Romeria del Tomoví: un descampat, milers de persones i una prova de resistència

El Vendrell ha celebrat aquest cap de setmana una nova edició de la Romeria del Tomoví, una tradició que es fa des del 1986 i que aquest any ha arribat als 40 anys d’història. Quatre dècades demostrant que aquest poble té una capacitat absolutament única per convertir un descampat en una barreja entre festa popular, caos organitzat i prova extrema de resistència física i auditiva.

Oficialment, la Romeria és una celebració de convivència, cultura i tradició andalusa i extremenya. Extraoficialment, és aquell cap de setmana on desapareixen les hores, el silenci i qualsevol esperança realista de descansar més de quatre hores seguides.

Hi ha pobles que presumeixen de patrimoni. Altres, de gastronomia. El Vendrell, en canvi, té una habilitat molt més especial: agafar un tros de terra al Tomoví i convertir-lo durant tres dies en una barreja perfecta entre fira popular, expedició de supervivència i experiment social sobre la resistència del timpà humà.

La Romeria arriba cada any amb aquell aire innocent de “festa tradicional i familiar”. I sí, familiar és. Sobretot perquè hi acaba anant mig arbre genealògic del Baix Penedès. Hi trobes avis, nets, cosins, excunyats, gent que no veus des del 2019 i aquell conegut que sempre et diu “jo avui tranquil” mentre ja porta dues tapes, una flor clavada al cap i mirada de persona que no sap quin dia és.

L’Ajuntament parla de convivència i germanor. RTV El Vendrell destaca “l’èxit de públic” i les milers de persones que passen pel recinte. I és veritat. La Romeria ja és una d’aquelles tradicions que el municipi viu com si fos patrimoni emocional col·lectiu.

Ara bé, traduït al llenguatge real: una demostració col·lectiva que el descans era una idea sobrevalorada.

I el més admirable és que cada any ens sorprenem. Cada any. Com si encara existís algú al Vendrell convençut que la Romeria serà una experiència tranquil·la, silenciosa i relaxant.

Com si la Romeria fos una reunió silenciosa de lectura poètica i no una festa on el concepte de “baixar una mica la música” és considerat pràcticament un atac cultural.

Però el veritable miracle del Tomoví no és la festa. És la transformació psicològica col·lectiva que provoca.

Persones que durant l’any es queixen perquè un veí ha arrossegat una cadira a les deu de la nit, de sobte passen 7 hores sota un altaveu gegant escoltant sevillanes remixades i ho defineixen com “ambient”. Això no és una festa. Això és un autèntic col·lapse temporal del seny col·lectiu.

I després hi ha el moment més delicat de tots: el “només passarem una estona”.

La frase més falsa pronunciada mai al Vendrell.

Ningú passa “una estona” al Tomoví. La Romeria t’absorbeix. Hi entres a les sis de la tarda a saludar algú i reapareixes diumenge amb olor de pols, cansament espiritual i vídeos absurds al mòbil que no recordaràs haver gravat.

També és fascinant veure com durant aquells dies desapareix completament qualsevol noció de distància. Gent que mai camina més de dos carrers sense agafar el cotxe es converteix de sobte en exploradora del desert, travessant el recinte durant hores buscant una caseta concreta que “era per aquí segur”.

No era per aquí mai.

I malgrat tot, la Romeria té alguna cosa que enganxa. Potser perquè el Vendrell, la resta de l’any, intenta aparentar certa normalitat… i durant aquest cap de setmana simplement es rendeix.

Ja no hi ha dignitat urbana. Ja no hi ha calma mediterrània. Només gent menjant, ballant, saludant-se a crits i sobrevivint a temperatures compatibles amb rostir pebrots directament sobre l’asfalt.

Les xarxes socials després fan la seva feina: fotos precioses, vestits impecables, somriures, llums boniques. El resum oficial perfecte.

El que no surt és la realitat paral·lela: els peus destruïts, les cues infinites, la gent preguntant “on és tothom?”, els nens corrent com si haguessin pres cafeïna industrial i aquell silenci dramàtic de dilluns quan tot el poble sembla estar recuperant-se emocionalment.

Perquè la Romeria del Tomoví no és només una festa popular.

És aquell únic moment de l’any en què el Vendrell deixa de dissimular, abraça el caos amb orgull i decideix que dormir, circular amb normalitat i sentir els teus propis pensaments tampoc eren tan necessaris.

I així acaba tot: amb peus destruïts, purpurina inexplicable a la roba, gent prometent solemnement que “l’any que ve anirem més tranquils”.

Mentida col·lectiva número u de la Romeria.

Perquè arribarà un altre maig, sonarà la primera sevillana, algú dirà “només hi passaré una estona”… i el Tomoví tornarà a engolir la dignitat, el descans i qualsevol esperança de silenci fins dilluns.