El relat silenciat de la lluita contra el franquisme

Fa cinquanta anys de la mort del dictador i mig segle després, és innegable que el balanç col·lectiu ha de ser positiu: hem avançat en drets, llibertats i condicions de vida que fa cinquanta anys semblaven inabastables. L’Espanya d’avui és un país molt més obert, plural i democràtic que la que va sortir de la dictadura, i això és un motiu de satisfacció compartida.

Però, paradoxalment, aquesta fita també posa en relleu una mancança que encara arrosseguem: la dificultat de trobar un sentiment de comunitat política que ens uneixi més enllà de les fronteres geogràfiques. Un país és, també, una història compartida, una simbologia que ens expliqui i uns referents. I això, a Espanya, continua sent més difícil del que hauria de ser.

Aquesta manca de simbologia compartida no s’explica únicament per la plurinacionalitat de l’Estat, sinó per l’origen mateix del nostre règim democràtic i per la manera com es va construir el relat de la Transició. Malgrat que el  moviment antifranquista va evitar la perpetuació de la dictadura, no va ser capaç de desplaçar l’elit franquista del control del procés democratitzador. Així, la Transició es conforma a través d’un acord entre uns franquistes que renunciaven al monopoli del poder polític i uns antifranquistes que renunciaven a impugnar la continuïtat del poder econòmic i social associat al règim franquista.

El relat de la Transició converteix tant l’elit del sistema polític franquista com l’antifranquisme en dues maneres d’arribar a un mateix punt, on les cessions van conformar la democràcia espanyola. I es crea d’aquesta manera una comunitat política sense “bons” ni “dolents”, sense jutjar el procés de la dictadura en la seva arribada al poder contra la legitimitat republicana, però tampoc en el seu final, legitimant-se com a part en el procés de democratització. La Transició es basa, per tant, en la reconciliació de vencedors i vençuts, però no en l’oposició a la dictadura, ni dona cap mena de reconeixement a la gent que s’hi va oposar fermament durant i al final d’aquesta.

No és estrany que aquest relat no trobi una simbologia compartida. Parlem d’un relat democràtic que no reconeix la lluita que hi va haver per assolir-la, i per tant, sense herois ni mites fundacionals. A diferència del relat de la Segona Guerra Mundial, on hi ha una identificació compartida de l’existència de bons -els aliats- i dolents -l’eix-, a la democràcia espanyola no existeix cap identificació més de l’existència de parts en conflicte fins l’entesa portada a terme durant la transició.

Hem de negar de forma directe aquest relat descafeïnat de la Transició; hem d’explicar de forma clara que la història del nostre país sí parteix d’una confrontació de bons i dolents. Cal que el nostre relat expliqui que el franquisme va comportar una violència institucionalitzada que va sotmetre el poble a un règim opressor. Els quaranta anys de dictadura no van ser només un període de control polític, sinó també de terrorisme d’Estat, imposat per una oligarquia que, després de la derrota democràtica de 1939, va cercar el poder per mitjans antidemocràtics. En aquest context, hi va haver un poble que va viure la repressió i, tot i que part d’aquest poble va callar o va col·laborar amb el règim, també hi va haver qui va resistir. Aquelles persones que van lluitar contra la dictadura, moltes vegades amb grans sacrificis, militaven moltes d’elles en organitzacions com CCOO, PCE, POUM, MCI, UGT entre moltes altres, i aquestes persones moltes vegades anònimes, mereixen un reconeixement per la seva valentia i el seu compromís amb la llibertat i la democràcia.

Amb motiu del 50è aniversari, aquest diumenge 14 de desembre, al Centre Cívic La Sardana, els Comuns celebrarem un acte de reconeixement a aquelles companyes i companys que van lluitar per la democràcia. Perquè volem commemorar els 50 anys de la mort del dictador donant veu a aquells que van lluitar per la democràcia des de la base: aquells que tiraven pamflets, organitzaven vagues i manifestacions. En definitiva aquells que van encarar-se de forma decidida contra la dictadura. Aquesta és la historia de la que nosaltres hem d’estar orgullosos, perquè no hem d’oblidar que son els nostres herois i les nostres heroïnes les que es van oposar a la dictadura.

La nostra tradició política és la de les persones que van lluitar per les llibertats, però que mai es va trobar satisfetes amb els límits que obstaculitzaven el camí. Cinquanta anys després de la mort del dictador, és moment de fer una reflexió sobre com l’ordre polític actual ha de ser per a nosaltres el punt de partida per al nostre projecte de país; un país que defensi i, sobretot expandeixi la democràcia més enllà del que els nostres herois van ser capaços d’aconseguir. El major reconeixement que podem fer a la nostra gent és lluitar com ho van fer elles per avançar en drets i democràcia en una època on les forces reaccionaries semblen voler-nos tombar.

Martí Busquets

Membre de l’executiva local Comuns Vilanova i la Geltrú