llavors el tornen a detenir. L’agafen a casa, a Vilanova”.

Tanmateix, dins la família hi ha divergències sobre aquest episodi. Hi ha qui posa en dubte que el pare arribés a donar la informació que els policies li demanaven.

“No tinc consciència de quants mesos va estar a casa. Durant aquest temps, patia perquè era conscient que el seguien. Que el patiment no havia acabat”.

El carter se’l creua sortint del calabós

L’any 1972, jo treballava de carter. Repartia cartes a la Geltrú i després pujava als blocs de l’Armanyà. Un dia, acabat de travessar la plaça de les Casernes, en entrar a l’actual carrer d’Olesa de Bonesvalls, sento com grinyola el pany de l’entrada lateral del vell edifici militar que duia als calabossos. De sobte, veig sortir dos guàrdies civils conduint un home emmanillat. De seguida reconec el ‘recader’. Va amb la mirada clavada a terra. Derrotat, la cara arrugada, els braços caiguts sense cap energia. Un home sense esperança. Envellit tot i que tan sols tenia 37 o 38 anys. De seguida se l’enduen caminant. Suposo que el van pujar en un tren i el portaren a la presó Model de Barcelona, on passà un o dos anys.

“No sé exactament en quin moment d’aquest ingrés, quan l'agafen de nou, a la mama li cau el món a sobre. Se’n va a la caserna i s’enfronta amb els guàrdies verbalment, amb molta duresa, dominada pels nervis. Se la treuen de sobre de mala manera. La fan fora a empentes. La mama estava histèrica”.

-Guardeu documentació policial o judicial d’aquest període?

-Nosaltres no tenim res. La mare no volia saber res d'aquesta història. Per a nosaltres va ser tan traumàtic que hem preferit no buscar mai informació.

Entre casa i el psiquiàtric

Quan va tornar a casa, era un home desil·lusionat. La lluita pels seus ideals havia fracassat i, a més, havia perdut la salut. Mai no va tornar a ser el mateix. “Es prenia unes pastilles de liti i això feia que estigués controlat i fes una vida normal. Però a vegades deixava de prendre-les. Llavors s’escapava de casa i la família tenia feina a anar-lo a buscar i trobar-lo.

“Jo he arribat a estar al carrer Sant Bartomeu de Sitges buscant-lo. En aquest carrer hi havia un pis franc d'un excamarada seu, que encara en aquella època estava a la clandestinitat. Ja estàvem a la democràcia i aquest tio encara seguia a la clandestinitat”.

Durant anys va ser una successió d’escapades i ingressos al psiquiàtric, cada cop menys freqüents. Malgrat això va seguir treballant i portant l’empresa, juntament amb la seva dona i fills.

El 1977 neix Alba, la més petita de la colla.

“El Ferrer Pi, llavors alcalde de Vilanova, el va cridar a casa seva, allà al Pont del Nin. Ho sé perquè jo em vaig quedar a baix, a la porta esperant. No sé què li va dir. Jo he arribat a la conclusió que li fotia la bronca o li deia que anés alerta perquè tenia ordre de denunciar-lo si tornava a ficar-se en embolics. No ho sé”, conclou el fill gran.

“Tenia clar que si anaven mal dades, el matarien”

“Una de les seves obsessions era que tothom havia que ser tractat de manera igual. No li agradaven els privilegis que tenia una part de la societat. Això era una de les coses centrals en el seu ideari i que va donar lloc a tot el seu activisme. Fins al punt que considerava que la universitat era cosa de petits burgesos. Estava en contra de què anéssim a la universitat”.

“Ell era un polític, estava en política, sabia què significa, sabia que si l'enganxaven el portarien a la presó i sabia que si anaven mal dades el matarien. Ho tenia claríssim”.

“Fins que no he tingut 40 o 50 anys no m'ho he explicat, perquè ho vam viure de manera molt dramàtica. Anàvem a un hospital psiquiàtric i el veiem allà amb tot de gent rara...”, conclou el Josep Maria.

El Rovira ‘recader’ havia mort molts anys abans. El Rovira revolucionari va expirar el 2009