En el marc del 50è aniversari de la desaparició física del dictador

El triomf del cop d’estat que es va convertir en dictadura en tot l’estat espanyol a partir del dia 1 d’abril de 1939, va suposar una marxa enrere important pels drets de les dones i va causar situacions duríssimes per a moltes que havien iniciat un projecte de vida pels camins de la llibertat, com a ciutadanes i en tant que dones.

Amb el franquisme, s’estableix una dictadura nacional-catòlica amb estètica feixista. El sexisme omnipresent és una de les característiques dels feixismes. La política  sexista del règim, que era un patriarcat de coerció, s’assimila a la d’estats feixistes com Itàlia i Alemanya, tot i que amb una impregnació religiosa més considerable. Dels diferents tipus de repressió que va haver durant el franquisme, la repressió social-ideològica és la que afectava més directament a les dones, amb l’ ideari del règim que imposava la domesticitat per les dones.

Es va restaurar el Codi civil de 1889, que va mantenir les dones en una situació de tutela i subordinació, i que va continuar a les reformes i lleis posteriors, com la llei de reforma del codi civil del 24 d'abril de 1958. Això vol dir que es torna a la condició de les dones com a éssers infantilitzats, destacant la situació de dependència, gairebé total a nivell jurídic, de les dones casades respecte dels seus marits. El delicte d’adulteri es va derogar durant la II República, on la Constitució de 1931 i altres lleis que es van desenvolupar establien la igualtat civil dels cònjuges, però es va restablir amb el franquisme amb el codi penal de 1942 i després de 1944 (art 449) i podia suposar 6 anys de presó per a la dona considerada adúltera. Aquest codi penal també contemplava l’uxoricidi de forma benigna, a l’article 428 (uxoricidi per honor, procedent del codi penal de 1870) que diu: "El marido que, sorprendiendo en adulterio a su mujer matare en el acto a los adúlteros o a alguno de ellos, o les causare cualquiera de las lesiones graves, será castigado con la pena de destierro. Si les produjere lesiones de otra clase, quedará, exento de pena”. Pels homes no existia res similar, només una pena de presó menor per “amancebamiento” però només si la “manceba” vivia a la mateixa casa conjugal o era molt notori. A més, només els homes es podien querellar i podien condonar pena, és a dir, no complir pena de presó. El delicte d’adulteri no va desaparèixer del codi penal fins al 1978, després d’una campanya feminista amb el nom “Jo també soc adúltera”.

D’altra banda, la moral cristiana nacionalcatòlica va prohibir els mètodes anticonceptius i l'avortament, alhora que condemnava a l'oprobi les dones solteres que tenien relacions sexuals, sobretot si es quedaven embarassades. Les mares solteres van quedar en situació de marginalitat, com a pecadores i dones caigudes.

Es va establir una organització específica per a dones, la Secció Femenina, depenent de FET y de las JONS, dirigida per Pilar Primo de Rivera. La Secció Femenina era l’encarregada d’adoctrinar les dones en el seu paper subordinat en l’ideal social del règim dictatorial. La seva “missió patriòtica” era ser mares i mestresses de casa (esposes i mares).

Les dones, particularment les casades, van ser tractades com a menors d’edat permanents, estaven sota l’autoritat dels seus marits, a qui devien obediència, estaven obligades a seguir la residència i la nacionalitat del marit, al punt que la dona podria ser perseguida legalment si es negava a conviure en el mateix lloc que el marit, i si aquest era d’una altra nacionalitat, ella perdia la nacionalitat espanyola. Les dones no eren tutores legals dels seus fills/es, i fins a la reforma del codi civil de 1958, ni tan sols si eren vídues. Les dones casades no podien contractar sense permís del marit i, en aquest sentit, el codi civil iguala a les dones amb les persones “boges” i amb els menors d’edat. Necessitaven el permís del marit per treballar, exercir el comerç, fer procediments oficials, fer contractes de compra-venda o assumir qualsevol altre tipus de contracte comercial, per ex. tenir un compte bancari.

L’adoctrinament de la Secció Femenina es complementa amb la vigilància de la vida quotidiana i la seva “moralitat” a càrrec de l’Església. Es va reforçar una doble moral que controlava la sexualitat de les dones i castigava les que tenien relacions sexuals extramatrimonials. Ambdues formen part de la citada repressió social ideològica, que es reforça amb diverses formes de violència simbòlica contra les dones que no només estaven autoritzades pel règim sinó que formaven part de la seva essència, per la qual cosa la violència masclista dins la parella durant el franquisme va estar molt estesa, però mai no va ser considerada un delicte. Els feminicidis es disfressaven com a ‘crims passionals’. En canvi, les esposes podien ser penalitzades si abandonaven la llar -freqüentment a causa de maltractament- quedant privades de veure els seus fills i filles a través de la figura jurídica anomenada “abandonament de la llar”, que constituïa delicte. Així, les dones no podien denunciar la violència dels seus marits ja que se les podia culpabilitzar dels fets a més de considerar-les una part de la propietat d’aquests. Era corrent que si una dona anava a la policia després d’haver estat apallissada pel marit, se li digués això, que era el seu marit i podia fer amb ella el que volgués, com li va passar a Ana M., a L’Hospitalet de Llobregat, al voltant de 1968. També podia ser que li diguessin que alguna cosa hauria fet.

D’altra banda, tot i que la violació es considerava un delicte segons el codi penal de 1944, aquest anava lligat a l’honor de la família i no al dret a la integritat i dignitat de les dones, pel que si s’arribava a denunciar, el que era rar, es jutjava a la víctima, que havia de demostrar resistència, segons el lema “abans morta que pecadora”. La culpabilització de la víctima va ser una constant que no va acabar amb el franquisme.

La violència política contra les dones republicanes era més arbitrària que en el cas dels homes. El biaix de gènere es mostra en les violacions, les tortures, la humiliació pública, els rapats, l’ingesta forçada d’oli ricí... Les escenes de passejades i rapades es van donar durant la guerra i van continuar durant la postguerra. Les mateixes dones podien ser passejades una i altra vegada. Les violacions no només van ser habituals durant la guerra. A la postguerra també van ser freqüents, però devien ser silenciades per les pròpies víctimes i familiars. Moltes eren violades per grups que podien ser de militars, falangistes o guàrdies civils. Acabaven destrossades i un percentatge no menyspreable morien.

Un exemple de la materialització de la violència masclista institucional és el  Patronato de Protección a la Mujer, creat al 1941 per  “proteger la moralidad femenina” i segons el seu propi articulat “castigar la prostitución”, al temps que Franco deroga el decret abolicionista de la prostitució de la República aquest mateix any, seguint la doble moral catòlica que perseguia les prostitutes però reforçava la prostitució de facto. El patronat va servir d'arma de càstig cap a les dones, sobretot joves, que sortien d’alguna manera del rol establert, per ser rebels o família de "rojos". Hi havia dones joves que eren entregades per les seves pròpies famílies però altres eren reclutades i denunciades per les ‘celadoras guardianas de la moral’. Podien ser tancades per fugir del domicili familiar o per estar fumant al carrer en horari escolar, entre altres. Les joves eren tancades en reformatoris, al càrrec de monges, com les oblates o les adoratrius, on patien vexacions.

És evident que, amb Franco, la majoria de la població, i particularment les dones, vivíem pitjor.

Isabel Pérez Molina

Historiadora i presidenta de l’Associació de Dones La Frontissa

Per saber-ne més:

Aurora MORCILLO GÓMEZ, “Españolas con, contra, bajo, (d)el franquismo”, Desacuerdos núm. 7, 2012, pp. 45-46.

Irene ABAD BUIL, “Las dimensiones de la “represión sexuada” durante la dictadura franquista”, Revista de historia Jerónimo Zurita, 84, 2009, pp. 65-86.

Sofía RODRÍGUEZ LÓPEZ, “Entre líneas. Estudiar a las mujeres desde el aparato a los márgenes del franquismo”, RODRÍGUEZ, Óscar (ed.), El Franquismo desde los márgenes. Actitudes sociales y vida cotidiana, Lleida, UdL-UAL, 2013, pp. 131-145