Ser una mala pell

«Tot havia estat brutalitat. Durant tots aquells anys, mentre el seu cor anhelava els estudis, els teatres i les sales de tribunals, havia romàs atrapat en la brutalitat. Havia pagat la seva vida amb sang. Tothom havia fet un pacte.» (p. 225, *The Gold-Hunter*, Jack London)

En el somni d'ahir a la nit, intentava engegar el motor d'una motocicleta fent servir llenya. Podia veure'n l'interior: semblava buit i, alhora, ple de foc. Això significava que l'intent estava condemnat al fracàs. L'expressió "piel de judas" (equivalent a «ser una mala peça» o «ser una mala pell») estava de moda a la societat argentina durant els anys setanta. S'utilitzava per descriure un nen trapella o un adult poc de fiar. La gent deia: «Vigila amb aquell paio; és una mala peça».

Darrere d'ambdues imatges —el somni i el nen rebel— hi ha la consciència que hi ha etapes de la vida definides per una naturalesa concreta, moments en què el futur acaba passant comptes.

Potser temem més el futur si la nostra vida ha estat marcada per una infància difícil?

És una pregunta difícil de respondre, tret que un acudeixi a un terapeuta per processar les experiències que hem portat a dins, una vegada i una altra.

I, tanmateix, aquell motor de motocicleta alimentat per foc ens recorda constantment que els problemes de la infància tendeixen a reaparèixer. Depèn de nosaltres decidir si els neguem, si els mantenim a flotació tot corrent el risc d'ofegar-nos, o si els transformem en una font de força i impuls per a les nostres vides.

Jo era una «mala pell»; ho he d'admetre. Amb el pas dels anys (i gràcies a dos terapeutes i un "coach"), he descobert que cada dia pot oferir l'oportunitat d'aprofitar aquella empenta interior per aportar valor al propi futur.