Una petició raonable

La cosa deuria anar així.

Baixa un veí amb l’ascensor portant la brossa i s’adona que s’ha deixat alguna cosa. Deixa la brossa sota l’escala i torna a pujar, però despitat ell o ella, quan torna a baixar no es recorda de la brossa i es queda al sota escala.

Alguns veïns es molesten, i no negarem que amb una certa raó.

Altres veïns ho troben una idea que et pot estalviar ocasionalment d’anar amunt i avall amb la bossa de la brossa a la mà.

Tot plegat arriba, possiblement per les vegades que el fet s’ha reproduït, a la reunió de veïns de l’escala i ja està “liada”.

Que si!.

Què no!.

Que aneu a pastar fang.

Discussió que comença tranquil·la però acaba com el rosari de l’aurora.

I per una ajustada majoria -la Sra. Rosalia no hi va anar i podia haver decantant la votació- es decideix posar el cartell.

I la presidència ha confeccionat i penjat solemnement el cartell amb el resultat de la reunió.

Correcte, prudent, moderat ...

Però també molt clar.

Ara, a partir del moment en que es penja el cartell, qualsevol que deixi la brossa ja serà un fet amb manifesta animadversió cap el conjunt de veïns i si la cosa persisteix caldrà que es preguin mesures dràstiques.

Perquè qui té una sota escala té un tresor.

No tothom pot disposar d’un espai addicional sobre el que es poden fer diverses actuacions.

Si el tens dintre de casa com passa la majoria de vegades pots aprofitar-ho. Hi ha qui en fa una mena d’armari senzill.

És l’habitació, la cambra dels mals endreços, s’hi acumulen caixes, amb tot allò que es prescindible o que s’usa en poques ocasions, guarniments de Nadal, figures del pessebre, disfresses de carnaval, vaixelles que no es fans servir,  s’ajunten amb escombres, galledes i fregones...

Mil coses imprescindibles en algun moment o altre.

Altres una mica més antipàtics hi ha muntat el “quarto de les rates” aquella habitació fosca, que servia per amenaçar als infants que no volien fer alguna cosa o menjar l’horrible verdura del sopar... L’amenaça era efectiva en ocasions però a mesura que augmentaven les amenaces i estades a l’habitació, la por anava perdent efectivitat. Finalment el “quarto de les rates“ ja gairebé era una diversió després de constatar que de rates ben poques i es tractava de passar tranquil·lament l’estona que es considerava adient a la barrabassada que havies fet. Res traumàtic al final.

També era un bon amagatall que es jugava (ara s’ha perdut fer-ho dintre de casa) a cuit i amagar, evitant però que algun, el més murri de la colla, t’acabés tancant al sota escala.

En fi un espai que dintre de la casa té un cert sentit per deixar-hi allò que ningú sap on s’ha de posar.

Ara bé quan el sota escala està a l’entrada de l’edifici pertany a la comunitat i cal tenir més cura.

No pots privatizar-ho i, menys amb bosses de la brossa.

No pots pensar que és un contenidor momentani.

No pots desafiar la voluntat de la resta de veïns i actuar amb grolleria.

No pots, en definitiva, no fer cas del cartell posat amb correcció i amb un to contemporitzador.

I sí, cal, pactar els usos que en pot tenir i molts, buscar el consens més ampli.

Per tant fem cas a advertiments del tot raonables que miren per la salubritat del sota escala i de la salut col·lectiva.

Pudor, regalims del suc del peix, o de la salsa del tomàquet, restes orgàniques i inorgàniques, i ja no parlem de les pudors corresponents... Això no és pot deixar al sota escala encara que sigui per un instant.

Res, a casa o al contenidor. No valen aturades intermèdies.

I encara al marge d’això de la neteja i la brutícia, una nota “culturetes” això del sota escala té unes connotacions folklòriques, hem trobat aquesta nota del mestre Joan Amades molt interessat:

Els d'Arenys són batejats sota de l'escala

Dictat invictiu per als arenyencs, als quals hom qualifica de parlar amb to de sapiència i amb aire sentenciós. La pica de batejar havia estat situada sota l'escala de pujar al cor, lloc poc adient amb l'aire senyorívol i presumit atribuït als arenyencs. Hom diu també que, per fer més savi, dormen amb ulleres i parlen pausadament i amb els ulls tancats. També els qualifiquen de setciències, si bé, des de fa molt de temps, que només en tenen sis, perquè un dia que anaren a Calella en van perdre una…

Amades i Gelats, Joan 'Refranys geogràfics', dins Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (BCEC), núms 504 a 511 (maig a desembre del 1937) «Refranys geogràfics», p. 120. Centre Excursionista de Catalunya.

Res, endavant i les brosses al contenidors que a vegades és una altra odissea per aixecar la tapa...