Que la por no ens robi Vilanova

Vilanova i la Geltrú no s’entén sense la gent que hi ha arribat per treballar, per viure, per començar de nou. Aquesta ciutat no l’han fet només els grans noms ni les grans decisions. L’han fet moltes mans anònimes. Mans que van entrar a la Pirelli, a Cal Ganeta, a la Fisa, a Can Marquès, a la cimentera i a tantes altres fàbriques i tallers. Mans que van aixecar cases, que van urbanitzar carrers abans que ningú els urbanitzés, que van fer barri allà on encara faltava gairebé tot.

Moltes d’aquelles persones venien d’altres llocs. D’arreu de Catalunya, de l’Estat, de pobles on no hi havia futur, de famílies que buscaven feina, sostre i una oportunitat. I moltes vegades també es van sentir lluny, diferents, mirades de reüll. Però es van quedar. Van arrelar. Van estimar aquesta ciutat. I Vilanova també va aprendre, mica en mica, a fer-se més ampla.

A finals dels setanta i durant els vuitanta, quan tot estava per fer i semblava possible, l’Ajuntament democràtic i una societat civil forta van posar les bases d’una ciutat més justa i més viva. Sindicats, associacions veïnals, entitats culturals, moviments de dones, mestres, gent compromesa. Es van millorar carrers, es van fer places, es van obrir escoles, centres cívics, el centre de planificació familiar – la casa de la Pradera- i es van construir xarxa de trobada i activitats de carrer per la cultura. Espais on la gent no només passava, sinó que es reconeixia.

Aquesta és una part molt important de la nostra memòria. I no és nostàlgia. És aprenentatge.

Perquè Vilanova ha tingut sempre una cultura política progressista, obrera, popular, d’esquerres. Només cal mirar l’hemeroteca i els resultats electorals de la ciutat per veure que aquí hi ha hagut, històricament, una majoria social que ha confiat en opcions de progrés, en el municipalisme, en la defensa dels drets, en la idea que la ciutat és una cosa que es fa entre totes i tots.

Però avui no podem mirar aquesta història com si fos una garantia per sempre. No ho és. També a Vilanova arriben els vents freds que bufen arreu. L’ascens de Vox, d’Aliança Catalana i d’altres discursos d’ultradreta i dreta no és una cosa llunyana que només passa a la televisió. És una manera de parlar, de mirar, de sospitar del veí, de buscar culpables entre els més febles. És el virus de la por entrant per les escletxes de la vida quotidiana.

I la por arrela quan la gent se sent sola. Quan no arriba a final de mes. Quan no troba pis. Quan viu en un barri que no es cuida. Quan sent que ningú l’escolta. Quan les xarxes socials criden molt però ningú et mira als ulls. Quan tot es converteix en competir per sobreviure.

Davant d’això, no n’hi ha prou amb indignar-nos. Tampoc n’hi ha prou amb dir que nosaltres som els bons i els altres els dolents. Cal fer una altra cosa més difícil i més profunda: tornar a construir vincle.

Judith Butler recordava fa poc que la democràcia no és una cosa acabada, sinó una cosa que s’ha de renovar constantment. I crec que aquesta idea és molt poderosa. La democràcia no viu només als plens municipals, ni als parlaments, ni als programes electorals. Viu també en una plaça plena, en una escola oberta al barri, en una associació veïnal que torna a tenir força, en un centre cívic que no és només un edifici, en un grup de dones que s’organitzen, en joves que troben un lloc on ser escoltats, en veïns que deixen de veure’s com estranys.

No podem deixar els barris i la ciutat en mans de qui només hi va a sembrar por. No podem deixar que la ultradreta i la dreta converteixi la inseguretat vital en odi. No podem permetre que el malestar legítim de moltes famílies acabi dirigit contra altres famílies que pateixen igual o més.

Però tampoc podem respondre amb eslògans buits. Això no va de veure qui la diu més grossa. Ni de competir per veure qui és més pur, més contundent o més campió en la defensa dels drets. La política transformadora no és només proclamar. És fer. És ser-hi. És sostenir. És assumir contradiccions. És governar sense perdre l’ànima i mobilitzar sense perdre el respecte per la gent.

Hartmut Rosa parla de la “ressonància”: aquesta capacitat de tornar a sentir que el món ens parla i que nosaltres hi podem respondre. Pot semblar una paraula estranya, però crec que explica molt bé el que ens falta. Ens falta ressonància quan tot és soroll. Quan les institucions semblen llunyanes i responen des de la burocràcia. Quan la política es converteix en una baralla permanent. Quan els barris perden comerç, bars, places vives i espais on trobar-se. Quan cadascú es tanca a casa amb les seves pors.

Fa pocs dies, a CRÍTIC, Sergi Picazo recordava un estudi que relacionava el tancament de bars de barri amb l’augment del vot d’extrema dreta a França. No perquè un bar sigui màgic, evidentment. Sinó perquè els bars, com les places, les entitats, les biblioteques, els mercats o els centres cívics, poden ser llocs de conversa, de pertinença, de vida compartida. Quan aquests espais desapareixen, creix l’aïllament. I quan creix l’aïllament, la por ho té més fàcil.

Per això, quan parlem de recuperar la vida de barri, no estem parlant d’una frase bonica. Estem parlant de democràcia. De convivència. De seguretat de veritat. De salut emocional. De cultura popular. De comerç de proximitat. De gent gran que no se senti sola. De joves que no siguin expulsats. De famílies que puguin viure dignament. De carrers on passen coses i no només cotxes.

Vilanova ja ho ha fet altres vegades. Ja ha sabut acollir. Ja ha sabut cosir. Ja ha sabut transformar carrers, barris i vides quan semblava que no hi havia prou recursos ni prou força. Ho va fer la gent treballadora, ho va fer el moviment veïnal, ho van fer les dones que van obrir camí, ho van fer les entitats, ho van fer moltes persones que no sortiran mai en cap foto oficial.

Ara ens toca tornar-hi.

No per repetir el passat, sinó per aprendre’n. No per idealitzar res, sinó per recordar que les coses poden canviar quan la gent s’organitza. Quan deixem de sentir-nos soles. Quan tornem a mirar-nos. Quan entenem que la ciutat no és un decorat, sinó una comunitat.

Des dels Comuns volem treballar des d’aquí. Des de l’esperança, sí, però no una esperança de postal. No una esperança cursi, ni de frases boniques, ni d’estètica amable per a qui ja ho té tot més o menys resolt. Parlo d’una esperança que brega. Que baixa al carrer. Que escolta conflictes reals. Que sap que hi ha barris on la vida és més dura, on l’habitatge és més precari, on ha arribat nova ciutadania d’arreu i on cal continuar abraçant i acollint amb empatia, amb sinceritat i amb una mirada solidària plena.
 

Davant la por, barri.
Davant l’odi, vincle.
Davant la resignació, esperança organitzada.

Iolanda Sánchez
Portaveu de Vilanova en Comú