Quan tot falla, pateixen els infants

Després que dimecres 17 de juny ens arribés l’avís, per part d’un veí de la ciutat, que hi havia previst un llançament per desnonar a una família amb tres infants, des del Sindicat de Llogateres, la CGT, l’Assemblea Docents 088 i el centre educatiu a on està escolaritzat un dels menors afectats, vam intentar activar totes les mesures possibles per evitar que, cinc dies més tard, el dilluns 22, data prevista per al llançament, aquella família amb menors quedés al carrer. Malauradament, no hem pogut aconseguir-ho. 

Quarts de dotze del matí. El sol cau a plom i la calor és molt intensa. Hem quedat al número 38 de la Rambla del Castell. Desnonament imminent, tres menors afectats. Sembla impossible que pugui esdevenir una realitat. Se suposa que estem en un estat de dret i que els infants i els seus drets fonamentals haurien d’estar protegits.

Una desena d’activistes a la porta. Volem negociar perquè la família pugui guanyar temps, ja que no tenen a on anar. Apareix la comitiva judicial. Ens comunica que el jutjat ha desestimat l’informe d’arrelament que la direcció del centre educatiu al que està escolaritzat un dels menors ha enviat demanant la paralització del llançament. De negociar, la propietat ens diu que res de res.

Arriben fins a vuit mossos: pistoles, armilles antibales, tasers… la situació té un punt surrealista. Sembla complicat concebre que nosaltres puguem constituir cap mena d’amenaça. Hi ha alguna activista que, per mirar de pair la impotència, apel·la a la consciència dels funcionaris policials, demana objecció de consciència. La resposta: nosaltres obeïm ordres, no podem posar en risc la nostra feina. Fem complir la llei. Haver votat diferent, ens diuen, com si sabessin a qui, o a qui no, hem votat.

Intentem bloquejar l’accés dels mossos a l’immoble, posant el cos a la porta. Resistència passiva. Amb quatre amenaces ens fan fora. Mentrestant, la propietat es manté impassible al costat dels manyans. Només cal canviar el pany, assumpte resolt. Implorem un ajornament: no és problema nostre, assevera una membre de la comitiva, amb un somriure a la boca.

Però una dona plora. Plora perquè no sap on anirà. Ella i el seu home recullen quatre bosses i un escalfador, únic patrimoni que es podran endur del que fins fa poca estona era casa seva. També plora una activista, de pura impotència.

Els mossos bloquegen l’habitatge. La comitiva judicial sembla satisfeta. Algú fins i tot es permet el luxe de fer algun comentari racista -la dona desnonada llueix el niqab-. Un activista els ho recrimina, vivim algun moment de tensió. De nou, pura impotència.

Enfilem cap a l’ajuntament: una família amb tres menors acaba de quedar al carrer. La regidora ens rep, ens comunica que no hi ha cap resposta en quant a emergència habitacional prevista per la situació amb què es troben, que caldrà entrevistar-se amb serveis socials per buscar resposta. Mentrestant, tots els mitjans anuncien una onada de calor, potser sense precedents, que afectarà els propers dies casa nostra. Tres infants al carrer. 

Aquesta nit els tres infants afectats dormiran a casa d'unes conegudes. Dues famílies (9 persones) en un piset de 40 m2 amb 2 habitacions. La mare i el pare ja veurem: potser a la seva furgoneta, potser al carrer, com tants d’altres. Com tantes i tantes famílies que dia rere dia son expulsades de casa seva. Un vergonyós degoteig en un sistema al servei de qui més té, no de la majoria a qui diu servir. Mentrestant, bona part de la societat mira cap a una altra banda i compra discursos fàcils i plens d’odi, que condemnen l’ocupació mentre obvien la vulneració flagrant de drets fonamentals. Drets sense la garantia dels quals no té cap sentit parlar de democràcia.

A l’endemà aniran a serveis socials, a primera hora. Mirarem de coordinar l’acompanyament. Però la realitat burocràtica, en la qual la ciutadania ens veiem ofegades, és cada dia més kafkiana: fils infinits en els quals quedem totes enredades fins a oblidar-nos de qui som.

Serveis Socials necessita un any des que es demana mesa d’emergència per poder aprovar-la. Mentrestant, els procediments judicials s’acceleren. La situació d’irregularitat et fa no complir els requisits perquè hi puguin fer res. Però, què hi ha de més vulnerant que una situació d’irregularitat? No hi ha pisos per l’emergència habitacional que patim, ens diuen, però on són les mesures per aturar-la? Què ha d’aprendre d’això el nostre alumnat?

Ahir, dia 22 de juny, tres menors han perdut la llar. I amb ella la tranquil·litat, la pau, les arrels, la xarxa i la confiança en la societat que els envolta. Avui tres infants han perdut dos dels seus drets més fonamentals: el dret a l’habitatge i el dret a l’educació. 

Va arribant, sinó l’oblit, la pregunta: qui som quan deixem que es vulnerin els drets dels infants?

Assemblea Docents 088, comunitat educativa pel dret a l’habitatge

SENSE HABITATGE NO HI HA EDUCACIÓ