'We don’t need no education' o la fi de l'educació

We don't need no education
We don't need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teacher, leave them kids alone

Another brick in the wall, Pink Floyd

Quan en 1979 el grup de rock britànic Pink Floyd va publicar l'àlbum “The Wall”, el context social era molt diferent de l’actual, probablement aquell més radical i aquest més ensinistrat gràcies a la tecnologia, les xarxes socials i el TikTok. Les revolucions estudiantils, socials i laborals del Maig del 68 a França i altres parts d'Europa volien alterar el règim que s’havia mantingut fix durant dècades. A través d'unes mobilitzacions massives, una generació de joves estava volent canviar les coses, perquè la deriva social i econòmica del món occidental, convalescent encara de la Segona Guerra Mundial i amb dos blocs mundials antagònics representats pels Estats Units i la Unió Soviètica, no presagiava un bon futur, en part, per la constitució de la societat del consum, l'avanç del sistema capitalista i les guerres colonials. Que curiós fer una mirada al passat i veure com aquest presagi s’ha fet realitat: una societat cada vegada més consumista, una llibertat coartada pel poder econòmic, i guerres que comencen i acaben sota interessos comercials de tercers països, com la recent “treva” a Gaza.

Tornant al relat, benvolgut lector, ha de saber que, durant el final d'aquesta dècada i principis de la següent, nombrosos intel·lectuals es van sumar a aquests moviments antirepressius que pretenien transformar aquelles institucions que representaven el control social i l'autoritat, des de les formes de govern fins a la mateixa universitat. També ens podríem preguntar on són ara els intel·lectuals i, en cas d’existir, si la gent els seguiria o continuaria escollint gurús de xarxa social, d’aquests que es poden veure amb un clic i canviar amb un sol moviment de dit.

Una vegada més, davant d’aquelles revoltes, l'escola no va ser aliena a aquest clima d'agitació social i es va posar en dubte gràcies, entre d’altres, a professors i filòsofs com Michael Foucault qui, en la seva obra Vigilar i castigar, del 1975, col·locava l'escola a la mateixa alçada i en el mateix grup que altres institucions de l’època que representaven el control disciplinari, la repressió i l'autoritat, com eren les presons, les casernes de l’exèrcit o els hospitals. Avui dia l’escola també es posa en dubte i es qüestiona la seva viabilitat, sent vista com una cosa anacrònica que cal canviar per fer-la cada vegada més com un centre lliure d’aprenentatge per interès on el nen/a decideixi lliurement què fer, com i quan.

Aquell Maig del 68 va remoure el món de l’art, el qual no va estar aliè a aquests moviments socials d’esquerres, fet que, avui dia, costa trobar ja que els mateixos artistes s’han convertit en una mena de venedors, d’empresaris de la seva mateixa imatge. Fruit d’aquesta implicació en les causes socials, grups com Pink Floyd van voler sumar-s’hi amb cançons i videoclips. Un d'aquests exemples és el de la segona part de la cançó «Another brick in the wall», pertanyent al disc que he comentat abans. L'obra de Roger Waters es va convertir ràpidament en un himne de cançó protesta, en part ajudat per la pel·lícula del grup que porta el mateix nom de l'àlbum, publicada l'any 1982. La lletra és una reivindicació contra la rigidesa de l’escola, l'autoritat encarnada en la figura del professor i l'existència dels internats escolars, anomenats en anglès Boardings Schools. Probablement, a vostè, lector, li sonarà el famós «Hey, Teacher, leave the kids alone».

Ningú dubta que probablement Roger Waters va tenir una mala experiència educativa. Encara més, és recomanable qüestionar als internats com el que hauria de ser una veritable institució escolar. En aquest sentit, més que una institució educativa són una espècie de presó per al coneixement, la criança i, en última instància, el manteniment i reproducció d’una elit dominant. No obstant això, tornant a la lletra de la cançó, pobre mestre aquell que fes cas al senyor Waters i decidís dimitir de la seva condició i la seva responsabilitat envers els seus estudiants i el propi el món, “deixés en pau” els nens i les nenes, deixant-los orfes, amb aquest acte de renúncia pedagògica, de la possibilitat d'entrar en aquest món, el dels adults; de conèixer-lo, d'estudiar-lo, de dedicar-li el seu temps i, sobretot, el seu amor.

Com ja anirà veient al llarg dels articles, la idea de destruir l'escola o modelar-la al compàs de la societat de l'època no és nova. Ni ho era en aquest moment ni ho és ara ni, probablement, ho serà en un futur. Ja vindran exemples que ho demostrin. No obstant això, acabarem l’article amb un exemple més recent al del Maig del 68 com és la implantació del Pla Bolonya a tota Europa, i les revoltes estudiantils durant la primera dècada del segle XXI, en moltes de les quals hi vaig ser present, atès que es van succeir quan cursava els meus estudis de magisteri musical a la Universitat de Barcelona. La implantació del Pla Bolonya i l'Espai Europeu d'Educació Superior va portar implícita una de les reformes més importants de la universitat espanyola en dècades, canviant no només el model dels plans d'estudis, també posant en qüestió les mateixes pràctiques pedagògiques i les metodologies del professorat, considerades d’un altre temps passat, en la cerca d’un remei que fos més efectiu per l’aprenentatge, oblidant fins i tot la mateixa essència d’aquesta institució centenària.

Com s’ha pogut observar, l’educació i l’escola han sigut, són i seran quelcom polèmic, molest, manipulable i mutable en funció de qui toqui la música, siguin moviments d'esquerres suposadament progressistes o ideologies de dretes amb ganes de control social. Davant d’això cal escoltar la veu dels que es dediquen a aquest ofici, cal deixar-los treballar en pau i, sobretot, cal entendre que l’escola no és un mecanisme reproductor, sinó l’accés al coneixement d’un món comú que futurs ciutadans hauran de fer més lliure, més bo i més just i, en això, els Mestres hi tenim molt a veure. Així que, senyor Waters, no, no deixarem els nens sols.