Astres intermitents

Un estat físic o mental desfavorable no anul·la la capacitat de judici ni la possibilitat d’una conducta racional, però les fa més fràgils i limitades. El pensament i l'acció no operen d'una manera independent de les condicions corporals que els sostenen, tal com ja assenyalava la tradició filosòfica que concep la raó com a encarnada i situada (Merleau-Ponty, 1945). En aquesta mateixa línia, una part significativa de la filosofia europea contemporània ha insistit que no hi ha pensament sense cos ni sentit sense vulnerabilitat (Esquirol, 2015). D'aquí se'n desprèn que una conducta problemàtica no pot atribuir-se automàticament a una mala voluntat: la racionalitat humana és limitada i condicionada.

Tanmateix, aquells que pateixen les conseqüències d'una conducta problemàtica no solen discriminar si aquesta té l'origen en una decisió deliberada o en un estat desfavorable persistent; la reacció acostuma a ser idèntica, sovint marcada per l'hostilitat o el rebuig. D'aquesta asimetria emergeix una paradoxa recurrent: qui es troba en una situació de major fragilitat és sovint qui rep menys suport, mentre que els individus ja integrats tendeixen a acumular recursos addicionals per optimitzar el seu benestar. Aquest fenomen ha estat àmpliament analitzat en la sociologia de la desviació i de l'estigma (Goffman, 1963), així com interpretat com un efecte estructural de societats orientades al rendiment, la normalització i l'autoexigència.

Els estats desfavorables lleus formen part de l'experiència ordinària: una privació puntual de son, una indisposició física, l'ansietat davant d'un esdeveniment imminent. Si aquests estats assolissin sempre una intensitat elevada, la vida social resultaria impracticable. No obstant això, quan el malestar és intens, persistent, i afecta una persona que ocupa una posició central dins d'un grup, les conseqüències no es limiten a l'individu, sinó que s'estenen al conjunt de les relacions que l'envolten. La psicologia i la sociologia clàssiques ja mostraren com el patiment sostingut pot desorganitzar tant el subjecte com el seu entorn immediat (Durkheim, 1897/2004). Quan el Sol s'acotxa, les estrelles difícilment poden suplir-ne la funció.

Hi ha, però, figures que no responen ni al model del Sol ni al de l'estrella estable, sinó al d'astres intermitents: cossos que emeten o reflecteixen llum d'una manera irregular, sense poder garantir continuïtat. La Lluna serveix aquí com a metàfora d'aquesta irregularitat estructural, imposada per un estat persistentment advers. Sovint es tracta de persones que en un moment anterior havien ocupat una posició central i l'han perduda; però també d'aquelles que, per condicions d'origen, experiències traumàtiques primerenques o trajectòries marcades per la precarietat, mai no han pogut habitar la constància del zenit que els era possible d'habitar. El desplaçament que experimenten no és fruit d'una decisió voluntària, sinó del fet que la continuïtat vital els resulta inviable, com indiquen nombrosos estudis sobre salut mental i exclusió social (Organització Mundial de la Salut, 2014) i com ha subratllat també la reflexió filosòfica catalana recent en considerar la fragilitat com a dimensió constitutiva de l'existència humana (Garcés, 2013).

Aquesta irregularitat genera efectes acumulatius: pèrdua de la feina, erosió dels vincles afectius, ruptura de projectes compartits. Allò que es podria anomenar una vida "normalment satisfactòria" esdevé progressivament inaccessible, i la recerca de sentit o d'alleujament tendeix a desplaçar-se cap a espais marginals respecte del comú: el consum de substàncies, el retir espiritual o, en darrer terme, l'aïllament. Aquestes conductes no s'expliquen principalment per vici o desviació moral, sinó per la manca d'alternatives viables, en coherència amb el que la psiquiatria crítica ha descrit com a estratègies de supervivència més que no pas com a patologies primàries.

Ningú no és directament responsable de no estar bé. Tanmateix, el discurs social dominant adreça reiteradament a qui pateix una exigència implícita de millora: esforçar-se més, provar noves tècniques, cercar el professional adequat que "arregli" la situació. Aquest repertori de consells, habitualment benintencionat però mecànic, tendeix a ignorar la lentitud dels processos, la incertesa dels resultats i, en alguns casos, la irreversibilitat del mal. Davant d'aquesta realitat, el paper de l'entorn no hauria de consistir en la pressió per la cura, sinó en una presència no exigent. En aquest context, la justícia no adopta la forma d'una recepta terapèutica, sinó la capacitat de sostenir el vincle sense demanar resultats, un límit reconegut tant per la medicina del sofriment com per la filosofia moral contemporània (Esquirol, 2018).

Cal introduir, però, una consideració incòmoda. Per més professionals que intervinguin en un tractament, el mal que s'hi tracta continua essent el mateix. El relleu d'especialistes, tècniques o dispositius pot modificar el marc d'intervenció, però no substitueix la part del procés que recau inevitablement en el subjecte que pateix. En aquest sentit, una dimensió essencial del tractament és també el propi individu. En el cas de la depressió, per exemple, s'ha observat —no com a norma, però sí com a fenomen significatiu— una certa tendència a experimentar un gaudi paradoxal en la pròpia desgràcia. Aquest fet no indica perversió ni mala fe, sinó una capacitat humana elemental: l'adaptació a la situació. Tanmateix, en aquest context, aquesta adaptació constitueix un error, del moment que transforma el patiment en hàbit i el consol en identitat, dificultant qualsevol possibilitat de desplaçament.

Es podria objectar que insistir en els límits i en la vulnerabilitat comporta el risc de naturalitzar la passivitat o d'afeblir l'exigència de responsabilitat personal. Aquesta objecció, però, només és plausible si es confon la lucidesa amb la resignació i la responsabilitat amb una forma implícita d'omnipotència. La responsabilitat no hauria de ser concebuda com un pes solitari; una ètica de la cura rigorosa desplaça el deure exclusiu de "curar-se" de l'individu cap al deure col·lectiu de fer-se càrrec de la intermitència com una dimensió estructural de la vida compartida.

Aquest text no pretén ser més que un esbós del que implica viure en una situació de malestar intens. Demanar ajuda és, sens dubte, necessari; però també cal assumir que aquesta ajuda sovint arriba tard, que exigeix passar per diversos professionals i que, en determinats casos, no existeix una cura coneguda, sinó només mesures atenuants. Reconèixer aquest límit —tant per part de qui pateix com per part de qui acompanya— no és una derrota, sinó una forma mínima de lucidesa.

Bibliografia

Durkheim, E. (2004). El suïcidi (obra original publicada el 1897). Edicions 62.

Esquirol, J. M. (2015). La resistència íntima. Acantilado.

Esquirol, J. M. (2018). Humà, més humà. Acantilado.

Garcés, M. (2013). Un món comú. Bellaterra.

Goffman, E. (1963). Stigma: Notes on the management of spoiled identity. Prentice-Hall.

Merleau-Ponty, M. (1945). Phénoménologie de la perception. Gallimard.

Organització Mundial de la Salut. (2014). Social determinants of mental health. WHO Press.