L'Església i les seves contradiccions

L'Església catòlica defensa un missatge d'amor universal que, formulat en termes morals, és exigent i radical. Tanmateix, la seva pràctica històrica i institucional ha estat sovint marcada per contradiccions que erosionen la credibilitat d'aquest mateix missatge. No es tracta d'una crítica superficial, sinó d'una constatació reiterada: allò que es predica no sempre coincideix amb allò que es practica.

Aquesta classe de tensió no és exclusiva de l'Església catòlica, però en el seu cas adquireix una rellevància singular. Quan una institució pretén custodiar un ideal moral absolut i universal, el risc no és només no estar a l'altura del que predica, sinó confondre la fidelitat a l'ideal amb la imposició d'un model únic de vida humana, ignorant la diversitat real de cossos, afectes i trajectòries.

Un dels àmbits on aquesta tensió es fa més evident és el de la sexualitat. Durant segles, la institució eclesiàstica ha patologitzat el sexe no orientat a la reproducció, presentant-lo com una desviació moral. Aquesta visió ha tingut conseqüències profundes: ha generat culpa, ha distorsionat relacions afectives i ha legitimat una moral del sacrifici desvinculada del benestar corporal i emocional. El sexe orientat exclusivament a la procreació pot donar-se sense amor; en canvi, el sexe viscut com a expressió de vincle, cura i plaer compartit pot reforçar la salut del cos, de la ment i de la relació. Condemnar aquest darrer mentre es tolera el primer és, com a mínim, paradoxal.

Aquesta contradicció esdevé encara més greu quan es tracta de l'homosexualitat. L'Església proclama l'amor com a principi universal, però alhora nega ple reconeixement i consol a persones que no poden ajustar-se a un model sexual que no han escollit. Aquesta exclusió no és teòrica: ha tingut conseqüències materials i vitals. Durant els primers anys de l'epidèmia de la sida, especialment a les dècades de 1980 i 1990, la negativa institucional a promoure l'ús del preservatiu i la lectura moralitzadora de la malaltia —presentada sovint com a conseqüència d'una conducta "desordenada"— van contribuir a agreujar el patiment de col·lectius ja vulnerables, com el dels drogodependents.

La mateixa lògica s'ha aplicat històricament al suïcidi. Fins fa relativament poc, les persones que s'havien tret la vida eren excloses fins i tot dels ritus funeraris ordinaris. És difícil conciliar aquesta pràctica amb un missatge que afirma que ningú ha de quedar exclòs de l'amor i la compassió, ni tan sols en la seva màxima fragilitat.

A tot això s'hi afegeix una altra ferida greu: els abusos sexuals comesos dins la institució i la seva gestió deficient. No es tracta només d'un problema individual o circumstancial, ni pot atribuir-se exclusivament al celibat. És també un problema estructural: de selecció, de formació moral i de tolerància institucional envers conductes incompatibles amb els valors que es proclamen. Una institució que no és capaç d'excloure els qui no interioritzen els seus propis principis difícilment pot presentar-se com a referent moral.

Seguint la petja del papa Francesc, que va demanar perdó públicament per aquests abusos i hi va reconèixer la responsabilitat de l'Església, el papa Lleó XIV ha tingut un posicionament públic de suport a víctimes, ha promogut accions disciplinàries i ha filat un discurs que reivindica la necessitat de prevenció i transparència. Però resta molta feina per fer.

Els ensenyaments atribuïts a Jesús de Natzaret proposen una forma d'amor radical, que transcendeix interessos, emocions immediates i càlculs de reciprocitat. És un ideal alt, probablement no assumible per tothom en la pràctica. D'això no en té tota la culpa l'Església. Però sí, que n'és responsable quan pretén administrar aquest ideal sense reconèixer els límits humans reals, quan confon universalitat amb uniformitat i quan tolera incoherències que contradiuen el nucli mateix del seu missatge.

Predicar l'amor no és suficient. Cal practicar-lo sense exclusions, sense dobles estàndards i sense amagar les pròpies mancances. Si no, el missatge acaba buidant-se de contingut i esdevé una retòrica que ja no consola ni inspira ningú.

Que aquestes reflexions no es llegeixin com una invitació al desànim, sinó com una exigència moral compatible amb l'esperit de pau i amor que el Nadal vol recordar: que sempre hi ha més gent de bona voluntat que no pas malvats.