Cables a les façanes: dignificar l’espai públic és una obligació

El desplegament accelerat de la fibra òptica, sumat a una regulació estatal amb llacunes evidents, ha deixat com a resultat una imatge de carrers envaïts per autèntiques teranyines de cables, molts dels quals, a més, ja no tenen cap utilitat. Davant d’aquesta realitat, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit actuar amb determinació: primer amb una guia de bones pràctiques i, sobretot, amb la voluntat de modificar l’ordenança per fer obligatori allò que fins ara només era recomanable.

La iniciativa és, sens dubte, un pas en la bona direcció. No només reconeix el problema —que durant anys ha estat tolerat amb una resignació sorprenent— sinó que posa sobre la taula una idea clau: el dret a la connectivitat no pot justificar la degradació del paisatge urbà. La normativa vigent permet el cablejat en façana només com a últim recurs, però la pràctica ha convertit aquesta excepció en norma. El resultat és un espai públic desordenat, poc cuidat i visualment contaminat.

Barcelona entén que cal revertir aquesta dinàmica amb criteris clars: retirar el cablejat obsolet, ordenar les instal·lacions existents, prioritzar les canalitzacions interiors i exigir a les operadores un mínim de responsabilitat estètica i tècnica. La futura modificació normativa vol precisament això: convertir en obligacions allò que fins ara eren simples recomanacions i dotar els ajuntaments d’eines reals per intervenir.

Aquest és el punt essencial. Perquè el problema no és només tècnic, sinó també polític. Durant massa temps, els municipis han acceptat les limitacions competencials com una excusa per no actuar. És cert que la legislació estatal prioritza l’interès general de la connectivitat, però també és cert que els ajuntaments tenen competències en matèria de paisatge urbà i qualitat de l’espai públic. Barcelona ho ha entès i ha decidit exercir-les.

És aquí on els governs municipals del Garraf i del conjunt del Penedès haurien de prendre nota. La presència de cables enredats, instal·lacions improvisades i elements obsolets penjant de moltes façanes no és una excepció, sinó una realitat estesa també als nostres municipis. I, tanmateix, la resposta institucional ha estat fins ara inexistent o, en el millor dels casos, tímida.

Cal una posició clara i decidida. No es tracta només de millorar l’estètica de les façanes, sinó de reivindicar el valor de l’espai públic com a patrimoni compartit. Els carrers i les places són la carta de presentació d’una ciutat, el reflex del seu nivell d’exigència i de la seva autoestima col·lectiva. Permetre que es degradin per deixadesa o per falta de regulació és, en el fons, una renúncia.

La lliçó de Barcelona és evident: els problemes complexos no es resolen amb resignació, sinó amb iniciativa política, amb normes clares i amb capacitat d’exigir responsabilitats. Els municipis del nostre territori tenen ara l’oportunitat —i l’obligació— de seguir aquest camí. No fer-ho seria acceptar que el desordre forma part inevitable del nostre paisatge. I això, senzillament, no és admissible.

Participa a l'enquesta