Preferir la daina: el confort de creure el mite davant l'horror de la veritat

Així funciona la forma més perversa de maltractament intrafamiliar, una violència que no deixa blaus a la pell, sinó que desfà la identitat des de dins, utilitzant el temps i el silenci com a aliats. Aquesta és la història de com es construeix una presó de vidre on la víctima no s’adona que està tancada fins que el carceller ja té les claus de la seva ment i el suport incondicional de tot el barri.

Tot comença amb una fase subtil que la psicologia anomena erosió, i que en molts casos no neix en la parella, sinó que s'arrossega des del bressol sota el títol intocable de "mare". No parlem de la figura materna que nodreix, sinó de qui utilitza el títol de mare com un ceptre de poder absolut. Des del naixement, aquesta figura pot marcar el destí d'una filla, definint-la davant la família com a "difícil", "massa sensible" o "poc capaç". Aquesta mare no estima la identitat de la seva filla; estima el control que té sobre ella. Així, la víctima creix amb un defecte de fàbrica en la seva autoestima, una ferida oberta que el maltractador posterior —la parella— només haurà d'aprofitar. Sovint, aquest maltracte de parella és un projecte d'èxit compartit: la mare "cedeix" el control a un gendre que compra el mateix relat intoxicat, formant un front comú on la família d'origen i la nova família s'alien per anul·lar la dignitat de la víctima.

És en aquest punt on es teixeix la teranyina de la dependència absoluta. El maltractador, ja sigui la mare o la parella, s'encarrega d'anul·lar les capacitats de la víctima fent-li creure que el seu criteri està espatllat. Lentament, ella deixa de confiar en les seves pròpies decisions i comença a consultar-ho tot amb ell, buscant la seva aprovació per por a equivocar-se. En la intimitat d'aquesta relació, la víctima, en un exercici d'honestedat i confiança plena, comença a confessar les seves pors, les seves debilitats i els seus defectes més humans. Creu que està en un espai segur, però el maltractador guarda cada paraula com si fos munició. Aquestes confessions seran utilitzades més tard com a proves incriminatòries. L'agressor les recull i les deforma, presentant-les davant de l'entorn com a mostres de maldat o d'incapacitat. Així, el que per a la víctima era una crida d'auxili o un acte de nuesa emocional, es transforma en mans del maltractador en un relat de "maleficiència".

Aquest projecte neix de l'èxit des del moment en què s'activa perquè compta amb la col·laboració dels anomenats "monos voladors": amics, veïns i familiars que es converteixen en els soldats de l'agressor. Són persones que es creuen qualsevol cosa que se'ls digui entre llàgrimes de cocodril i sospirs de falsa resignació. En la plaça d'un poble o en els sopars de Nadal, l'agressor fa la seva representació magistral. Es mostra com una víctima resignada que "ja no sap què fer" per ajudar a algú tan complicat, sovint amb el suport de la família de la víctima que ja ha comprat el concepte intoxicat d'ella. La gent és tràgicament fàcil d'influenciar; prefereixen la comoditat d'una mentida ben explicada i educada que la cruesa d'un crit d'auxili que sona ronc i agressiu pel malestar acumulat. Creure una sola versió sense saber què passa realment entre les quatre parets de casa és una forma de complicitat que destrueix vides.

La trampa es tanca definitivament quan l'agressor punxa la fibra més sensible fins que la víctima, esgotada per anys d'influència invisible contra la seva pròpia identitat, explota. En aquest segon, el maltractador es manté calmat, sospira davant de tothom i confirma el relat que portava anys preparant: "Ja ho veieu, ja s'ha tornat a posar així". El despertar de la víctima arriba quan ja no queda ningú a qui recórrer. Es descobreix sola, en una cel·la buida construïda amb les seves pròpies confessions de bona fe, mentre el món sencer aplaudeix al seu botxí per la seva "gran paciència". Aquesta és la reflexió final que ens hauria de fer tremolar: l'agressor no és un monstre que s'amaga a la foscor, sinó aquell que, amb un somriure amable i una llàgrima falsa, s'ha guanyat el dret a destruir algú sota la mirada còmplice d'una societat que només vol creure en les aparences.

"Quan defenses amb tanta certesa la 'paciència' d'aquell que somriu davant de tothom, t'has parat a pensar si el que veus és la bondat d'un protector o simplement el reflex impecable d'un mirall que l'agressor ha col·locat davant teu perquè no puguis veure l'horror que succeeix al cor del Temple de la Daina?"