Diada, reflexions posteriors

Un any més, com tots els anteriors, les diferents associacions, entitats i grups pro-independentistes van preparar la Diada amb la convocatòria de tota una varietat d’actes i manifestacions. Un any més, els interessats en participar a la cita anual van poder gaudir de totes les activitats ofertades des de bon matí fins a ben entrada la tarda. Però lamentablement, també un any més, el final de festa va estar tacat per alguna que altra escena que, no per minoritària, deixa de ser igualment indesitjable. De nou hem pogut veure cremar banderes, algunes fotografies i, com a novetat, fins i tot un vagó de tren. No em tremola el pols al dir-ho: em sembla lamentable. Potser sí que tant ells com jo compartim desitjos, motivacions o ideologia; segurament, asseguts en alguna taula, aconseguiríem establir objectius comuns i noves metes que ens unissin; però el que decididament no compartim n’és la metodologia. No és coherent demanar respecte faltant al respecte, ni tan sols crec que ens calgui faltar-lo quan, tantes vegades, ens el falten (dit sigui de pas, sense que això suposi cap rebombori). Senzillament, veig la independència de Catalunya com quelcom anhelable i motivador, no per tenir cap enemic que em molesti, sinó per poder ser el que vull ser, per poder exercir lliurement el que sento i perquè estic convençuda que, sense tant encadenat autonòmic, fins i tot econòmicament en notaríem el progrés. Per això vull deixar constància que no comparteixo la idea de l’enemic a combatre, ni el mètode de la crema de “símbols” per mostrar la meva fortalesa; senzillament, confio en el nostre potencial i, des de la meva modesta subjectivitat, treballo per a que Catalunya pugui arribar a tenir un lloc en aquest món cada cop més globalitzat.

Dit això, també aquest any ha estat una Diada majoritàriament festiva i cultural i, com no podia ser d’una altra manera, també aquest any el nostre Ajuntament de Cubelles ha evitat “ofendre” ningú deixant la senyera dins l’armari; hem pogut gaudir de l’ofrena floral amenitzada per una coral que des d’aquí em permeto felicitar, i suposo que, com no podia ser d’una altra manera, l’estrella no ha estat estelada sinó en forma de samarreta negra (una veritable mostra que la vida no deixa mai de sorprendre´ns) que ja se sap que això de tenir opinió personal sol comportar molts mals de cap.

Núria Casanovas Borrell d’esquerra de Cubelles