Xerrades amb el meu gat

— I aquesta frase? —vaig preguntar al meu gat Sam mentre li servia el plat de llet. Serien les tres de la matinada. Era l'hora que gairebé sempre entrava per la trampa de la cuina.

— Apareix al final de la pel·lícula Terminator Salvation —va ser la resposta. Vaig poder preguntar-li quan l'havia vist, però els gats eren una intriga per als humans, però si vaig dir: Els gats també es forgen el destí? Ell lamia la llet, després d'una estona va respondre: “per a nosaltres, el destí no està carregat de mites, de la cultura, de la família, de les normes, és que els humans viviu en un món molt reglat".

— No sempre va ser així —vaig dir al meu descàrrec. Abans la vida era més espontània. Ara estem sotmesos a la mateixa incertesa del passat però cada cop hi ha més lleis, regulacions, i a més la IA ens vigila. Ens ofereix solucions transitòries perquè si tenim dubtes no pensem.

— Els gats tenim els gats i els humans. Vostès a més, a l'algorisme. Era llest el meu gat —vaig pensar. Però no li venia veure bé tants programes de ciència. Però vaig insistir: Els humans dominem l'algorisme i fins ara ens hem forjat. Hem fet pel nostre destí moltes coses.

— Amb dues guerres mundials han mort 200 milions —va dir el meu gat, de vegades el destí us juga males passades. És clar, ja em diràs que és per ésser humans…

— I si, —vaig dir per continuar, en deixar de ser animals, de ser micos, tot ha canviat. Hem inventat Déu, la cultura, la tecnologia.

Si, nosaltres els gats, hem inventat les set vides. I es va ficar a la cistella. Sabia que aquella xerrada ja era un fracàs, aquest discurs dels humans som genials grinyolava. Els animals eren els únics que ens coneixien de debò.