Felicitats, Xose, allà on siguis

Avui 23 de juliol ens reuniríem al voltant de qualsevol taula. Als teus 70 et donaríem una abraçada dien-te que tens un pacte de bruixa amb tots els dimonis. Beuríem unes copes de vi. Menjariem formatge, pa i fruita, fulles d’endivia amb humus i amanides copiades d’altres llocs, d’altres taules. Pot ser també algun marisc com el prepara l’Eduard per tu. Envoltades sobretot, amb rialles, bromes, amb aquest sentit de l’humor on qui no et coneix no sabria si fas broma, ironía o es una queixa formal al sistema que tant desitjaves eliminar: el patriarcat.

Parlaríem de la vida, de les pròximes trobades feministes, del que faríem amb els pocs recursos que tenim i les tantes necessitats i drets de les dones per satisfer. Et diríem “ara no”, però igualment acabaríem parlant de la feina que queda per fer i dels perills que pateixen les dones i de les nenes i nens, un assumpte que feia anys que et treia la son, per què ho havies viscut de prop i sabies de primera mà el que significava ser diferent i acompanyar en les diferències, acabant amb les culpes de totes per donar-li valor al que cada persona voldria fer amb la seva vida, i que ningú hagués de canviar res de si mateixa, sinó que la societat hauria d’adaptar-se “pels nostres ovaris” a no etiquetar, a eliminar estereotips, a respectar i tenir cura de la dignitat de totes les vides, però per sobre de tot, per les vides dignes de les dones i de la infància.

Moltes vam aprendre molt de tu. No feies gala de la teva saviesa ni del teu cor, gegant. Et feia pudor i vergonya el protagonisme, mai vam saber ben bé si era per fer cura dels teus o per donar espai a les altres o per negar-te a deixar de fer part de les bases del feminisme que ho vol canviar tot des dels arrels. No t’adonaves que eres base, però part essencial dels fonaments: d'allò col·lectiu, de les teves companyes de militància. De les teves amigues, les teves germanes escollides.

Moltes tenim l’orgull d’haver compartit espais d’intimitat i de lluita amb tu, amiga generosa, mestra i companya imprescindible. Lluitadora incansable, honesta i profundament solidària. Tot el que vas fer anonimament per tantes dones, i fins i tot per homes, posant els teus recursos i energia en allò que creies fermament que mereix ser reconegut: allà on l'administració no arribava, t’encarregaves que La Frontissa o fins i tot individualment (sempre acompanyada pel teu company, el nostre company), no deixés que cap dona tingues una necessitat vital sense satisfer, perquè per tu tothom mereix ser feliç i viure amb dignitat. Volies compartir tot allò que la vida t’havia donat i no estaves tranquila si no era d’aquesta manera. Mai no vas ajudar a altres per penjar-te medalles, sinó discretament. I celebraves a les companyes dient coses com ‘ella és la historiadora’ o ‘ella és l’artista’, ‘jo solament llegeixo novel·les policíaques’.

Uns dies abans de partir de manera tan abrupta, vas parlar de moltes coses. De quin seria el lema de la pancarta d’aquest any, perquè La Frontissa havia aconseguit la puntuació màxima en les subvencions i uns diners que ja estan gastats i aquest any podríem fer una pancarta. “no cal fer-ho ara, però hem de pensar. Hem de pensar”. Perquè necessitem visibilitzar els drets de les dones, no sigui que es quedessin relegats allà per la quinta forca. O de com hem de lluitar i posar en evidencia que la comissió del Nomenclàtor prefereix anomenar carrers amb noms de plantes arbres i ocellets a posar-lis els noms de les dones que fa anys que tenim en una llista a la que ningú li fa cas. Excepte nosaltres, les teves. Mai haguéssim imaginat que en aquesta llista de dones, posaríem el de la Manoli, el de la Mari Pau Munuera, el de la Cesca Calaf… El teu.

El teu, Xose, Maria Xose G. Fontela, la famosa “Estaca de Bares” i ens deixes orfes i desfetes si no t’anomenem en cada reunió, si no et tenim en cada manifestació, en cada entrega anònima dirigida a la vidriera de l’ajuntament on apareixen els noms de totes les dones, les nenes i els nens que són assassinades cada mes, cada any. Eres tu qui preparava amb dolor aquest inventari infame de la Violència Masclista. Ja no ens diràs a principis de curs, les idees que tens pels actes del 25 de novembre i el 8 de març, no estaràs atenta a tots els detalls dels actes perquè res surti malament. No faràs els comptes per demanar la subvenció de l’ajuntament malgrat repetir sempre que tenies discalcúlia, però no obstant sempre te les arreglaves per fer la feina.  Malgrat això, de tot el que feies sense fer soroll, amb ràbia per les injustícies contra les dones, sempre ens regalaves el teu somriure, t’apropaves amb aquest caminar tant característic teu, amb el teu cap blanc una mica inclinat, convidant a fer una paradeta, a una abraçada, a compartir moments robats a allò quotidià. 

Oblidaves les teves coses a tot arreu perquè res tenia excessiu valor per tu, excepte la vida amb drets. El teu company de vida sempre ho deia i estava orgullós al teu costat i a darrera teu, amb totes nosaltres. 

Ningú no se'n recorda, però amb les de llavors, les primeres Frontisses, vas lluitar per un Casal de Dones. 

Aprovada la moció, s’eternitzava el cumpliment. I vosaltres, les primeres, les que avui pocs i poques anomenen amb tota la intenció de la desmemòria i de la invisibilització, varen ocupar l’edifici del Carrer Sant Pau. Perquè pa xules vosaltres. Nosaltres.

Amiga, germana: no saps ben bé el cop que significa la teva partida. Tu, un bastió que ens va donar força a les altres per continuar lluitant, deixant una empremta dins el moviment feminista local i també a nivell peninsular, però per sobre de tot, en cadascun dels nostres cors i de la nostra memòria individual i col·lectiva, perquè la nostra Xose, es viva en totes nosaltres i en cada pas que donem cap a la destrucció del patriarcat.

Paraula de Frontisses

“Amiga miña”

Cando a terra se volveu branda  

e o teu paso deixou de facer rumor,  

quedou no aire unha forza  

que nin o vento se atreve a romper.  

Ti, que falabas baixo  

pero movías montañas,  

ti, que sabías que a dor  

é tamén semente,  

deixaches no mundo  

un rastro de luz teimuda,  

desa que non se apaga  

nin co inverno máis longo.  

Agora que non estás,  

o teu nome é río:  

corre, limpa, abre vieiros.  

E nós, as que te queremos,  

seguimos a túa pegada  

coma quen segue unha estrela  

que non cae.  

Porque “non morren as que loitan”,  

nin as que aman,  

nin as que deixan palabras  

que fan tremer o silencio.  

Descansa, amiga,  

que a túa memoria é chama,  

e a chama, cando é xusta,  

nunca se extingue.