L’inevitable passar dels mesos…

Des de la seva cadira, en un confortable despatx, hom es pregunta el perquè de tanta insistència. De cop tantes presses, just quan el projecte ja està a punt de finalitzar. L’adjudicació d’obres i equipaments és una tasca cara i feixuga que demana negociació i col·laboració de les diferents administracions implicades, de manera que no li semblen de justícia tantes pressions per part de l’administració local que, de fet, serà la que rebrà el major benefici estratègic i polític de tan desitjat projecte.

Des d’una altra cadira, en un altre despatx, menor i més proper, altri defallia argumentant insistentment com els escassos recursos són insuficients quan la població es multiplica amb l’arribada del bon temps. Darrerament la confiança en els polítics ha semblat decréixer, i el fet d’incomplir promeses no fa més que augmentar la tendència, sense discriminar entre partits, administracions o valideses personals. Que l’obra havia d’estar acabada i en funcionament per l’estiu del 2008 no era pas una invenció, sinó un compromís davant tot un poble, el de Cubelles; que el compromís no es pogués complir en la data establerta tampoc era invenció de ningú, senzillament una realitat incòmoda i injusta, molt difícil d’explicar.

Des de les dues cadires s’entén que cap col·lectiu pot pretendre aturar el funcionament de tot un departament per a poder satisfer les seves aspiracions; tampoc és lògic pensar que els terminis burocràtics es redueixen o s’acceleren al tractar-se de temes de salut; fins i tot seria poc solidari creure que Cubelles és l’únic poble amb problemes relacionats amb estructures deficients. Però el temps és subjectiu, i no passa a tot arreu de la mateixa manera. Des de la llunyania, els problemes es resolen a mesura que van sorgint, establint prioritats que, cal dir-ho, poden no ser sempre les més encertades o, fins i tot, obeir a termes merament tàctics; des de la proximitat, les solucions s’han de dur a terme amb la major urgència i eficiència possible, evitant degenerar en situacions encara pitjors. És per això que es fa necessària la col·laboració entre les diferents administracions, però no és menys cert que el qui disposa dels recursos és el qui té major poder negociador i decisori.

D’altra banda, no seria un cas d’alta rellevància (tot i que tornem a caure en subjectivitats) si estéssim parlant d’un parc, de l’ampliació d’un teatre municipal o d’un nou monument honorífic, però estem parlant del nou Centre d’Atenció Primària, del projecte que ha de permetre una correcta atenció a totes les persones que en necessitin els serveis, siguin residents a Cubelles o visitants i turistes, en un espai on l’espera a ser atès no comporti haver de buscar un racó on, si és possible, dret i sense molestar, no es dificulti el pas als demés. Podria entendre’m descrivint l’escena en un mes d’estiu, on la població i la calor es multipliquen de manera proporcional, però cap de nosaltres és aliè a les cues que s’hi formaven, en molts casos visibles des del carrer; i parlo en passat perquè, finalment, el dia quinze d’agost s’ha inaugurat el nou CAP, amb nova ubicació i nou mobiliari (que, per sorpresa dels responsables locals, també ha calgut negociar). Apostar per la sanitat i la salut no és una opció, és una de les bases del sistema que no accepta excuses, tampoc l’educació i la justícia.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles