Un crit de socors que necessita ser escoltat

Corren temps estranys, encara que sincerament crec que sempre ho han estat. La diferència és que ara tinc la sensació, gairebé la certesa, que estem perdent el nord de forma definitiva.

Respecto profundament totes les famílies que han decidit anar-se’n del centre i seguir amb les seves vides davant un cas d'assetjament. He sabut que sou moltes. Només us demano uns minuts de lectura i després, si voleu, seguiu endavant. Això és un crit d'ajuda.

Ens hem sentit molt sols davant d'una problemàtica que arrosseguem des de fa anys. Una solitud profunda, d'aquelles que t'aixafen el pit, davant d'una injustícia absoluta. Hem intentat combatre-la de mil maneres, esgotant-les totes, i deixant per al final posar-nos en peu de guerra. Aquí entono el meu mea culpa. Jo creia que trobaria empatia, comprensió, humanitat. Però una vegada i una altra m'he topat de cap contra un mur. M'han fet dubtar, fins i tot creure que tot s'aturaria. Apaivagaven aquella part de mi que veia claríssim que alguna cosa no anava bé... i tot i així confiava. Ingenu. Ho sé. Les circumstàncies personals m'han portat a això. I, siguem honestos, també la comoditat. Aquesta comoditat que a tots ens pot.

Al principi em feia por fins i tot pensar en una paraula que sembla llunyana, gairebé irreal, però que és aquí, instal·lada en una societat que ha extraviat la brúixola moral. Una paraula que ningú vol sentir. Una paraula que aquests dies apareix a la premsa i la televisió, i que mirem amb horror, com si fos una cosa aliena, distant. Distància que no existeix. Aquesta paraula ens bufa a tots a la nuca. I sí: som responsables.

Quan penso en el cas de Sandra -i aquests dies és gairebé inevitable- puc imaginar millor que mai el dolor, la ràbia, la impotència, la culpa. No sé si serà el seu cas, però si jo ja em sento culpable sense arribar a aquest extrem, no vull ni imaginar el que viuen els seus pares i la seva família. Em trenco a trossos una vegada i una altra.

Ja n'hi ha prou d'assenyalar les víctimes. Comencem a assenyalar els culpables. Hi ha coses que ja no es poden canviar, però sí transformar.

La culpa no ha de recaure sobre els pares de les víctimes. Aquesta culpa ha de convertir-se en força, en lluita.

Els responsables -com ho veig jo- són els pares dels agressors, els tutors, les escoles i l'administració. Ells han de carregar amb aquest pes. Un cas de bullying no és una taca curricular per a un centre. La taca és no fer res. Que s'avergonyeixin de permetre-ho. Són còmplices d'una barbàrie silenciosa. Estem parlant de nens, dels nostres fills, d'un futur una mica menys gris. Em pregunto on queda la suposada protecció al menor.

I què dir dels pares que permeten que els seus fills es comportin així, o els que ho justifiquen, o els que miren cap a una altra banda, o els que et giren l'esquena per decidir lluitar. La llista és llarga. No culpo la majoria... excepte els pares dels agressors, és clar. Però està a les nostres mans canviar-ho. En les de tots.

No us podeu imaginar la quantitat d'excuses absurdes que hem hagut d'escoltar. La més comuna: que el nostre fill és "massa sensible". Com si aquesta sensibilitat fos el problema. Com si ell hagués de canviar qui és per no incomodar els qui el fan patir. Deixar de ser ell mateix. De veritat us sembla una solució? De veritat podeu acceptar que el vostre fill faci la vida impossible a un altre nen? I que sigui la víctima qui hagi de modificar-se?

Tampoc és la solució canviar la víctima de centre. Ho entenc, ho comparteixo fins i tot, ens ho hem plantejat mil vegades i també ens han convidat a anar-nos-en. Però algú em va fer veure que els qui haurien d'anar-se'n no són les víctimes. I vaig arribar a estar-hi totalment d'acord. Cal ensenyar als nostres fills que els problemes s'afronten, i que sempre podran comptar amb nosaltres. Encara que després del succeït aquests dies, admeto que aquesta convicció trontolla.

S'han publicat acusacions i opinions creuades a les xarxes. No sóc persona de xarxes, així que tot això m'ha caigut com una gerra d'aigua freda. Perquè aquestes denúncies ens obliguen a reflexionar: alguna cosa passa en aquesta escola. I el més greu és que s'està assenyalant la mare del meu fill com a responsable del que ha passat.

Quan un dit apunta al cel, només el neci mira el dit.

I mentre aquest dit assenyala, hi ha qui ha decidit que el blanc perfecte és ella. Ho han convertit en una cosa personal. Tenen una obsessió malaltissa amb la seva figura, i ja fa molt que li van col·locar una diana a l'esquena. És, literalment, la conjura dels necis en versió contemporània i escolar.

I entre tanta gatzara, pancarta i teatre, jo em pregunto: on queda el benestar de les famílies? I, sobretot, el dels nens?

Perquè aquestes persones cobren dels nostres impostos. I amb aquesta actitud no fan més que demostrar una alarmant incapacitat per exercir els càrrecs que ostenten. El pitjor és que no és un cas aïllat. És el seu modus operandi.

Us sona el patró? Intimidació. Acorralament. Assenyalament. Desinformació.

Efectivament: el problema està en els adults que haurien de protegir els nostres fills del bullying... i no només no ho fan, sinó que el reprodueixen.

Ella, la mare del meu fill, forma part d'una plataforma col·lectiva per a la protecció del menor, fruit de la nostra lluita d'aquests anys i com a intent desesperat de trobar una mica de llum en aquest camí de solitud. Mai ha assenyalat cap nen en concret. Ho podeu verificar. Ha respost quan li han preguntat: hi està en el seu dret. Però mai ha assenyalat nens o adults.

Només li preocupa el benestar dels nens, de tots, fins i tot el dels agressors. Ho he vist. I no està sola: hi ha moltes famílies més. Amb els mateixos problemes. Amb els mateixos noms.

I tot i així l'han assenyalat, i com si fos una escena escrita per José Luis Cuerda, s'ha muntat un autèntic deliri: samarretes amb "PROU" -que dic jo que a la impremta s'hauran equivocat i s'hauran deixat la paraula "BULLYING"-, pancartes, núvols grisos i allò de tornar a brillar. Una burla al nostre dolor.

I sí: han dit als nens que el que veuen a les xarxes o es diu són mentides, incloent-hi el nostre cas, per extensió. Mentrestant, el meu fill és acusat pels seus companys i els adults miren cap a una altra banda. Extraordinari. I quin gran exemple per als agressors, és clar. Han vessat mentides sobre nosaltres per desacreditar-nos. Dos ocells d'un tret. I volen treure'ns del mig, és clar.

Però tenim informes psicològics. I documentació. I evidència que el nostre fill és víctima de bullying.

Això és una denúncia. I és també un crit d'auxili.

És la reflexió d'un pare perdut, però decidit a arribar fins al final. No entenc per què costa tant posar-hi fre.

Et sents afortunat perquè el teu fill no passa per això? Ho entenc. Però deixa'm dir-te una cosa: necessitem la teva ajuda.

Necessitem que els qui saben el que passa alcin la veu.

Necessitem que s'assenyali els pares que permeten comportaments agressors, perquè el bullying té moltes cares.

Necessitem que la societat doni suport a aquests nens i a les seves famílies. Necessitem la força dels pobles, de les comunitats, fins i tot de les AFAs.

Creiem que són coses llunyanes, però les tenim aquí, a casa. I és inacceptable.

Allà fora hi ha molts nens, molts pares, moltes famílies vivint el mateix. Alcem la veu. Fem-ho junts.

És un crit compartit.

Només em queda dir-ho una vegada més, ben fort:

BASTA. PROU.