Sacred town —02: Ficcions i llegats

"Formats així en files, va passar casualment entre ells, una llebre, i amb prou feines el van veure quan van córrer darrere d'ella; i veient-los Darío agitats i tots rere una, va preguntar quin enrenou era aquell dels enemics" (pàg. 163, Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapúscinski)

“I aquell menyspreu, aquella humiliació (la de l'altre exèrcit en perseguir una llebre) va ser per al rei dels perses un cop molt més atroç del que hagués estat la seva derrota en una gran batalla (pàg. 164 Ob. Citada)

Aquesta matinada, en el meu darrer somni (serien les 6), apareixien gairebé 15 vestits de diversos colors i havia de triar quin em portava. Per a la I. A.: “Un vestit simbolitza la nostra aura, revela les nostres intencions, la nostra energia, les qualitats i virtuts que irradiem”

En despertar-me continuava viva en mi aquesta imatge. Vaig poder recordar un dia, era la tarda, em van obrir la porta i vaig passar fins a una habitació. Vaig dir hola i la vaig besar. La meva Nona Domenica estava a punt de morir després d'una llarga malaltia, i jo feia uns quants anys que sostenia una baralla familiar —que havia fet meva, però no em corresponia. Vaig estar uns minuts amb ella i me'n vaig, en sortir m'havia reconciliat amb una part de la família. Tenia 17 anys. Aquesta àvia, amb el pas dels anys, la batejaria amb el nom de: “la meva bruixa preferida”. Ella preparava el final de la seva vida i com tota persona amb un poder s'allunyava de la realitat per deixar que la seva força psíquica s'alliberés.

Ahir en una lectura de Jorge Volpi (La invenció de totes les coses): afirma que: “si alguna cosa ens torna humans és la nostra capacitat de crear ficcions, sobretot de nosaltres mateixos”.

D'aquest comiat vaig extreure moltes conclusions, una d'elles va ser la separació entre la realitat i el món establert, de persones amb un cert poder de coneixement d'una altra realitat.

Dues ficcions?

Potser, a cada separació amb un familiar molt estimat, ens deixen el seu llegat. Després cal ajustar que hem de conservar i que no ens pertany.

Una tasca àrdua que ens pot alimentar durant anys. Com Darío en la seva batalla, allà va comprendre que, l'exèrcit que tenia al davant el menyspreava tant doncs: “Tenen més interès a caçar una llebre que a enfrontar-se a l'amo d'Àsia” (Darío Rey Persa) (1).

I de vegades, una simple llebre (o una bruixa estimada) pot construir un llegat.

Notes:

La conclusió de Darío

En veure l'actitud dels seus enemics, el Gran Rei persa va dir als seus oficials més propers:

"Aquests homes ens menyspreen profundament. Tenen més interès a caçar una llebre que a enfrontar-se a l'amo de l'Àsia".

Darío va comprendre que la moral escita estava intacta, que no temien en absolut el seu gegantí exèrcit i que seguir-hi només significava la destrucció de les seves pròpies tropes. Aquella mateixa nit, els perses van encendre grans fogueres per enganyar l'enemic, van abandonar els soldats ferits per no endarrerir la marxa i van emprendre una retirada secreta cap al riu Danubi, salvant l'imperi d'un desastre total (IA de Google)