Tot parlant de la paramnèsia quan fonamenta una acusació (2a part)

Cal fer un ús i un abús de mentides actives i passives, proporcionant informació falsa a qui els interroga, usant dades no verídiques mai contrastades i verificades. Amb l’ús de mentides passives, senzillament amagant informació al procediment.

Resulta massa fàcil fer aparèixer “proves complementàries” paral·leles, amb escrits emparats en l’anonimat, campanyes orquestrades de difamació per pressionar a tort i a dret. Quan la merda fa pudor, cal llençar escombraries per fer-la créixer i fer la sensació de desgavell. Massa sovint hom usa, amb interessos clarament espuris, amb ordre i concert, un conjunt de mentides que ajudaran a dissipar el focus d’atenció sobre el seu client.

Quan no hi ha, no existeixen proves objectives i objectivables cal recórrer a la subjectivitat, a la mentida i a l’engany, és a dir a jugar amb els subterfugis. Cal saber que, una garantia recollida expressament a l’article 24 CE, dret fonamental a la tutela judicial efectiva permet “no declarar contra si mateixos, a no confessar-se culpables”, als investigats i els encausats. I ho poden fer tant com vulguin perquè la llei reconeix el dret a no confessar-se culpable, que és el mateix que admetre el dret a mentir.

Aleshores, tot el que digui el denunciat per defensar-se, serà mentida entenent que quan diu la veritat pot mentir. I quan és la meva paraula contra la teva, qui surt com a denunciant està clarament en avantatge, de la resta ja ens encarreguem sobre la marxa, cinc anys d’instrucció donen per a molt. Cal sumar-hi l’impacte mediàtic i extrajudicial per aconseguir una bona condemna.

Cal trobar un jutge d’instrucció, poc amic dels sorolls i qui avantposa els seus interessos als del denunciat i una fiscalia que, en teoria, ha de defensar costi el que costi els perjudicats, que persegueix únicament tancar l’any amb la majoria dels casos acabats amb una sentència condemnatòria.

“L'article 124 de la Constitució espanyola de 1978 estableix que el Ministeri Fiscal, sense perjudici de les funcions encomanades a altres òrgans, té com a missió promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets de la ciutadania i de l’interès públic tutelat per la llei, d'ofici o a petició dels interessats, així com vetlar per la independència dels tribunals i procurar davant d'aquests la satisfacció de l’interès social.”

Cal tenir en consideració que el nostre cervell busca constantment novetats, si una informació que ens arriba és fàcilment predictible, no hi ha cap problema, però si un fet o situació se surt d'aquesta predicció, llavors davant d'aquesta novetat, poden aparèixer fenòmens com el déjà-vu, que va lligat a aspectes com la sorpresa i la novetat. Per a un adolescent de 14 anys, haver de reconèixer la seva impotència és un motiu de suficient solidesa.

En resum, podem parlar de paramnèsia quan les llacunes en la memòria s'omplen, amb convicció i lucidesa, amb experiències imaginades o falses que no tenen cap base real, tot plegat provocant una fabulació.

La fabulació no és res més que una falsificació de la memòria, naixent en un estat de consciència lúcida i va lligat a una amnèsia. Parlem d’un mecanisme pel qual una llacuna de memòria (amnèsia) s'omple amb un material inventat, que es pot anar intercalant amb records verídics.

A voltes, la persona continua fabulant sobre el material inventat inicial, el qual s'arriba a constituir en un autèntic deliri de base fabulatòria, cosa habitual en els infants i adolescents, però pot ser patològica en els adults.

Existeixen cinc tipus de paramnèsia: els pseudorecords (la confabulació i pseudologia fantàstica), el déjà vu i el seu oposat, el jamais vu, la paramnèsia reduplicativa, la criptó amnèsia i els records de flaix.

En el cas de la paramnèsia reduplicativa es creu d’una manera delirant que un lloc o escenari ha estat duplicat, existint en dos o més espais simultàniament.

En aquest cas, hem analitzat el flashback, com una interrupció de l’acció per presentar uns fets ocorreguts. L'efecte "flash bulb memory" (en català, "flash de memòria") és un record viu d'un esdeveniment impactant, records que es caracteritzen per la seva precisió i claredat, i sovint inclouen detalls sensorials com olors i sons. Solament cal introduir un fet inventat situant-lo en un temps, un espai i amb persones reals i conegudes.

Ajuda el fet que davant dels fets denunciats, ningú gosa entrar en matèria, per desconeixement, per prudència i/o senzillament per no trobar-se esquitxat negativament.

Els records traumàtics sovint es guarden com flashbacks i poden ser difícils de processar i superar, records importants per a la nostra comprensió del passat, són subjectius i estan influenciats per factors com les emocions i les experiències personals.

Com a conseqüència, NO es poden considerar un registre objectiu dels esdeveniments. Per contra, molts juristes consideren que aquest és un bon recurs que permet argumentar sòlidament qualsevol argumentari gràcies al fet que permet obrir la caixa dels trons que la resta dels implicats no dubtaran a acceptar, evitant els dubtes i els aclariments.

Existeix la mentida per omissió, quan s’omet un fet important per tal de fomentar una idea errònia. El noi va tancar magistralment qualsevol qüestionament, verbalitzant la sensació de viure aquest esdeveniment, ocorrent de forma traumàtica, revivint l’experiència amb al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback.

Curiosament, parlem d’un suposadament fet traumàtic que va ser inevitable, ja que si la persona ho pot evitar, deixaria de ser traumàtic, és denunciat perversament anys després, havent estat un bon alumne amb unes notes brillants i sense efectes secundaris aparents. Únicament el fet de no sentir-se valorat per la seva parella, si sexualment la pot satisfer i/o si la seva relació durarà, li provoca un veritable desequilibri i la possibilitat que aquesta es pugui negar a tenir-lo en consideració, el porta a la victimització, l’excusa perfecta per amagar la seva pròpia impotència...

Una altra estratègia era trobar fets versemblants, constitutius de delicte que sumin a la seva causa, solament calia, amb ajuda dels adults, trobar les víctimes més fàcils. I així comença una caça entre el grup de companys d’escola, que es podien manipular fàcilment sota el subterfugi d’esdevenir víctimes de la seva creuada i sota l’amenaça de “estar amb mi o contra mi”.

Aquesta feina no va estar exempta de dificultats, alguns d’aquests van negar directament la major i d’altres, els que menys, van acceptar inicialment, però es van desdir ràpidament posant de manifest tot aquest atzucac. Per tant, solament en queda un, que té les despeses garantides (advocat, despeses judicials), que tenia molt a amagar i el més important, li pot reportar uns beneficis importants sense gaires preocupacions, salvaguardats per la seva minoria d’edat tenien l’anonimat i la seva seguretat garantida.

És rellevant ressaltar que aquests van anar a fer estudis post-obligatoris en el mateix centre educatiu religiós, després d’acabar l’ESO, per estudiar cicles formatius i batxillerat. Per tant, continuaven estant en el seu radi d’intoxicació i manipulació, persones mediocres, fàcilment manipulables, amb una baixa autoestima, els companys perfectes per lligar-ho tot.

És un cas ben treballat, per orgull dels seus responsables, preparat, organitzat i planejat, cosa que posa en evidència la resposta. Per a qualsevol progenitor, una agressió sexual a un fill, no et permet ser tan organitzat, et pot dominar la vehemència i l’acció-reacció. Massa fredor per a tanta “teòrica” ira, si a més coneixes sobradament al suposat agressor durant molt de temps.

Desenganyem-nos, les emocions superen sempre a la raó, menys quan els interessos juguen a favor teu. Aclarir els fets exposats qüestiona la teva posició de família perfecta i sobretot t’obre la porta a reconèixer l’existència d’un problema dins de casa, la qual cosa vols evitar de totes les maneres possibles.

L’advocada únicament havia de recordar constantment al Jutjat d’Instrucció que s’havia de garantir per llei, la seguretat i la integritat del menor. El jutge, per altra banda, no necessitava entrar en més jardins, donat que la investigació ja havia saltat als mitjans de comunicació, la seva posició i el seu nom aviat podria estar en qüestió.

Tots sabem que els mitjans de comunicació tenen un paper clau en la creació d’un relat fictici sobre els fets denunciats. Per tant, el judici no pot analitzar-se separadament del context mediàtic que el condiciona, i molt. Karl Marx deia que “la manera com es presenten les coses no és la manera com són; i si les coses fossin com es presenten la ciència sencera sobraria”.

Hi ha dades que també han sorprès els investigadors, com és l’ús de situacions i condicions contemporànies que s’han anat distorsionant en benefici de l’enrenou, presentant a l’agressor com una persona immoral, poderosa, manipuladora i, sobretot, polititzant la seva figura. Calia doncs presentar al monstre d’alguna manera molt ominosa i mereixedor de depreciar.

Res del que hom creu acceptable, l'advocada de l’acusació té la responsabilitat de garantir que se segueixi un procés judicial just i equitatiu. Heu de presentar proves sòlides que demostrin la culpabilitat de l'acusat i respectar els drets legals d'aquest últim. A més, ha de mantenir una conducta ètica i professional a tota hora. Res més lluny de la veritat.

Una de les qüestions que més va cridar l’atenció dels investigadors va ser l’actitud erràtica, confusa, imprecisa i vaga dels representants del Ministeri Fiscal.

Segurament us preguntareu per la possibilitat de tornar enrere, de deixar-ho córrer, d’acceptar finalment la veritat per part de l’acusació. És impossible, la por i sobretot el risc a perdre tot el que han aconseguit, no ho permeten, prefereixen continuar amb la mentida, encara que sigui amb un alt cost de sofriment pels altres. Per a ells i elles, la vida continua. Com a víctimes poden continuar endavant, però la veritat els acompanyarà tota la vida i pel camí hauran de preguntar-se moltes coses, la primera i més important... fixeu vosaltres mateixes la resposta estimades lectores.

“Allà on la soledat acaba comença el mercat; i on el mercat comença també comencen el brogit dels comediants i el zumzeig de les mosques verinoses.  (...) en torn dels comediants giren el poble i la fama: així marxa el món”, F. Nietzsche, Així parlà Zarathustra.

Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)