Judith Barbacil Mestres, la profe que porta 25 anys encapçalant ‘Dones amb Memòria’

P. Tu ets bàsicament una profe?

R. Jo em defineixo com a docent i transmissora de la història. Soc historiadora, però m'agrada més transmetre, crear xarxes per compartir, aprendre coneixements i conviure. Ho prefereixo a només fer recerca.

P. Però sembla que ens trobem en un moment poc interessant per la història. La incertesa davant del futur immediat és tan gran que, més que pensar en què va passar, tenim tendència a pensar què passarà. Ens preguntem si el món té futur.

R. Aquests exercicis de futur són hipòtesis. Però la nostra feina és analitzar el passat per intentar entendre el present, el qual ens pot dibuixar unes certes línies de futur. Nosaltres posem l’èmfasi a dir: “Vigileu que això ja va passar o que aquests tractats ja van existir i es van cometre aquests errors”. Però jo sempre me n'estic de fer vaticinis.

P. Com veus el futur?

R. Sempre reflexiono sobre el fet que la història està farcida de colls d'ampolla. Vull dir que ens hem d’imaginar una ampolla que es va omplint d’esdeveniments històrics i quan arriba al coll d'ampolla ja no hi ha aturador perquè tard o d’hora esclatarà d'alguna manera. Llavors es produeixen les revoltes, revolucions o els grans canvis. La història, metafòricament, és tot un seguit d'ampolles que hem anat omplint i que han esclatat per iniciar una nova situació. I aquest fet s’esdevé des de l’aparició de l'ésser humà.

La IA i l’aprenentatge de com fer foc

P. Pots posar un exemple actual d’aquestes ampolles? 

R. Sí. La intel·ligència artificial, que ja es compara amb el descobriment del foc. Tot va començar amb l’aparició d’internet, que ens ha fet canviar la nostra manera de fer en tots els àmbits (polític, econòmic, social i cultural) i hem estat omplint una altra ampolla que li queda molt poc per esclatar i que vindrà del salt estratosfèric que vivim. El món amb la IA. 

P. Com? La intel·ligència artificial és comparable amb el descobriment de com es pot fer foc?

R. No ho dic jo, ho diuen els experts. I jo, que faig de docent de la prehistòria, a primer d’ESO explico el descobriment del foc com el primer de tots els avenços dels éssers humans. A mi m'encaixa. Igual que internet. Nosaltres érem preinternet i ara som posinternet.

P. Jo era més feliç quan escrivia les cartes a mà. El canvi va, en certa manera, en contra dels meus principis. Viure tranquil, no angoixar-me, que les coses que funcionen bé no cal canviar-les.

R. Som un seguit d'evolucions, tots plegats. Estem al segle XXI amb totes les contradiccions, amb més guerres que mai i amb una perspectiva de tiranies esparverant.

P. I amb un augment brutal de noves formes de control, com les xarxes socials i la IA...

R. Però clar, com que nosaltres venim d'un altre segle, sabem que hi ha moltes formes de control i hem d'explicar a aquestes generacions d'ara que potser, afortunadament, ells no viuran una dictadura com la que vas viure tu, però potser sí que viuen una dictadura
de les xarxes socials i de la nova tecnologia. Una dictadura encoberta, bastant encoberta.

P. Tu et sents lligada a alguna xarxa social?

R. No n'he tingut mai. Una mica pel que tu deies, perquè no m'agrada que em controlin, sempre ho he associat a una manera de control.

P. Et consideres una contestatària?

R. No he protagonitzat mai cap gran esdeveniment, com tu podries haver anat a grans manifestacions o la teva mare, la Francesca Cabrisses, amb la manifestació de les galledes. La vida m'ha portat a no poder participar de res gros que hagi marcat un abans i un després.

P. No cal protagonitzar cap fet extraordinari per ser una persona contestatària, no? Pots fer-ho, per exemple, no estant a les xarxes socials.

R. A vegades l’alumnat s'enfada perquè em busquen a les xarxes i no em troben. Jo els dic que tots aquests nous avenços són eines de treball, no per exposar-se. Jo no vull ser controlada. La meva llibertat comença en decidir jo, no que em diguin que t'he vist aquí, t'he vist allà.

P. Això xoca amb el concepte que té el teu alumnat d'aquestes coses?

R. Sí, però ho entenen quan ja em coneixen.

P. Què et diuen?

R. Suposo que al principi devien dir “És una friqui” o “És una avorrida”, però res més. Al contrari, a vegades als més grans els dic: “Si hi ha alguna cosa del TikTok que hem de veure, per favor, digueu-m'ho. La meva vida no està per TikToks, però la vostra ja veig que sí”. Doncs analitzem-ho a classe. Accepto entrar-hi per conèixer-ho, per conèixer l'enemic, però no m'hi trobaràs.

P. Quines són les preocupacions dels teus estudiants?

R. Acostumo a tenir alumnat de Primer d’ESO i Primer de Batxillerat, que són les dues portes d’entrada a dues noves etapes.
Els joves són joves, com nosaltres ho vam ser, i tenen aquest punt de rebel·lia i és normal que els critiquem, però són molt bona gent.

Equilibri als instituts vilanovins

A la sortida de la presentació d'un dels llibres de Dones amb Memòria

P. Creus que tenen més punts de rebel·lia ells que tu?

R. D'una altra manera. A ells els ha arribat tot més ben fet, en general. Estic parlant d'un context molt determinat, Vilanova i la Geltrú. En una altra ciutat, potser et trobes instituts amb un altre perfil, amb més diversitat, amb més dificultats. A Vilanova el que et trobes, generalment, és un equilibri força destacat que ens enriqueix.  Totes aquestes coses figuren a un nivell manejable per a una professora.

P. Però també deus tenir queixes.

R. Hauríem de tenir una ràtio d’alumnes més baixa. Potser amb 20 alumnes ja faríem, en lloc dels 30, 31, 32 i 33 que tenim. La diversitat fa que tinguem moltes necessitats per cobrir i no hi arribem. Crec en la codocència, és a dir, dos docents a l’aula... però tot són recursos que no tenim. Tot i això, s’ha millorat, però encara crec que ha de millorar molt més. 

P. Parlant amb profes, o escoltant reportatges, notes que hi ha una certa decepció, un estat d'ànim molt baix, com si un nombre elevat d’ensenyants se sentissin equivocats en haver pres aquesta opció. Però sembla que tu no tens aquesta impressió.

R. Tot s'ha de millorar i hem de lluitar per la millora, sobretot de l’escola pública. Les coses podrien anar molt millor, però jo estic molt contenta de la meva professió.

P. No tens la impressió que els teus alumnes t'estan escoltant per compromís? O per necessitat que els aprovis?

R. Crec que ens ho passem bé. Segur que pel fet que la matèria d'història és la millor. És la que ens lliga amb nosaltres mateixos. Per tant, per a mi encara és un luxe poder gaudir d'aquelles mirades, d'aquells somriures i d’aquelles preguntes que fan.

P. Què pregunten?

R. Una de les preguntes que em fan ells sempre és: “No t'avorreixes cada any explicant el mateix”. Però mai no és el mateix. Cada alumne és una persona amb la seva vivència i tu et penses que aquell dia, aquella classe l’arrodoniràs i et surt quadrada. A uns et funciona i a altres no. Potser depèn de si fa més solet, de si avui plou, de si els enganxes a primera hora o a l’última. És fascinant.

P. Això és un privilegi dels ensenyants?

R. La gràcia és que tractem amb persones i no amb una altra cosa. Moltes vegades penso que no únicament la docència, també la sanitat i moltes altres feines, totes les que tinguin tracte amb persones, les han de portar a terme persones que creuen en persones. I jo hi crec. Sempre que les estructures estiguin ben fetes. Jo també em rebel·lo perquè he de tenir 30 alumnes a la classe i m’agradaria tenir-ne 25. Podríem fer més coses si tinguéssim unes condicions laborals més bones. Em sento estafada en aquest sentit. Però, pel que fa als 30, no voldria que me'n prenguessin cap, perquè ja hem començat un apassionant viatge. 

P. En l'ambient dels mestres de l'institut que comparteixes, hi ha gaire gent que pensi com tu sobre aquest punt.

R. Crec que som una àmplia minoria.

El feminisme, des de casa 

P. Des de quan vas notar que la situació de la dona, en l’ambient on et mous, no és la mateixa que la que gaudeixen els homes?

R. Des de casa. A casa et diuen: “Saps que les dones podem fer moltes més coses, que ho podem fer tot?” Però al carrer veus una altra cosa.

P. Qui t’ho deia a casa?

R. La meva àvia i la meva mare, sempre. Elles eren reivindicatives del paper de la dona a la societat i volien un canvi. Des de la quotidianitat, des del dia a dia. La meva iaia sempre ho deia. Era una dona una mica Virginia Woolf. Deia: “Una noia ha de tenir els seus propis diners per poder fer el que vulgui. Estava molt enfadada perquè havia treballat a la Fàbrica de Mar i no li van comptar bé els anys treballats. Per això no va poder cobrar una pensió. Segurament era pel fet de ser dona i jove que no li van comptar bé.

P. Has conegut casos semblants?

R. Sí. Això passa al taller de Dones amb Memòria. Moltes dones que van treballar de modistes, a casa, sense contracte laboral i sense cotitzar, han viscut de la pensió de viudetat dels seus marits i de petits estalvis que van poder fer.

P. Ets optimista en  l'aspecte de com està evolucionant el paper de la dona a la nostra societat?

R. Hi ha molts aspectes que no m'agraden, hi ha uns retrocessos que ja sabem d'on venen, però jo he de ser optimista. Perquè si caiem en el victimisme i el pessimisme no tirarem endavant.

Dones amb Memòria 

Un moment de la celebració dels 25 anys del grup, al Teatre Principal

P. Com va néixer el grup de Dones amb Memòria?

R. Va néixer de l’Ajuntament de Vilanova. La regidora era la Teresa Llorenç i la tècnica la Rosa Català, amb un programa de la Diputació de Barcelona. A mi se'm va preguntar si em volia incorporar a aquest projecte. I després, els diferents consistoris sempre han apostat fermament per Dones amb Memòria.

P. Per què et van venir a buscar a tu?

R. Perquè en aquell moment havia acabat la carrera. Va ser allò de passar pel lloc adequat en el moment oportú. És clar, havia de ser una noia historiadora. I donant veus... Llavors no hi havia tantes historiadores joves, acabades de sortir de la universitat.

P. En aquests vint-i-cinc que porteu com a grup de Dones amb Memòria, hi ha hagut diferents etapes, suposo.

R. I tant. Al començament un conjunt de dones valentes es van apuntar al projecte i vam anar totes a classe.

P. Totes a classe?

R. És clar, ningú tenia idea de què havíem de fer i com ho havíem de fer. Vam tenir la sort que ens va venir una gran professional en memòria històrica, en recuperació de la vida quotidiana amb perspectiva femenina, la Montserrat Cervera. Ella ens va començar a explicar la vàlua que tenia recuperar la història local des de la perspectiva de la quotidianitat. Vam estar 3 anys en la fase 1.

P. Com vau començar a aplicar el que us havien ensenyat?

R. Vam convidar a venir a parlar-nos a les dones que havien marcat, amb les seves accions, un abans i un després. Un exemple va ser la teva mare, la Francesca Cabrisses. També van venir l’Araceli Montserrat, la Conxita Ventosa, la Clara Pujol -que van destacar per temes polítics- però també vam entrevistar la Maria Dolors Andreu (Loleta, infermera), la Paquita Galceran (primera locutora de ràdio), entre d’altres i moltes  dones que formaven part de col·lectius (siniaires, treballadores de fàbriques, refugiades de guerra). Moltes de les convidades es quedaven i fèiem més gruix. Altres ens anaven seguint i anaven fent el boca-orella. Es preguntaven coses que ningú s’havia preguntat. 

P. I la següent fase?

R. Va ser començar a escriure-ho i obrir-ho a la ciutadania. Va ser quan vam fer els llibres de la col·lecció Memòria del Futur. Vam triar temes que creiem que eren importants. El primer va ser ‘Família i guerra’, quan de la Guerra Civil i les seves conseqüències encara no se’n parlava tant. I va ser un gran èxit perquè, per primera vegada, no se'n parla des de l'anonimat sinó des d’una altra perspectiva. La Guerra Civil des de la vida quotidiana, des de la mirada del patiment de les dones. Els seus germans, els seus marits que estaven allà, al front, que els podien perdre i elles havien de fer de pal de paller a les cases.

En un acte de Dones amb Memòria a la UPC vilanovina

P. Hi ha una tercera fase?

R. Crec que és la pandèmia, que desbarata el grup. Va ser una estocada. Jo vaig pensar que ja era el final. Ja portàvem divuit o dinou anys i, clar, de les primeres companyes que havien arribat ja n’havíem començat a perdre moltes de grans. Va ser difícil recuperar-nos. Però hem revifat perquè s’han incorporat moltes dones nascudes a partir de mitjans dels anys 50, algunes d’elles filles o familiars de les primeres integrants, és a dir, que ja són segona generació. I han donat una nova empenta a les que quedàvem. Gràcies a elles hem revifat, estem gaudint d’una segona oportunitat per continuar treballant. Ara per ara, la nostra forquilla és de l’any 1929 la més gran a 1960 la més jove, tota una riquesa.

P. Amb el temps heu arribat a interioritzacions més profundes?

R. Absolutament. Totes les integrants del taller que han vingut assíduament han creat un discurs propi, han ordenat les seves vivències, han valorat el que han fet a través d'altres models de dona. Sempre diem el mateix: una societat amb bons models tirarà cap als bons models. Si no hi ha models, és una societat desorientada. Per tant, la nostra obligació és estar present i fer veure que les dones hem participat sempre de tot plegat.

Tirar endavant, amb els homes

P. Quin paper hi han tingut els homes de les famílies de les dones del grup?

R. Tenim clar que necessitem els nostres homes perquè entre tots ho tirarem tot endavant. Sobretot que els homes s'adonin que les coses s'han fet conjuntament i que nosaltres sempre, sempre, sempre comptem amb vosaltres i que us volem. Per això diem que tenim la sort de tenir grans homes, fills, gendres feministes. Quan un home vol el millor per la seva mare, la seva germana, la seva cosina, la seva filla, és feminista.

P. En el grup de Dones amb Memòria hi ha temes tabú?

R. Al començament, sí. Ara ja, més o menys, parlem de tot. A vegades amb més fluïdesa, altres vegades costa més. Però aquesta és la gràcia. 

P. Es pot dir que, en algun aspecte, les reunions de Dones amb Memòria són com un confessionari?

R. És més aviat un lloc on et relaxes, comprens la teva pròpia vida, fins i tot la vida de les mares, les àvies, el que has projectat als fills i filles.

P. Heu trobat una forma de projectar aquests propòsits a fora, a la societat?

R. Anem als instituts i a les escoles a explicar el que hem trobat en les nostres recerques. Som un subjecte històric de la vida quotidiana, testimonis d'una època que la podem transmetre. I la transmissió és molt important perquè l'oblit crea ignorància.

P. Què has après tu en aquests vint-i-cinc anys de tractar amb aquest grup de dones?

 R. La generositat que tenen. Sempre venen amb una actitud positiva. Si un dia surt un problema, tothom treballa per dir que això no ha de tornar a passar, i ho fan amb un somriure, amb una educació exquisida.