Política

Eternament xarnegos

Marcel Martínez. Eix

Marcel Martínez. Eix

Donada l’enèsima polèmica al voltant del xarneguisme, em ve molt de gust d’escriure quatre ratlles al voltant de tot plegat. Com que servidor és fill de malagueny suposo que pot opinar sobre l’assumpte. L’esmentada polèmica, protagonitzada aquest cop pel premiat escriptor andalús David Uclés que reivindicava per xarxes als treballadors andalusos dels 60 a qui se’ls anomenava xarnegos i s’afegeix a l’anterior, protagonitzada per Brigitte Vasallo on afirmava que el català és una “llengua feixista”·  

No sé quin concepte està més exprimit avui en dia. L’autoria de l’1-O pels partits independentistes, la pervivència d’ETA per part del PP o Vox o l’enèsima reivindicació dels treballadors andalusos que van arribar a Catalunya als anys 60 que van patir opressió en ser anomenats “xarnegos”. L’explotació de la seva força de treball i el manllevament de la seva plusvàlua ja si de cas per un altre dia.  

El cert és que la política de l’home de palla que tan be reivindicava Júlia Ferrer en el seu article a Núvol basada en la creació d’un enemic imaginari contra el qui lluitar i rebeŀlar-se és l’etern recurs de l’esquerreta espanyolista que ha vingut a fer-se el rebel sense protestar.  

El burgès català classista i etnicista, en cas que en quedi algun, no es defensa ni pot atacar-te. Si que existeixen en canvi els grans empresaris de l’ibex-35, uns alts funcionaris de l’estat de cognoms compostos hereus del franquisme, uns mitjans de comunicació en mans d’interessos empresarials i un poder madrileny centralista que condemna Catalunya a l’empobriment perpetu, i tots aquests si que es poden defensar i ho fan amb tot el poder del que disposen, que no és poc. És més fàcil ser un enfant terrible contra un enemic imaginari que enfrontar-se al poder d’un estat que pot carregar-se en un tres i no res els teus privilegis d’escriptor subvencionat.  

Altre cosa que sobta molt fort és la insistència en el xarneguisme i la tendència quasi patològica a oblidar deliberadament que a Catalunya hi ha el naixement de la cultura obrera a tot l’estat espanyol i que la classe obrera catalana ha generat mots universalment reconeguts tals com “esquirol”, per definir aquell treballador que no vol fer vaga. Si, deien “esquirol” i no pas “ardilla” (mot provinent del poble de l’Esquirol).  

Algun dia algú reivindicarà la classe treballadora catalana, que com el meu avi Pere van posar-se a treballar ben d’hora just acabada la guerra i feien torns a la fàbrica i compartien  entrepà i penúries amb els treballadors nouvinguts. Aquesta història ja no agrada tant perquè no permet de demanar subvencions ni crear-te una imatge d’oprimit i ens recorda que una part important de les persones vingudes volien que els seus fill i nets aprenguessin i parlessin el català. Com el meu altre avi, en Pepe, que em preguntava “porqué me hablas castellano si te entiendo perfectamente en catalan” quan l’anava a veure als pisos de protecció oficial que hi ha a la plaça Pau Casals de Vilafranca al barri de  l’Espirall. Tampoc deu interessar tota la gent -catalana pels quatre cantons- que el van ajudar quan va arribar sol i deixant la família endarrere i a qui no els va importar que ell vingués d’on vingués. Perquè xarnego o “catalufo” tots passaven penúries i per això sempre els àvis van estar orgullosos que els fills i nets parléssim i ens sentíssim plenament catalans. 

No espero que cap d’aquestes persones algun dia parli dels insults que si que hem hagut d’aguantar molts i moltes quan anàvem a l’institut i nois amb banderes d’espanya a les  jaquetes des de dalt les motocicletes pagades pels papes ens deien “lufos” “catalufos” “arriba españa” només per parlar català. Allà vam aprendre a defensar-nos i a no tenir vergonya de parlar ni de ser qui som. Ni espero tampoc que aquestes persones aprofitin la seva presència mediàtica per reivindicar el dret de viure 100% en català a Catalunya, cosa que pel que sembla és un dret, per desgràcia, prescindible.  

I és que és aquest el debat on hauríem de centrar-nos i no perdre el temps en les reivindicacions buides de contingut i totalment personalistes del “star system” espanyolista del moment.  

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.

Subscriu-te ara!

Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals:

Segueix-nos a WhatsApp! Segueix-nos a Telegram!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local